La consellera Esther Niubó parla d'una "incidència tècnica" i el president Salvador Illa afirma que no es tracta de "penjar la llufa a ningú". Però el que ha passat amb les proves de l'informe Pisa, que no es podran fer a Catalunya per un error del departament impedint l'avaluació estandarditzada dels alumnes, no és acceptable. I no ho és, a més, en un sector que amenaça de convertir-se en terra cremada.
L'escola catalana fa setmanes que va tancar un curs carregat de tensions. Pel model educatiu, per la burocràcia, la càrrega de treball i els mitjans per fer la feina, i també per les retribucions de mestres i professors. Ara, amb el focus en els temes pedagògics, de qualitat del sistema i de llengua per mirar de guanyar la guerra del relat, la USTEC, el sindicat majoritari, i la CGT i la Intersindical han convocat, fent-se seva la petició de l'Assemblea Educativa, vaga el 8 de setembre, primer dia de curs. El departament diu que l'hora del diàleg amb els sindicats ha passat i que vol escoltar famílies i direccions. Està bé fer-ho, però si juga a dividir, com va fer al març pactant només amb CCOO i UGT, corre el risc d'empitjorar el conflicte.
És difícil donar per bones les explicacions i l'assumpció de responsabilitats de Niubó. El Departament va saber al març l'error comès en l'exclusió dels alumnes i és fugir d'estudi mirar de carregar els neulers als centres. La situació de l'escola catalana -sotmesa també al setge de la dreta judicial que defensa la prevalença del castellà- és prou greu per a relativitzar perdre elements de diagnòstic i de seguiment com l'informe Pisa.
La darrera crisi educativa confirma que aquesta carpeta és, més que no pas la salut o la seguretat, una pedra a la sabata per al govern de Salvador Illa. Se suma a la precarietat de les infraestructures. Les deficiències de Rodalies o de l'AP7, gestionades totes dues pel govern espanyol, es veuen agreujades per unes dades escandalosament baixes d'inversió i d'execució de l'Estat a Catalunya que ja són una tradició catalana més.
Illa va arribar a Palau amb dues ofertes: una bona gestió a la qual el PSC sempre s'ha volgut associar, sobretot en l'àmbit local, per posar "al dia" els serveis públics després de "la dècada perduda" del procés; i una agenda del "retrobament" per treure suc material i polític a la plena sintonia amb Sánchez, a qui mai cal donar per mort tot i que formalment agonitza pels casos de corrupció i la precarietat parlamentària.
El cercle virtuós no acaba de funcionar (les enquestes del CEO i d'El Periódico confirmen que el PSC no treu suc del seu omnímode poder institucional) i el president corre el risc de projectar paràlisi. Li pot passar per més que presenti plans d'actualització de l'administració o que hagi aconseguit aprovar uns pressupostos expansius, cosa que, sens dubte, és un èxit polític que se sumarà al nou finançament si ell, Sánchez i ERC aconsegueixen els suports necessaris al Congrés.
Els errors a Educació ja passen de taca d'oli i ja no n'hi haurà prou amb cessar un subdirector general de plantilles com es va fer amb el caos de les adjudicacions de places docents de fa un any. Illa té consellers amb problemes de gestió, però, a l'espera que Sílvia Paneque faci el pas per anar a Girona just abans de les municipals de maig, s'insisteix que no estan previstes grans remodelacions de l'executiu. El relleu de la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, que se'n torna a Madrid, respon a qüestions personals.
Governar va d'excel·lir en la gestió i la tria de perfils, però també de ser hàbil políticament, en aquest cas perquè el "retrobament" sigui recíproc i no consisteixi només a erigir-se en bastió sanchista i zapaterista. El PSC no ha estat prou contundent amb la Moncloa en el traspàs de l'IRPF o en la crisi de Rodalies, que ha desgastat Paneque i altres importants membres de l'executiu com ara Albert Dalmau. Tots dos van anunciar, un dimarts al vespre, en plena crisi del servei després de l'accident de Gelida, que el servei tornaria l'endemà, i dimecres, a primera hora, es van trobar amb una vaga de zel massiva dels maquinistes de Renfe que va deixar milers d'usuaris amb un pam de nas. Algú els va vendre.
Per lleialtat amb el PSOE i per no carregar de raons a l'independentisme, Illa ha evitat escalar el conflicte. La setmana passada havia de sentir al secretari d'Estat José Antonio Santano dir que Rodalies és cosa de la Generalitat, talment com si Adif i Renfe, empreses del ministeri, no tinguessin una responsabilitat gairebé total en el rosari d'incidències. El president no pot esperar que a Madrid arribin els bàrbars per apujar el to i reivindicar un tracte just i ha d'aprofitar el vent de cua per posar al dia els serveis públics. Això, i encara que les dificultats de l'oposició per bastir una alternativa provoquin un cert miratge, l'obliga a actuar. La línia que separa l'estabilitat i la moderació de la paràlisi i el conformisme és molt fina i els problemes no esperen.