No soc de rues. Ni del Barça, ni de Carnaval. Se’m fa estrany celebrar els triomfs i la disbauxa dels altres darrere d’una tanca. Prefereixo ser espectadora de seient o de sofà. Sense banderoles, cridòries i suors. Ser testimoni de grans moments a través d’X, o de la televisió convencional. Si ningú m’hi ha convidat, què hi faig allà al mig de tanta gent? Si només em volen per fer cleca, que se la facin ells solets. I si s’ha de pagar entrada, ja decideixo jo amb qui em vull gastar els diners. Mínim 90 euros, si el volies veure amb prismàtics, 125 a la pista i amb cops de colze, i només a dit a dins de la "casita". Tu sí, tu no. Els VIP i la resta. Els guapos i famosos, i els pobres anònims que anhelaven ser ells. El fenomen Bad Bunny també va arrasar a Barcelona, i amb ell, un altre cop l’evidència del poder en totes les seves formes davant dels que realment acaben pagant la festa. 

Primer la capital catalana i després Madrid. I allà una coincidència curiosa. El conill dolent i el Sant Pare. Els fans d’un i l’altre ho consideraran una trobada celestial. Jo la veig més bé esperpèntica i sobretot comercial. El que canta Sorry Papi i Tití Me Preguntó en una audiència privada amb Lleó XIV respon més a una estratègia de màrqueting per acostar el jovent a la fe que a una simple casualitat. Res del que ha passat aquests dies ha estat fortuït. Ni el Papa s’ha saltat el protocol ni el rei del "perreo" ha portat la flor i nata de cada ciutat als seus xous perquè sí. Tot pensat al mil·límetre per fer business. Cadascun a la seva manera, amb el seu estil i als seus ritmes. Però tot pensat i estudiat perquè el populatxo faci de seguici. Des de la barrera, engrandint el negoci. El porto-riqueny, el seu imperi musical, i el Vaticà, la seva fortuna. 

Excepcional d’interès públic. Sí, la visita del Papa era excepcional. Bàsicament perquè feia 15 anys que un pontífex no es deixava veure per l’Estat. Que sigui d’interès públic ja és una altra cosa. De quin públic estem parlant? Amb quin objectiu s’han destinat 25 milions d’euros en el viatge del Papa? Em direu que no tot són números, que bona part l’han pagat les empreses de l’Ibex i que el retorn econòmic ho compensa. Però a qui compensa? Doncs als mateixos de sempre: als grans inversors privats que s’han deduït fiscalment el 90% de les aportacions. Poca broma. Els que s’han pogut fer la foto al costat de Lleó XIV. Ells van pagar i hi van ser. I la resta, a aplaudir pels carrers el pas del papamòbil. Una altra vegada, els que formen part de l’espectacle i els simples espectadors que les veuen passar. Clar que també hi ha països que s’ho gasten amb esdeveniments esportius i xous de tota mena, que mai tot és d’interès general, i que els fanatismes van per barris, però agradi o no vivim en un estat aconfessional. I el fi no sempre justifica els mitjans. 

Vist com ha anat tot, potser alguns hauran d’entonar el Sorry Papi per haver utilitzat la visita per fer caixa. Però més enllà d’emmascarar l’interès econòmic amb un fet religiós i de perpetuar les diferències de classe, encara podem treure una mica de llum a la foscor. L’espectacle de la Sagrada Família va ser immens. Vam tornar a demostrar al món que els catalans portem el talent a la sang, i que quan ens deixen som capaços de coses meravelloses. Que no necessitem Niña Pastori ni David Bustamante. Que nosaltres som més de Sergio Dalma i de l’Escolania de Montserrat. Ho tenim tot per seguir marcant tendència, portar la modernitat en allò antic i carrincló. Ara només queda que la capacitat de mobilització que s’ha demostrat aquests dies també la tinguem per altres causes. Les de veritat, les que ens toquen la butxaca i ens furguen el cor. Deixar de ser espectadors, sortir de la barrera i ser protagonistes del nostre futur.