La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea és important. Però no per l'amnistia.

És important perquè despulla una realitat que fa anys que Catalunya coneix, però que Europa només ara comença a veure amb tota la cruesa: a Espanya les lleis no són un límit al poder. Són de plastilina.

Es modelen. S'estiren. Es retorcen. Se'n fa una interpretació o una altra segons convingui. I si al final la figura resultant ja no s'assembla gens a la llei que va aprovar el Congrés, no passa res. Sempre hi haurà una interlocutòria o una sentència prou imaginativa per justificar-ho.

Luxemburg ha estat contundent. La llei d'amnistia no vulnera el dret europeu. Ni els interessos financers de la Unió. Ni la directiva sobre terrorisme. Un dels grans arguments contra la norma ha caigut pel seu propi pes. A més a més, el termini de dos mesos per aplicar-la és legal i vigent.

Però la Justícia espanyola continua exactament allà on era abans de la sentència. L'ordre de detenció contra Carles Puigdemont continua vigent. La interpretació de la malversació continua sent la mateixa. L’aposta ara és esperar que la dreta extrema i l’extrema dreta arribin al poder. Com si el TJUE hagués emès un suggeriment.

No és una anomalia. És el funcionament ordinari del sistema. Durant anys, el PP i el PSOE van compartir una idea fonamental: el moviment independentista havia de ser derrotat. Es podia discrepar sobre els mètodes, però no sobre l'objectiu. La unitat d'Espanya era i és la prioritat absoluta i la feina es va encarregar al poder judicial.

La judicatura va assumir aquesta missió amb un zel que cap govern ha estat capaç de moderar. Ni tan sols aquell mateix PSOE que, empès per una aritmètica parlamentària adversa, va acabar aprovant una llei d'amnistia que havia jurat que mai no aprovaria. No ens enganyem. El PSOE no va canviar de conviccions. Va canviar de sumes. Sense els vots independentistes no hi havia govern. Això és tot.

Però la maquinària de l'Estat no funciona al ritme dels pactes parlamentaris. Funciona amb una lògica molt més profunda. Una lògica que considera que la unitat territorial és un principi superior a qualsevol altre. Superior a les lleis. Superior als drets fonamentals. Superior, si cal, a les mateixes sentències europees. És la pedra angular del sistema polític espanyol. I una pedra angular no es mou perquè ho diguin uns jutges a Luxemburg.

La coincidència temporal amb una altra notícia és gairebé obscena. El mateix dia que Europa validava l'amnistia sabíem que la inversió executada per l'Estat a Catalunya continua sense arribar al 10% del total. Menys de la meitat del que correspondria pel seu pes demogràfic i econòmic. Madrid, en canvi, continua acumulant recursos com si fos un Estat dins de l'Estat.

El dèficit fiscal? Clavat en 20.000 milions d'euros anuals. Any rere any. Governi qui governi. També aquí hi ha una sorprenent continuïtat institucional. Des dels fets de 2017, 200.000 milions. Dos-cents mil milions. Un dos seguit d’onze zeros.

Els acords d'investidura, les taules de diàleg etèries, les comissions bilaterals buides i les fotografies solemnes serveixen per administrar el conflicte. No per resoldre'l.

Fa gairebé deu anys que els partits polítics catalans i espanyols intenta convèncer-nos que el conflicte nacional ha quedat enrere. Que la independència és història. Que ara toca gestionar. Però els conflictes polítics no desapareixen perquè deixem de pronunciar-ne el nom.

Les causes que van portar milions de catalans a concloure que la relació amb Espanya havia arribat a un carreró sense sortida continuen pràcticament intactes. La judicialització de la política. El drenatge fiscal. L'incompliment sistemàtic de les inversions. La incapacitat de l'Estat per acceptar que Catalunya pugui ser alguna cosa més que una autonomia disciplinada.

L'any vinent farà una dècada del referèndum de l'1 d'Octubre. Deu anys després, ningú sembla disposat a reprendre aquell debat. Potser perquè és més còmode gestionar el dia a dia. Potser perquè els lideratges actuals no tenen ni la força ni la voluntat d'obrir un nou embat.

Però la realitat és tossuda. Pots amagar una esquerda sota una catifa. El que no pots fer és convèncer la casa que els fonaments no s'estan esquerdant.

La sentència del TJUE no canviarà Espanya. El que sí que ha fet és recordar, amb una claredat incòmoda, per què una part tan important de Catalunya va arribar a la conclusió que el problema mai no era una llei concreta. Era l'Estat.