El Departament de Cultura de la Generalitat ha comunicat que té en estudi, de cara a l’any vinent, l’establiment d’una possible companyia nacional de dansa. I que, amb aquest motiu, està fent consultes entre els diversos agents implicats. 

És coneguda la voluntat expressada per la consellera Sònia Hernández d’avançar en l’articulació del sistema cultural de Catalunya, és a dir, de totes aquelles peces que, degudament engranades, han de fer possibles unes polítiques culturals eficients, a l’altura dels reptes del món d’avui, que girin al voltant dels drets culturals de la ciutadania, fent-los realment universals, esbotzant el sostre dels públics i de la ciutadania activa, com també les discriminacions socials i territorials. I, és clar, basant-ho en la concertació i la suma d’esforços entre totes les administracions, cadascuna segons les seves funcions, i entre tots els agents culturals, públics, socials i privats. 

I és sabut també que Joan-Francesc Marco, actual president del Teatre Nacional de Catalunya, fa temps que està cavil·lant en aquesta direcció, des que va impulsar la creació d’IT Dansa (1997), companyia de postgrau de l’Institut del Teatre (IT), i des que va dirigir el Liceu, institució que ja havia allotjat una companyia estable de dansa, el Ballet del Liceu, fundat pel gran Joan Magrinyà.

La dansa és una de les arts primigènies de la humanitat, un llenguatge universal -que entén tothom-, obert a tota mena d’innovació, i que, tanmateix, de vegades, expressa estètiques arrelades en la singularitat de cada poble o de cada cultura. I no em refereixo tan sols a les danses dites tradicionals, sinó a un ventall molt més ample i ric, com el que vaig entreveure per primer cop davant de les magnífiques coreografies Jardí tancat i Cor perdut (Nacho Duato), basades en les cançons homònimes de M. del Mar Bonet. Una companyia nacional de dansa, a més de promoure la creativitat sense límit, ha d’acollir i treballar aquesta expressivitat pròpia, aquesta estètica que apunta al futur amb ressonàncies autòctones. I ha de posar-se com a nord connectar amb el gruix de la ciutadania, per sintonitzar-hi en la seva diversitat, oferint llenguatges alhora innovadors i entenedors, educant la sensibilitat general.   

Catalunya, avui, ja és pedrera internacional reconeguda de la dansa. Té una “Masia” -per dir-ho en llenguatge futbolístic- que és un tresor amagat, fruit de la feina ben feta, quotidiana i silenciosa; i de la persistència, d’una continuïtat que l’any vinent farà trenta anys. Es tracta d’IT-Dansa, la jove companyia de postgrau de l’Institut del Teatre, dirigida per Catherine Allard, que acull, durant dos anys, els millors talents d’entre els graduats del Conservatori Professional de Dansa de l’IT (la carrera de ballarí i ballarina, dels 12 als 18 anys, amb l’ESO i el Batxillerat integrats) i un màxim de 10 talents més, seleccionats d’entre unes 200 candidatures que arriben cada any d’uns 30 països de tots els continents.

És aquest un indicador inequívoc del valor internacional que IT-Dansa ha assolit. Al qual se suma la projecció fecunda d’aquesta “Masia” amagada: a hores d’ara, ronden els dos centenars els exdeixebles d’”IT-Dansa” que figuren a les companyies de primer nivell de mig món: una comunitat esparsa i influent, amb un mateix denominador comú: la pedagogia i la marca “IT-Dansa”. Tenim una gran “Masia”, però no tenim “Barça”, no tenim companyia nacional de dansa. És una “Masia” que nodreix sobretot les companyies de primer nivell en l’àmbit europeu i internacional.  

Catalunya té un trajecte formatiu d’excel·lència: el Conservatori Professional de Dansa de l’IT, la jove companyia de postgrau IT-Dansa, el Conservatori Superior de Dansa de l’IT, l’Institut-Escola Artístic Oriol Martorell (experiència pilot que integra la dansa o la música amb l’educació primària i secundària, pendent de balanç per a l’extensió del servei al conjunt del territori), tot plegat una excel·lent realitat pública, a la qual cal afegir l’oferta privada existent, com també la xarxa d’escoles locals de dansa que, de vegades, cada dia més, fan aliances locals amb l’educació primària i secundària.

Catalunya té també una realitat artística potent en el camp de la dansa, amb noms de projecció internacional, des de Cesc Gelabert, Àngels Margarit, Ramon Oller, Mal pelo, Sol Picó i La Veronal fins als joves valors emergents. Amb realitats territorials de gran projecció, com L’Animal a l’Esquena (Celrà), Deltebre-Dansa (Terres de l’Ebre), La Caldera (Barcelona), el recent CataLANDance (Terrassa)...

Un sector viu, avançat, però mancat d’un sistema de conjunt prou articulat, que sumi i multipliqui, amb una companyia nacional de dansa que aplegui bona part dels joves talents i que faci xarxa amb les companyies nacionals de dansa d’altres països. I mancat també d’un circuit territorial estable d’arts escèniques (que inclogui la dansa), de cap a cap del territori, convingut amb els ajuntaments i les diputacions i amb els sectors privat i social.

La companyia nacional de dansa, que no ha de recaure sobre els recursos que hagin de dedicar-se al sector, sinó que ha d’integrar-se en el pressupost de les estructures nacionals que, en un grau o l’altre, l’hagin d’acollir o s’hi hagin de relacionar (TNC, Liceu, Mercat). I està cridada a ser, en canvi, un factor d’estructuració del sector, generador de sinergies productives i difusores, un trampolí del conjunt de la dansa produïda al nostre país, un espai de concertació de projectes amb els diversos agents, un cap de pont amb els circuits europeus i internacionals, un generador de cultura de la dansa per al conjunt de la població, amb l’establiment d’un vincle amb l’educació obligatòria i les famílies implicades, un fonament del circuit territorial de les arts escèniques...  

Som, per fi, davant de la recuperació d’una peça clau extraviada: l’antic Ballet del Liceu, de tan grata memòria per als professionals més veterans de la dansa, que el van gaudir i que tant l’han reivindicat, amb la ballarina i pedagoga Guillermina Coll al capdavant. I som sobretot davant de l’oportunitat de refer aquesta peça clau, amb la que compta tot país normal, engranant-la dins del procés d’articulació del sistema cultural en curs, a la mida dels reptes del segle XXI.