El pressupost del Departament de Cultura de la Generalitat per al 2026 ha crescut com mai: dues dècimes percentuals per sobre del pressupost de 2023 (prorrogat el 2024 i el 2025). Érem a l’1,5% del total i ara el Govern proposa d’arribar a l’1,7%, una passa important cap al 2% reivindicat i que ha d’assolir-se en la present legislatura. Per ser clars, passar de l’1,5% a l'1,7% vol dir, ara i aquí, passar de 414,4 milions d’euros a 523,58 milions. És hora de deixar enrere els percentatges, tan equívocs, per començar a parlar de números absoluts i, més concretament, d’euros per habitant, que és la mesura universal dels serveis ciutadans. 

La xifra del 2% cultural, que el 2020 va posar de moda “Actua Cultura” (integrada per les principals agrupacions d’entitats culturals privades), venia de molts anys enrere. Recordo que ens la va plantejar per primer cop l’Eduard Delgado, als responsables de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, en el marc dels treballs del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) que havíem inaugurat el 1986 i que ell dirigia. Els pressupostos dels governs estatals d’Europa donaven una mitjana de l’1,1% dedicat a la cultura. Però les competències estatals no eren equivalents a les d’un autogovern no estatal com el de la Generalitat. Per això, calia adaptar aquest percentatge al corresponent marc competencial, és a dir, sense el costosíssim paquet de competències exclusives dels Estats, com són l’exèrcit, el cos diplomàtic, l’administració de justícia, la gestió de les costes, els ports i els aeroports... El resultat del càlcul va donar que la mitjana de l’1,1% cultural dels governs estatals equivalia a un 2% per als autogoverns no estatals com el català. 

De resultes de la campanya d’”Actua Cultura” el 2020, el Parlament de Catalunya constataria “la necessitat que, en el termini de quatre exercicis econòmics, (...) el pressupost de cultura assoleixi el 2% del pressupost que aprovi aquesta cambra” (4 de desembre de 2020). Quatre anys després, el Parlament instava el Govern “a destinar un mínim del 2% del pressupost del 2025 al Departament de Cultura” (31 d'octubre de 2024). No va poder ser. Només el 2023 va poder assolir-se l’1,5%, mentre que, després, el Govern va restar sotmès a les pròrrogues successives d’aquell pressupost. Una situació que no pot repetir-se l’any 2026 sense greus conseqüències per a la ciutadania i per a la precària vida artística i cultural, més encara en el context inhòspit al qual semblen abocar-nos les insensates derives guerreres dels grans depredadors. Cal, però, que el Parlament debati, esmeni i aprovi el pressupost del 2026 que li ha presentat el Govern, cosa que, ara com ara, penja del fil d’Oriol Junqueras. 

Es veu que Junqueras vol aprofitar l’ocasió per a una cosa lloable: accelerar la materialització d’un altre compromís assolit en els acords d’investidura del president Salvador Illa: impulsar el traspàs de la recaptació i la gestió de l'IRPF a Catalunya. Com tothom sap, però, la clau de tota actuació encertada no rau tan sols en el què, sinó també en el quan i en el com. I l’exigència de Junqueras l’erra en el quan i en el com. En el quan, perquè agitar aquest tema en el context de l’actual seqüència d’eleccions autonòmiques que ha de culminar amb les eleccions andaluses del juny, és fer-ne carnassa per a la fera i clavar una cossa al vesper de la catalanofòbia. I això no pot servir per accelerar la solució, sinó per enverinar-la i empantanar-la. No és aquest el quan adient si l’objectiu és aconseguir la solució. I l’erra també en el com, perquè és injustificable que la factura d’una actuació a deshora l’hagin de pagar els serveis públics per a la ciutadania i la cultura catalana. 

Tornem, però, als números. Deia que comença a ser hora de passar dels percentatges als números absoluts. Els percentatges són indicatius de l’envergadura relativa de la part respecte del tot. Però de res més. Vull dir que tenen un greu problema com a mesuradors d’una evolució i també com a reivindicació econòmica: un mateix percentatge pot ser indicatiu d’una pujada o d’una baixada en números absoluts, depenent de l’augment o disminució del valor general de referència. 

Per això, la mesura dels serveis ciutadans no poden ser els percentatges, sinó els euros/habitant. Una magnitud, aquesta, que exigeix un càlcul previ sobre necessitats, així com programes precisos per cobrir-les, basats en un planejament nacional que sigui inclusiu de tot el territori i de tots els segments socials. Així es fa amb els diversos components de l’Estat social (ràtios educatives, ràtios sanitàries...). I és que no es tracta de tenir més recursos per engreixar inèrcies, públiques o privades, sinó per articular sistemes que responguin als drets i necessitats de la ciutadania. Amb una concertació rigorosa entre públic i privat, entre públic i social. “La ciutadania al centre” és el lema de la consellera Sònia Hernández, en congruència amb la “Llei de drets culturals” que acaba d’entrar al Parlament i que comporta un canvi decisiu de paradigma en les polítiques culturals. Aquest és el camí: l’articulació de mecanismes, d’engranatges, de circuits..., que garanteixin continuïtats al servei del dret d’accés i de participació de tota la ciutadania.             

La mitjana europea de la despesa pública en cultura se situa avui en els 241 euros/habitant, significant això la suma de la despesa de les diverses administracions. A Catalunya, aquesta suma és de 208,4 euros/habitant, dels quals el Govern n’aporta 70,65. Una agregació que, per ser eficient, ha de basar-se en el desenvolupament, per cada administració, de les funcions que li pertoquen, de manera complementària amb les altres administracions. I en el marc de l’ordenació i la coordinació que el Govern té la responsabilitat d’impulsar. És allò que ara en diem “Pacte Nacional per la Cultura” i que els agents culturals reclamen des de sempre. Sembla que se n’ha encetat de nou el camí i que totes les forces polítiques democràtiques estan per la feina, tot assumint la necessitat de preservar la cultura respecte de les successives contingències polítiques, per tal de garantir-li l’autonomia que li cal per respirar i perquè pugui dotar la ciutadania de capacitat crítica i creativa, contra la confusió i l’anòmia que ens amenacen.                   

El tren de la cultura és sobre les vies, tots els vagons semblen a punt per a aquest tram decisiu del viatge. Al capdavant, una consellera de conviccions i maneres òptimes per dialogar, per donar espai a totes les interlocucions que calen, per fer de la cultura catalana una realitat lliure de servituds polítiques i estètiques, un espai d’entesa cooperadora. El pressupost del 2026 és massa importants per fer-ne instrument de res que no sigui la urgència de les necessitats ciutadanes i el carburant que el tren de la cultura catalana precisa per avançar.