1. Sembla que disposar d’un Estat propi acaba sent una cosa més aviat pràctica i útil. T’estalvia, per exemple, haver de gastar energies innecessàries en explicacions sociolingüístiques, lliçons d’història i apel·lacions constants al marc legal per tal de defensar obvietats. Per exemple, quin idioma han d’utilitzar personalitats internacionals que faran actes públics en presència de les autoritats locals. Ningú, posem per cas, no ha gastat ni mitja paraula a justificar els motius pels quals, en un Estat plurilingüe, amb diversos idiomes oficials, el papa n’usarà dos en la seva estada a Catalunya, però, en canvi, només un a Madrid i a les Canàries.

Com és que, sent Madrid la capital de tot l’Estat, no hi parlarà també en català, basc i gallec, a més d’en castellà? Perquè els Estats independents no han de donar explicacions a ningú i prioritzaran sempre la llengua del grup nacional que n’és propietari en exclusiva: el grup castellanoespanyol. Sense Estat, sempre serem un poble invisible, amb una llengua minoritzada i marginada. Sorprèn que Roma no recordi que el bisbe de la Seu és co-cap d’un Estat que té el català com a única llengua oficial.

2. Tot i que s’acostuma a dir que l’Església catòlica té dos mil anys d’existència, com a institució política els Estats Pontificis abastaren uns territoris de la Itàlia central, que es van mantenir independents i sota govern dels papes de Roma entre el 752 i el 1870, any, aquest, que el posicionament profrancès de Pius IX comportà la desaparició dels estats pontificis davant la força de la unificació d’Itàlia a la qual s’oposà. No serà fins a l'11 de febrer de 1929 que el dictador feixista Benito Mussolini i Pius XI signaran els Pactes del Laterà, pels quals es produïa el reconeixement mutu: l'Església reconeixia Itàlia com a Estat sobirà i Itàlia feia el mateix amb la Ciutat del Vaticà, estat també sobirà tot i la seva insignificança territorial. És aquest Estat el que, el 8 de març de 1954, concedí a Franco el collar del Gran Orde del Mèrit Suprem de Crist, distinció que Lleó XIV ha desaprofitat l’oportunitat de retirar-la-hi oficialment com a gest democràtic de rebuig a les dictadures.

Actualment, la Santa Seu manté relacions diplomàtiques oficials amb 184 estats i disposa de 128 nunciatures apostòliques o ambaixades, és membre observador de l’ONU sense dret a vot i manté relacions diplomàtiques amb la UE, davant la qual té ambaixada a Brussel·les. La diplomàcia vaticana deu ser la més antiga del món en actiu i, per això, se suposa que els viatges papals estan preparats al mil·límetre, sense marge per als errors no desitjats. No estem davant, doncs, d’un fenomen exclusivament de caràcter religiós, sinó també polític, perquè tan aviat el mateix personatge fa de cap d’Estat i parla al Congrés de diputats, que de líder religiós del catolicisme amb una missa al centre de la ciutat. Molts representants qualificats de l’estructura eclesial catòlica a cada país juguen, també, un paper d’informadors qualificats al servei dels interessos Vaticans.

3. La Conferència Episcopal Espanyola (CEE), que agrupa els bisbes de tot l’Estat, a la pràctica ha funcionat sempre com un instrument al servei de la uniformització espanyola: nacional, cultural i lingüística del conjunt de territoris, diversos i variats. La jerarquia catòlica ja va qualificar de “cruzada” la guerra del 1936-1939, promogué la carta episcopal col·lectiva de suport al franquisme i gaudí dels privilegis del nacionalcatolicisme durant quatre dècades.

Tot i que, sobretot aquí i al País Basc, sempre hi hagué creients i clergues compromesos amb el país i la llibertat, contraris a la dictadura, els dirigents de la CEE, durant el procés, van arribar a afirmar que “la unitat d’Espanya és un bé moral superior” -sense indicar en quin passatge de les escriptures n’apareixia l’afirmació- i algun clergue destacat fins i tot convidà els independentistes a confessar-se. La CEE, de fet, actua com un agent espanyolitzador més, al costat de les altres estructures d’estat espanyoles, com la judicatura, i la veu crítica dels prelats catalans acostuma a sentir-s’hi poc. L’absència d’una Conferència Episcopal Catalana, com ja advertia el bisbe Antoni Deig, sempre serà un llast per a l’Església catòlica a Catalunya.

4. Sent la vaticana la diplomàcia amb més experiència del món, sorprèn el poc encert que, abans de venir, el Vaticà ha demostrat tenir amb el viatge papal a Catalunya i l’insuficient respecte públic a la llengua pròpia del país que visita. Tantes vacil·lacions i rectificacions no són pròpies d’una diplomàcia seriosa. I tampoc no ho és el desconeixement que han demostrat tenir les altes instàncies vaticanes sobre la figura d’Antoni Gaudí, artífex de la Sagrada Família. Al mateix temps, que no després, que arquitecte i catòlic, Gaudí era català, un català amb consciència nacional i lingüística suficients per encarar-se a la policia espanyola després d’assistir a una missa pels patriotes caiguts el 1714 i mantenir el català davant les exigències lingüístiques dels que van detenir-lo i engarjolar-lo. Crida l’atenció, també, l’hostilitat i el menyspreu, més que no pas la indiferència, del cardenal de Barcelona amb relació a l’ús papal de la llengua catalana, així com les declaracions del rector guineà de l’església barcelonina de Sant Agustí, contrari a l’ús del català, favorable al castellà com a “llengua nacional” i militant de l’”estamos en España”.

Algú hauria d’explicar-li que, a la seva església, és on el 1971 es va fundar l’Assemblea de Catalunya, que, en el seu punt tercer, defensava l’Estatut “com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació” i que el 1973 aprovà un document sobre “L’ús oficial de la llengua catalana”. Amb cardenals i rectors així, que potser ni s’han llegit el document Arrels cristianes de Catalunya (1985), la relació entre l’Església catòlica i el país no podrà anar mai bé. És d’esperar que, en el futur, els càrrecs estiguin al nivell del país i la societat on van destinats i siguin noms més presentables que alguns d’ara.

5. Sempre he sentit no sols respecte, sinó també i sobretot un gran interès pel fenomen religiós. Soc català, i doncs, els meus fonaments són els de la cultura judeocristiana. Però he de confessar que, en aquesta ocasió, talment com si fóssim un país del Tercer Món, passant per alt que la Constitució espanyola no atorga el caràcter d’oficial a cap religió, tant de papa a totes hores ha acabat per embafar-me i predisposar-m’hi en contra, per simple fatiga psicològica davant el permanent, pesat i desproporcionat assetjament mediàtic per terra, mar i aire, tot alterant la quotidianitat i la mobilitat de la gent fins a límits indescriptibles, sense oblidar els recursos públics destinats a la visita o la cessió gratuïta d’espais.

Hi ha hagut qui n’ha fet un gra massa i també qui ha deixat que se’n fes: més papistes que el Papa, fregant el vassallatge acrític més ridícul i provincià. No crec que, per aquesta via, el 52% dels catalans que s’identifiquen com a catòlics (encara que només es casin pel civil sense cerimònia religiosa i tan sols posin els peus a l’església pels funerals) augmenti gaire. És més una identificació cultural que religiosa. I poc ajudarà que deixi de ser-ho mantenint els privilegis discriminatoris d’un concordat com sosté Espanya i la imatge general que ha produït la vinguda del papa. Amb excepcions avui massa escasses, on són els grans noms del catolicisme català, com hi hagué en el seu moment: Torras i Bages, Vidal i Barraquer, Carles Cardó, Aureli M. Escarré, Josep Armengou, Bonet i Balta, Pont i Gol, Cassià M. Just, Massot i Muntaner, etc.? Aquesta feblesa del catolicisme també explica moltes coses...