Explicava Josep Vallverdú que deia Gaziel, a qui va conèixer quan vivien a Sant Feliu de Guíxols -ell que volia ser ganxó com el seu fill Eloi-, i ho destacava emocionat el dia que l’Ajuntament el va nomenar fill adoptiu, que “una llarga vida és una llarga casualitat”. Per a Vallverdú “una vida llarga és una enorme pila de vivències, i una acumulació de records que fan de la memòria un mosaic sense fi, i més si conserves activa aquella memòria”. No és pas doncs per casualitat que el seu darrer volum d’autobiografia -el quart, el dels darrers 50 anys- porti per títol Mosaic de tardor.

Vam poder celebrar el dia 9 de juliol els seus 103. I els va brindar, no només amb la plena satisfacció d’una vida molt productiva en tots els seus quefers, sinó conscient que deixava molt ben endreçada la seva posteritat. I és que el professor Vallverdú, des del 1983 que he estat al seu costat i el seu biògraf, Josep M. Aloy, n’era el millor testimoni, necessitava tenir-ho sempre tot molt controlat, i és que en la seva vida no hi havia espai per a la improvisació.

Tant és així que aquest mateix diari, que era el seu, va haver de refer un escrit de divendres passat perquè s'hi deia que l’acte de comiat a Sant Domènec de Balaguer potser no li hauria agradat prou, a Josep Vallverdú. De vegades la vida, per molt contacte que tinguem amb una persona, ens demostra que potser no ens acabem de conèixer del tot. Josep Vallverdú, amb la seva esposa Antonieta i la família, s’havia preparat el seu comiat i el seu enterrament. Triant els oficiants del funeral: amics com en Quim Messalles, amb tots els anys de docència a Les Borges Blanques a l’Institut que avui porta el seu nom, on compartien claustre, l’un ens impartia filosofia i l’altre llengua i literatura catalanes, o mossèn Mauri, tan amic de la família. Igual que mossèn Ramon i mossèn Joan Pujol, que els va casar, a ell i a Antonieta Vilajoliu a la Capella del Palau Arquebisbal de Tarragona.

No només, doncs, li hauria agradat a Josep Vallverdú aquesta cerimònia, en la qual no hi havia res fora de guió, sinó que no ens va deixar dir res que ell no ens hagués dit que diguéssim. Una missa seca, només fent protagonista la paraula, flor blanca, que venia de qui havia de venir, i llorer. Una fotografia diu que trobava a faltar l’autor d’aquell escrit rectificat. Els assistents que coneixien Vallverdú se n’haurien sorprès tant si hi haguessin vist una seva fotografia! El mateix president Pujol, amic d’anys reculats, no es va estar de dir “un funeral fet a mida: sobri i auster, tal com era en Vallverdú. Quin home!”. L’enterrament va ser semblantment, tal com va voler que fos.

Haver tingut relació amb en Vallverdú no vol dir ser-ne amic íntim. Els seus amics íntims es conten amb els dits d’una mà, el saben tal com ell es definia: un home amb independència personal; amb sentit crític; escassa paciència; amb tendència a evitar confrontacions; amb més capacitat de resistència que de coratge; d’un pacifisme bàsic, que podia veure’s capgirat, això sí, per esclats de violència en resposta a provocacions; amb una nul·la tendència a treballar en equip; exactitud en el compliment de compromisos contrets personalment; reserva i un pèl de malfiança.

Ha estat un home que li ha agradat de treballar sol. Deia que de petit “tenia amics, però eren per a l’escola i el carrer. Rarament els feia pujar a casa. La casa volia que fos per a mi”. Anys més tard, a Poemes del gos, el seu primer llibre de versos, escriu “Home castell soc jo, i amb tant d’escreix, / que em sobra fins i tot la teva espera”.

Ara, amb tota la posteritat perfectament endreçada, amb tots aquests anys viscuts i amb un conjunt d’obra ingent, toca treballar el llegat, que vol dir assentar els títols que s’han de mantenir vius en els catàlegs editorials perquè siguin un referent per a lectors i crítics, i que l’agafin els traductors. Però perquè tot això passi, i aquesta és una seva gran voluntat, cal que sigui motiu d’estudi acadèmic, que vol dir que se l’ha de fer seu la Universitat, perquè pugui trobar-se, com diu Foix, “al bat del temps, prop de tothom, en llunyedat de segles”.