Quan fa tot just una setmana de la final de la Copa del Món de Futbol guanyada pel combinat espanyol, la magnitud dels incendis a Espanya i a França envia nous senyals sobre els efectes catastròfics de l’emergència climàtica. Mentrestant, el negacionista Trump reprèn la guerra oberta amb l'Iran i obre les portes per l’entrada del règim de l'Aràbia Saudita al club de potències nuclears...

En un món travessat per contradiccions i instal·lat en la incertesa, la significació social de la històrica victòria de "la Roja" també convida a evitar lectures lineals. Una possible lectura aniria en el sentit de concloure que el triomf de la selecció espanyola reforça el sentiment nacionalista espanyol i debilita la identitat catalana. Les massives i festives celebracions així ho podrien fer pensar. Tant a Madrid, com a Barcelona.

Ara bé, encara que la Roja i el Regne d’Espanya comparteixen simbologia, no són exactament el mateix. Al cap i a la fi, el significat dels símbols sempre és mutant i contextual. Una bandera espanyola pintada a la cara en una final del Mundial de futbol no té per què significar exactament el mateix que l'ostentació d'una bandera espanyola en una manifestació del 12 d’octubre. De fet, poden tenir significacions antagòniques.

Davant la final de Nova York, les contradiccions podien estar molt repartides. Un culer independentista podia tenir el cor dividit. Per una banda, podia desitjar una victòria per a Messi, la figura més important de la història del Barça. I també podia sentir una mandra infinita només de pensar en l’esclat d’espanyolisme que acompanya les victòries de la selecció nacional espanyola. Però, per altra banda, la selecció espanyola està farcida de jugadors catalans i/o del Barça... I no només això. La Roja juga com el Barça. Amb el seu ADN. Amb una concepció del joc que va formular Johan Cruyff als anys 90 del segle passat i que ha evolucionat amb Guardiola o Luis Enrique al llarg d’aquest segle. Tot molt blaugrana, certament.

La Roja juga com el Barça i el seu jugador amb més projecció global és un noi català de mare guineana i pare magrebí, educat en un barri popular del Maresme... No només això. La Roja també té una nodrida representació basca. La simbologia de la selecció espanyola ha mutat en els darrers 15 o vint anys. Començant per la denominació popular. Seguint la idea de les seleccions llatines (Les Bleus, francesos o l’Azzurra italiana), el concepte “la Roja” és tota una opa simbòlica a la retòrica franquista. De la "fúria espanyola" a "la Roja"... La simbologia de la Roja remet a un imaginari espanyol obert i plural. Exactament el contrari dels valors que caracteritzen el nacionalisme espanyol hegemònic. El nacionalisme aznarista interpretat de forma complementària per Vox i PP.

La relació del nacionalisme espanyol amb la Roja és tan paradoxal com la de l’independentisme català. La diferència està en el fet que l’independentisme català majoritari admet els sentiments de pertinença duals o múltiples i el nacionalisme espanyol hegemònic no. Avui, el nacionalisme espanyol hegemònic s’expressa preferentment en el concepte "prioridad nacional". Un concepte xenòfob i uniformista.

La final va mostrar més contradiccions o paradoxes. Es van veure dues concepcions del futbol. I la del combinat argentí va ser obscenament mesquina i tramposa. De fet, una concepció del joc que representava perfectament els valors executats per quatre genets de l’apocalipsi: Paredes, Infantino, Milei i Trump. Per això no és d’estranyar que, a mesura que avançava el partit, la immensa majoria del públic neutral és decantés obertament pel futbol pulcre, modern i alegre del combinat espanyol. També s’entén la desubicació de Leo Messi. Resultava penós veure com el més brillant representat del futbol de possessió i creativitat no podia tocar la pilota, obligat adaptar-se a un futbol especulatiu, covard i reactiu...

La primera estrella la selecció espanyola s’aconseguí el 2010 a Johannesburg, l’any de la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya. La segona ha estat el 2026, l’any en què la recuperació plena dels poders de l'Estat per part d’allò que representen Aznar, Abascal i Ayuso sembla només qüestió de temps... I amb això, l’aplicació sistemàtica de les polítiques de "la prioridad nacional". Potser la Roja ja representa, sobre tot, l’Espanya que definitivament no podrà ser.