L’entrevista que buscava mitja professió l’ha aconseguit en Roger Escapa a El Suplement de Catalunya Ràdio. Lluís Pasqual ha entrat en directe per via telefònica i ha contestat les preguntes d’Escapa amb veu tranquil·la i un aplom sorprenent, tenint en compte la inversemblança del relat. 

Ha dit que sí, que va encarregar la recreació d’una entrevista radiofònica que un dia els havia fet a ell i a Montserrat Caballé “una noia que va dir que era de Ràdio Reus”. (Aquest és un matís nou, segurament provocat pel fet que Ràdio Reus ha negat haver fet mai aquesta entrevista). 

Que en aquesta entrevista la Caballé havia demanat que, quan faltés, si se li feia un homenatge, el presentés en Lluís Pasqual.

Que, efectivament, la imitadora de la veu de la Caballé havia estat la Judit Martín –no l’ha mencionat pel nom, s’hi ha referit com “aquesta noia”–, i que si mai no havia cobrat la feina no era culpa seva sinó de l’intermediari que la va contractar. Que la Judit Martin havia estat una recomanació de Carlos Latre, a qui Pasqual havia demanat si coneixia algú que fos tan bo com ell imitant veus, “però en dona”.

Que la família de la cantant i el Gran Teatre del Liceu sabien que era una recreació i hi havien donat el vistiplau. (La família i el Liceu, de moment, no han obert boca per confirmar ni desmentir).

Que no havia advertit al públic assistent a l’homenatge que allò que anaven a escoltar era una recreació ficcionada perquè no ho havia considerat necessari.

Que ell havia guardat molts anys “en una casset” l’entrevista original, i que per això la va poder recrear, però que ara aquesta casset ja no la té perquè, ai las, la va perdre en una mudança. 

Que el dia de l’homenatge a la diva no va passar l’àudio original de la casset perquè, com que l’entrevista els l’havien feta a peu d’escenari just en acabar una funció al teatre Fortuny, hi havia molt soroll de fons i se sentia molt malament. 

Que no havia fet res il·legal, i que ho tornaria a fer exactament igual. 

I que ell no és conspiranoic, però que sempre que fa alguna cosa a Catalunya “passen coses”. (Per culpa de la polèmica, el Lliure ha cancel·lat la programació de la producció de Pasqual prevista per a aquesta temporada).

Tinc el privilegi de ser tertulià d’El Suplement cada dissabte des de fa molts anys, i per això era present a l’estudi en el moment de l’entrevista, que ha durat uns quinze minuts. Mentre en Roger anava col·locant les preguntes i escoltàvem les respostes de Pasqual, els presents a l’estudi ens anàvem mirant entre nosaltres, fent cares que diria que oscil·laven entre la incredulitat, l’estupefacció i la vergonya aliena segons el moment.

Si les explicacions de Pasqual són certes, ens hem de creure (tot alhora):

Que el dia de Reus, una noia que de moment no ha aparegut es va fer passar per treballadora de Ràdio Reus per agafar-los quatre declaracions a peu d’escenari.

Que en aquest brevíssim encontre no previst amb una periodista desconeguda d’una ràdio local, a Montserrat Caballé no se li acut res més que demanar que el seu gran homenatge post mortem, el presenti Lluís Pasqual.

Que la periodista impostora, malgrat haver mentit als protagonistes, es va prendre la molèstia d’enviar-li a Pasqual –no sabem si també a la Caballé– una casset amb l’enregistrament a posteriori.

Que l’àudio original era tan defectuós, que el seu valor documental no mereixia que fos escoltat pels presents a l’homenatge.

Que la família i el Liceu van autoritzar no només la suplantació, sinó també que Pasqual no advertís els presents que allò era una recreació.

Que Pasqual ja no té la casset que demostraria que no menteix perquè, posteriorment als fets, la va perdre en una mudança.

Que el tema ha saltat a l’arena pública ara perquè Pasqual havia de dirigir una producció al Lliure després de molts anys i alguna mà negra ho ha volgut boicotar com sempre que ha de fer alguna cosa a Catalunya, i no simplement perquè la Judit Martin va anar al pòdcast “la Ruina” i, en un ambient distès entre humoristes, es va despenjar amb una anècdota que mai havia explicat en públic pel simple gust de buidar el pap.

Potser Lluís Pasqual volia matar el tema amb l’entrevista d’avui a El Suplement, però em fa l’efecte que, insistint en un relat inversemblant, negant-se a admetre cap error, i insinuant mans negres, encara l’ha fet més gran. Un gran ego mal assessorat és sempre una bomba de rellotgeria.