Fa 90 anys, la cúpula africanista de l’exèrcit espanyol va executar un cop d’estat contra la democràcia amb el suport de l’oligarquia terratinent i financera, l’Església catòlica i la base social feixista de Falange i la conservadora carlista. Això va ser una sagnant ruptura de la qual encara patim les conseqüències: “A por ellos” i “quien pueda hacer que haga”
Fa 50 anys, el règim començava a obrir l’aixeta per la pressió popular i les exigències occidentals pel risc que s’induís una altra ruptura en sentit contrari, com va estar a punt de passar a Portugal. Grècia ja havia acabat amb els coronels i només faltava Espanya per tal d’estabilitzar el flanc mediterrani en plena Guerra Freda. El 1976 fou l’any de les grans manifestacions prohibides i dels primers actes de les forces democràtiques autoritzats. L’11 de setembre vinent, farà cinquanta anys de la concentració a Sant Boi de Llobregat, convocada per l’Assemblea de Catalunya sota el lema: Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia.
De la ruptura amb la monarquia continuista proposada pel conjunt de partits democràtics que van cridar a l’abstenció en el referèndum de finals d’any, al cap de poc, es va passar a la reforma pactada amb els franquistes. La legalització en comptagotes dels partits polítics que van entrar en el pacte, començà pels partits de dreta, el PSOE i acabà amb el Partit Comunista, la Setmana Santa del 77. Aquí s’aturà: ni Esquerra Republicana, ni els partits independentistes van ser legalitzats. Per això les eleccions de juny del 1977 tenien trampa.
Fou un mal precedent. El “Tenim pressa” generacional, que possiblement ens ha portat a cometre uns quants errors en el recent procés per la independència, llavors, també va voler accelerar una sortida del franquisme que va ser en fals. Amb tot, i malgrat les primeres renúncies del pacte constitucional i estatutari, l’empenta pel canvi empenyia. Així que, des de l’òptica de l’Espanya franquista, conservadora o jacobina s’estaven fent massa concessions. Ho digué Santiago Carrillo: no pot haver-hi un país amb disset banderoles als cotxes oficials. Ho digué després de la reunió de partits polítics amb el Rei posterior al cop d’estat del 23F, on no foren convocats ni el PNB ni CiU; i ja no cal dir, cap de les esquerres nacionals. La majoria absoluta de Felipe González del 1982, podia ser un aval per superar els obstacles que volien frenar el pas a una democràcia plena, però no va ser usat en aquesta direcció.
Per això, mirant l’hemeroteca de l’any 1986, ara fa quaranta anys, hom s’adona que és el moment en què es consolida el règim de la Transició i l’encaix de l’estat espanyol en el marc europeu del quadripartidisme: dreta conservadora o democristiana, liberals, socialdemòcrates i eurocomunistes. L’u de gener del 1986, Espanya i Portugal van ingressar a la Comunitat Europea. El 12 de març hi hagué el referèndum sobre l’OTAN, on el PSOE va passar “d’entrada no” a sí a totes. Catalunya, Euskadi i Canàries van votar que no, mostrant que la pretesa normalització del nou règim no s’aconseguia en aquestes nacions. En tot cas, les dues efemèrides van servir a González per ratificar la majoria absoluta en les eleccions del 22 de juny, però amb una pèrdua de 281.157 vots.
El 29 de juny del 1986, naixia el meu fill Pol. Per aquest motiu, del seu quaranta aniversari, vaig repassar l’hemeroteca del dia; i vaig quedar sorprès de la rellevància del que estava passant en aquell moment. Set dies després de les eleccions generals les cúpules polítiques analitzaven el que havia passat. El PSOE, malgrat la pèrdua de vots, es consolidava com un dels dos puntals del règim un cop aconseguit el paraigua internacional i el pacte amb l’estat profund d’ADN franquista: policia, justícia, oligarquia econòmica. La Coalició Popular amb l’Aliança de Fraga al davant, el PDP d’Alzaga i el Partit liberal, no acabava d’arrencar i, per això, els oportunistes democristians, que ja havien dinamitat la UCD des de dins, volien constituir grup propi, sense èxit per l’oposició de Fraga. El CDS de Suárez semblava renéixer de les cendres amb un centre socioliberal que duraria poc.
Així com, ni tan sols va néixer el Partit Reformista Democràtic (PRD) de Roca Junyent i Florentino Pérez i Garrigues Walker, amb un rotund fracàs a les Espanyes, només compensat pels bons resultats a Catalunya que van impedir a Narcís Serra igualar els anteriors del PSC. Quina foto més definitòria. Es dibuixava una Espanya bipartidista. S’il·lustrava sobre la inexistència d’un centre demoliberal, només possible al si del nacionalisme de centredreta basc i català. El món comunista esclatava a trossos. Només la coalició d’Izquierda Unida treia 7 diputats, lluny dels 23 de Carrillo el 1982. Aquest darrer, amb el seu Moviment d’Unitat Comunista, quedava fora del Congrés juntament amb el Partit Comunista de los Pueblos de España d’Ignacio Gallego, que després de la garrotada començaven a parlar de la cançó de l’enfadós de la unitat de les esquerres.
Quaranta anys després, aquesta cançó continua igual. El PNB encetava la crisi de la seva escissió cap a Eusko Alkartasuna amb l’enfrontament entre Arzalluz i Garaicoechea. I l’Esquerra de Barrera desapareixia del Congrés de diputats després d’haver entrat al Govern Pujol, dos anys abans gratis et amore. Barrera dimitia i pujava Hortalà. S’auguraven moments difícils pels republicans. Tot i que el fracàs de la coalició del PSUC amb Nacionalistes d’Esquerra, faria derivar el primer cap a la fundació d’Iniciativa i els segons cap a la incorporació progressiva a l’ERC, amb Colom i Carod. Els d’ERC ja han viscut unes quantes arrencades de cavall i aturades de burro. Veurem en quin episodi estem ara, quaranta anys després.
El 29 de juny del 1986 s’informava de quatre atemptats simultanis d’ETA amb un guàrdia civil mort i diversos ferits, mentre es desarticulava el comando etarra Bianditz. La guerra de baixa intensitat a Euskadi va servir per blindar el règim. Per això, 15 anys després de l’abandonament de la lluita armada, la dreta i ultradreta encara utilitzen el comodí d’ETA per desqualificar l’independentisme. El terrorisme com una actitud que es pot llegir als ulls dels manifestants pacífics catalans de l’u d’octubre del 1917, segons denunciaven diversos testimonis dels qui es van dedicar a atonyinar sense contemplacions, ara amnistiats.
En els diaris del 29 de juny, s’informava de la bona acollida de la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics del 1992, que finalment seria triada a finals d’any. També del judici per l’estafa de l’oli de colza que havia intoxicat a molta gent; de la violència vicària d’un policia sobre els seus fills; o del triomf d’Ana Obregón a Mónaco entre la reialesa i el món de la beautiful people, aristòcrates i jugadors d’elit. Com quaranta anys després, amb Juan Carlos, tots els Borbons i l’estol de celebritats que continuen omplint pàgines de societat, tertúlies de famosos o editant tuits escandalosos.
A Europa, s’informava d’un conflicte entre Àustria i Baviera arran de l’energia nuclear situada prop de la frontera, mesos després de l’accident de Txernòbil, la catàstrofe nuclear més gran de la història, (26 d'abril). Un llegat de l’URSS a Ucraïna, que 40 anys després vol continuar amb la guerra d’ocupació. Un mes abans, el 8 de març, havia entrat en funcionament la central nuclear Ascó II. I encara ara estem debatent sobre l’allargament de les nuclears catalanes i l’injustificable retard en el desplegament de les renovables a Catalunya.
La Unió Europea dels dotze no es posava d’acord per tal d’executar les sancions acordades al règim racista de Sud-àfrica, propiciant la crítica del Premi Nobel Sud-àfrica Desmond Tutú. Quaranta anys després, no hi ha manera que l’Europa dels 27 es posi d’acord en polítiques internacionals delicades. Ha hagut d’arribar el temporal de Trump perquè Europa reconegui les seves debilitats, però no aconsegueix mai unanimitats per abordar els reptes internacionals, es diguin Ucraïna, Iran, Israel, Xina...
En ple mandat presidencial de François Mitterrand (1981-1995), el partit socialista francès ja es debatia en corrents irreconciliables entre liberals, jacobins estatistes com Chevenement (actualment patrimoni de Mélenchon) i renovadors com Rocard. Per allà ja es movia l’incombustible François Hollande que a hores d’ara encara conxorxa per les pròximes presidencials franceses que el partit socialista ja dona per perdudes i aposta per mantenir possibilitats en les legislatives i municipals.
A Itàlia, es coïa l’enèsima crisi de Govern (44 Governs) amb la dimissió del socialista Craxi que havia durat mil cinquanta-set dies amb el pentapartito amb PSI (socialistes), DC (democristians), PRI (republicans), PSDI (socialdemòcrates) i PLI (liberals). De fet, Craxi encara ara se situa en tercera posició per duració de governs (amb una mitjana de 14 mesos), darrere dels dos governs Berlusconi i de l’actual de Meloni.
A l’Europa de l’altra banda del teló d’acer, Gorbatxov navegava entre reforma i conservació, donant suport a Jaruzelski en el Congrés del Partit comunista polonès, empenyent la lluita contra l’alcoholisme, l’absentisme i el burocratisme. Objectius inviables en un marc autoritari i, com veiem, complicats també en democràcia, als nostres dies. Una situació similar es donava a Iugoslàvia on el Partir comunista feia una involució contra el canvi. Tres anys després, Polònia, l’URSS i Iugoslàvia abandonaven el comunisme i les dues darreres començaven la seva descomposició plurinacional.
Fora d’Europa, m’he aturat en tres notícies del dia 29 de juny del 1986. En portada, La Vanguardia anunciava que Nova York celebraria amb una gran festa el centenari de l’estàtua de la llibertat el mateix any en què el Transbordador Espacial Challenger va explotar poc després de l'enlairament, matant així tots els seus ocupants. En el mateix moment que l’URSS llançava el primer mòdul de l'estació espacial Mir. La carrera espacial americana s’havia de reorientar. El 1986 fou l’any en què les Illes Marshall i es els Estats Federats de la Micronèsia es van declarar independents dels Estats Units.
A Nicaragua, Daniel Ortega prohibia el diari La Prensa de Violeta Chamorro, que al seu torn havia rebut la repressió del dictador Smoza amb l’assassinat del seu marit. Tot i els moments fundacionals del sandinisme al poder, ja s’apuntaven formes, que pocs anys després van significar el trencament amb il·lustres revolucionaris com Ernesto Cardenal. I avui mateix, 2026, una caricatura política del primer Ortega, acaba de decretar la dictadura a Nicaragua i la fi de les eleccions lliures.
Finalment, hi ha una curiosa entrevista a La Vanguardia del 29 de juny de 1986, contemplada des d’ara, a Peng Yu, vicepresidenta xinesa de Control Demogràfic. Defensa la regla demogràfica d’un nen per parella i com a molt es permet un segon fill si el primer ha estat nena. En l’entrevista se surt per la tangent davant de les informacions sobre assassinats de nenes per part de les famílies xineses. La ministra xinesa aposta per una reducció radical del creixement demogràfic en els 14 anys vinents pel risc de pobresa. Quaranta anys després, el problema de la Xina és l’extinció demogràfica que no se soluciona amb les aplicacions digitals per trobar parella impulsada pel govern, perquè l’hedonisme i l’individualisme és el resultat de l’estat del benestar, sigui a la xinesa o a l’europea. Aquest exemple xinès seria un cas de ruptura sobre un problema de continuïtat: la demografia. Ruptures i continuïtats després de quaranta anys.