L'Europa del segle XXI ha viscut terribles atemptats terroristes. El pitjor dels fanatismes convertit en violència assassina, en fúria esbojarrada. Madrid-Atocha, 193 morts, 1857 ferits (2004). Londres, 56 morts, 700 ferits (2005). Oslo-Utoya, 77 morts, més de 200 ferits (2011). París-Sant Denís, 130 morts, 400 ferits (2015). Niça, 86 morts i més de 400 ferits. No oblido Brussel·les, Beslan, Manchester, Barcelona-Cambrils...
Hi ha empremtes que no s'esborren. No m'és possible conduir per davant de l'Hipercor o caminar pel pla de l'os de la Rambla sense pensar en els fets que estroncaren tantes vides. Doncs els estius quan comentem que son temps de lleure juvenil i quan penso en acampades i casals d'estiu no puc evitar pensar en les circumstàncies d'un atemptat a Noruega que va consistir en una bomba en el districte governamental i en l'assassinat a sang freda d'adolescents en una illa de la qual no podien fugir-ne.
Va ser la tarda del 22 de juliol de 2011. Ara ha fet 15 anys. Els adolescents pertanyien a la joventut del partit socialdemòcrata. L'assassí, Anders Breivik de 32 anys, deia que actuava en defensa de la Noruega ètnica. Les seves proclames contra la societat ètnicament diversa i contra la suposada islamització d'Escandinàvia el van portar a creure que havia d'eliminar físicament als futurs líders dels partits que permetien la barreja ètnica.
Anders Breivik havia militat en formacions populistes d'extrema dreta, però el resultat de les investigacions va concloure que havia actuat en solitari. Compleix pena de privació de llibertat des d'aleshores. La socialdemocràcia noruega, aleshores encapçalada per Jens Stoltenberg que més tard fou secretari general de l'OTAN, no va assenyalar mai a cap partit. No ha sigut fàcil, però, trobar la manera de retre homenatge a les víctimes en aquest 15è aniversari perquè la base teòrica sobre la qual s'ha sostingut aquella acció terrorista avui s'assembla perillosament a discursos de partits amb grans expectatives electorals.
La socialdemocràcia insisteix, amb raó, que aquell terrible atemptat era contra tota la societat Noruega i contra la democràcia en general; i tots els noruecs i tots els europeus observen perplexos com les solucions impossiblement fàcils del populisme que no sap analitzar la complexitat impregnen el discurs de l'extrema dreta. Assenyalen un problema, el culpabilitzen de tot el descontentament i el responsabilitzen de tots els mals. Aleshores alimenten l'aversió fins a portar-la al malvoler. Llavors, només cal esperar l'espurna.
Abans dels actes violents sempre hi ha hagut paraules enverinades. Els fets d'Utoya van sorprendre perquè les paraules que incitaven a l'odi i a la violència eren, llavors, somortes, esmorteïdes. Ara aquells discursos han impregnat a molts partits europeus d'extrema dreta.
Tots els altres grans atemptats van ser fruit de l'estratègia d'injectar odi fins a comprimir-lo en grans mentides. La gran 'fàbrica' d'odi comprimit que va ser Estat Islàmic, DAES, ISIS. La distorsió d'uns cervells joves per usar-los de braç executor dels crims múltiples més abominables. La promesa d'un paradís. No ha desaparegut aquell perill. Com a mostra l'atemptat d'Estat Islàmic del Gran Khorasan a Moscou (2024),151 morts i més de 600 ferits. Que el Tadjikistan quedi lluny no ho fa menys perillós.
Aquest mes de juliol ha fet 15 anys de la tarda més negre a Oslo. Eren joves i volien entendre el món de la complexitat que els esperava i el terrorista els va matar per estar disposats a entendre i governar la complexitat. Seria bo no oblidar-los.