El passat 20 de maig, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una moratòria per a la concessió de noves llicències d’obertura d’autoserveis i superserveis -aquells establiments que poden no complir amb les limitacions horàries. L’Ajuntament pretén així protegir l’equilibri comercial, la convivència i el comerç de proximitat. És important que el comerç ocupi part del debat públic, ja que, a més d’una activitat econòmica, és a través del que consumim que construïm part de la nostra identitat i estructurem la nostra vida quotidiana. Ens abastim i ens relacionem al voltant del comerç i el consum. No obstant això, la moratòria dona resposta a diferents campanyes d’un identitarisme excloent que assenyalen als supermercats 24h com a responsables d’una suposada pèrdua d’identitat barcelonina. Són els supermercats 24h el principal problema del comerç a la ciutat? Ja avanço que no.

Què passa realment amb el comerç a Barcelona, i especialment amb l’alimentació? Segons els censos comercials de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2019 la ciutat comptava amb 61.558 establiments actius, mentre que el 2024 -el darrer cens disponible- n’eren 61.875. La categoria “Quotidià alimentari” (on es comptabilitzen els supermercats) comptava amb 7.850 registres l’any 2019, i 8.144 l’any 2024. Això implica que els locals d’alimentació passen de representar el 12,7% dels locals comercials en planta baixa al 13%. Dintre d’aquest grup, els “Autoservei/Supermercats” passen de tenir 2.337 establiments a 2.594, un increment del 2,1%. Per tant, sí, hi ha més supermercats a la ciutat de Barcelona.

Ara bé, les dades respecte als supermercats 24 hores són confuses, i sovint es treballa amb estimacions. Per obrir 24 hores un establiment només cal que tingui una superfície comercial igual o inferior a 300 m². Així, queden exonerats del compliment de les limitacions horàries. És per això que es diu que a la ciutat hi han 1.300 establiments en règim de venda especialitzada o d’autoservei que podrien obrir 24 hores. Si continuem amb les dades oficials, els supermercats que obren 24h han passat de 149 a 120 entre 2019 i 2024, segons els censos. Segurament hagin augmentat en els darrers mesos.  

Podem saber també amb certesa que els supermercats de les grans cadenes de distribució alimentària sumaven 427 establiments el 2016, 517 el 2019 i 605 el 2024. Els censos tampoc informen de la superfície comercial de les botigues, presumiblement més grans als supermercats de les grans distribuïdores. Aquesta dada reflecteix la darrera estratègia d’aquestes grans empreses: menys hipermercats als afores i més supermercats a la trama urbana. Això vol dir que les grans distribuïdores són realment qui expliquen la crisi del comerç al detall? Podria ser, o si més no, sembla que serien més responsables per la pèrdua de l’equilibri comercial que els 120 supermercats 24h.

Una altra font d’informació és l’Enquesta sobre el Comerç que anualment publica l’Ajuntament. La dada a la qual podem fer referència és el percentatge d’establiments que obren tots els dies de la setmana. Entre 2014 i 2024 els establiments que obren 7 dies a la setmana han passat del 19% al 26,8%. Per sectors comercials els que més han pujat són el “Quotidià no alimentari”, i “Oci i cultura”, amb forts creixements entre 2023 i 2024. El quotidià alimentari creix, sí, però el 2024 recupera el percentatge de 2014 de 45,7%, empatat amb els establiments que obren 6 dies a la setmana, després de fortes davallades entre 2017 i 2019. 

Els canvis en el comerç i el consum són consubstancials a les ciutats. Els canvis demogràfics, sovint vinculats a canvis polítics, econòmics i socials a diferents escales, transformen un sector com el comerç que històricament ha estat fonamental en les economies de les persones migrants. En privat tothom reconeix que les causes de la crisi del comerç són diverses, en canvi, en públic, sempre s’assenyala a un boc expiatori. Ja ho van ser els mercats no sedentaris, els manters i el comerç al carrer en general, els suposats privilegis fiscals o administratius de certs establiments, i ara, els supermercats 24h. La bibliografia al voltant d’aquests conflictes és abundant i de llarg recorregut, com els treballs de Jordi Moreras, Mikel Aramburu, o més recentment de Berta Güell. 
Està en crisi el comerç a Barcelona?

A grans trets, es pot parlar d’una crisi amb dues dimensions: la pèrdua de certes activitats econòmiques a les plantes baixes, i la pèrdua d’un determinat comerç o model de negoci. Ambdues dimensions s’expliquen per múltiples factors, i un d’ells no és un suposat reemplaçament. 

Si ens fixem en la variació 2019-2024 que ens mostren els censos, veiem fortes davallades en sectors com el calçat i la pell, els herbolaris, les joieries, els quioscos de llibres i diaris, els establiments de reparacions, o les botigues de roba. Alhora, creixen els establiments dedicats a l’emmagatzematge, els bars, els centres d’estètica, els gimnasos, i també els locals buits. El comerç i el consum són el reflex de les transformacions socials. Aquests canvis comercials s’expliquen en gran part per: els canvis en els hàbits de consum, deixem de consumir certs productes i passem a consumir nous serveis; vinculat amb aquests canvis, trobem una centralització empresarial especialment en el sector alimentari, deixem d’anar a establiments especialitzats com les xarcuteries i les carnisseries per anar al supermercat; i per la derivació de la demanda al canal online -especialment en el sector de la roba, però també en l’alimentació-, que tot s’ha de dir, aquest sí és un canal obert 24 hores. 

La desertització comercial és evident, especialment en carrers fora dels eixos comercials, i en les àrees més perifèriques de la ciutat on l’impacte del turisme és menor o residual, fet que ens hauria de fer replantejar el pes explicatiu del turisme en algunes dinàmiques urbanes. Tot i això, el comerç continua viu i en transformació. Per a una carnisseria o una sabateria que tanca hi ha un centre d’estètica o una barberia que obre. Els serveis s’obren pas davant del comerç al detall. Per tant sí, hi ha un model de comerç que està en crisi i tanca, i hi ha un altre que obre, més enllà dels souvenirs, els basars i els restaurants, que tot sigui dit, perden establiments entre 2019 i 2024. 

El model comercial de Barcelona caracteritzat pel minifundisme i l’empresa familiar -el 43% de les persones que treballen ajudant al negoci familiar ho fan al sector del comerç-, avui no troba relleu generacional. I en part aquesta manca de relleu s’explica per les condicions laborals que predominen al sector del comerç: moltes hores i molta precarietat. Segons IDESCAT, l’any 2023 el salari brut anual mitjà a Catalunya era de 29.978€, amb un guany mitjà per hora de 19€. El treballadors de la restauració, personals i venedors es van situar als 21.450€ bruts i en els 14€ per hora. Si ens fixem en el sector comercial, la mitjana és de 29.111€, molt semblant a la mitjana a Catalunya. No obstant això, el comerç al detall es situa en els 22.110€, i entre ells, els treballadors del sector alimentari tenen el pitjor salari del grup amb 17.164€. Poc ajuda la precarietat laboral a la convivència i la cohesió social pretesa. 

Segons la Cambra de Comerç de Barcelona, l’any 2025 el salari anual del comerç era un 30% inferior respecte al conjunt de l’economia, a més de tenir una elevada taxa de temporalitat. El sector del comerç al detall ocupa un 14.7% de la població a Catalunya, un 18.2% de les dones ocupades (respecte un 11,7% d’homes), i un 25% dels menors de 30 anys ocupats. Pel que fa a la població ocupada de nacionalitat estrangera, un 23.5% s’ocupa al comerç. A més, gairebé la meitat (43.2%) de les persones ocupades al comerç son d’origen estranger. El comerç torna a ser el refugi de les economies de les persones d’origen migrant i les més precàries. 

Podríem assenyalar també l’encariment dels preus del lloguers comercials com a causa de la manca de relleu generacional, i la desertització comercial en molts carrers de Barcelona. El darrer informe de Forcadell apunta al mercat de lloguer de locals comercials com el nou refugi del capital immobiliari davant de les tímides regulacions del lloguer residencial.

La moratòria serà l’enèsim intent fallit de protegir el malanomenat comerç de proximitat, com ja ho han estat altres polítiques com les APEU (Àrees de Promoció Econòmica Urbana) o els baixos de protecció oficial. La moratòria tampoc no aixecarà més persianes. Els problemes són molts i diversos, i les polítiques miops. Hauríem de començar per abordar la concentració empresarial, la precarització del treball, i els preus dels lloguers comercials, el que implica planificar l’economia i l’espai urbà, i abandonar d’una vegada per totes les campanyes de demonització, tan efectives a nivell electoral.