Catalunya és un territori relativament petit. En poc més de 200 quilòmetres es pot passar del mar a la muntanya i, tanmateix, les distàncies que realment compten no són físiques, sinó institucionals, econòmiques i d’oportunitats.

Una dada ho il·lustra amb claredat: més del 60% de la població catalana viu concentrada en només el 7% del territori, principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta concentració no és neutra. Allà on s’acumula la població, també s’hi acumulen els serveis, les inversions, les infraestructures i, sobretot, el poder de decisió. El risc és evident: avançar cap a un país a dues velocitats.

Barcelona és una capital extraordinària, però també una capital sotmesa a una forta tensió. A l’àrea metropolitana s’hi concentra prop del 40% de la població catalana i una part molt significativa de l’activitat econòmica. Això converteix Barcelona en un node imprescindible. Però una capital no pot limitar-se a absorbir-ho tot: ha de vertebrar el país. Quan Barcelona esdevé una ciutat aïllada del seu entorn, Catalunya perd cohesió. I Barcelona també hi perd, perquè la seva sostenibilitat social i urbana depèn de no assumir sola tot el creixement demogràfic, la crisi de l’habitatge o la saturació dels serveis.

Avui se’ns vol fer creure que concentrar-ho tot és sinònim de modernitat. Que el futur passa per créixer encara més al voltant de Barcelona, com si l’única sortida fos una metròpoli infinita. Però aquest discurs, presentat com a inevitable i progressista, amaga una idea molt antiga: el centralisme. El projecte de la “Barcelona dels cinc milions”, impulsat pel PSC, n’és un exemple clar. Una aposta per la hiperdensificació que no respon a una visió de país, sinó a una resignació disfressada d’ambició.

La paradoxa és que ja coneixem les conseqüències d’aquest model. La concentració excessiva ja provoca efectes visibles: col·lapse de Rodalies, saturació dels serveis públics, preus de l’habitatge desbocats i una pèrdua progressiva de qualitat de vida. Només cal recordar que els preus del lloguer a l’àrea metropolitana han crescut més d’un 40% en l’última dècada, expulsant famílies i joves cap a la perifèria, no per elecció, sinó per necessitat.

Mentrestant, el país desaprofita oportunitats enormes. Més de 500 municipis catalans tenen menys de 2.000 habitants. Són una part essencial del territori, de la identitat i del potencial econòmic del país. Molts podrien esdevenir espais de vida i futur si disposessin de bona connectivitat, serveis adequats i inversió estratègica. Massa sovint, però, se’ls demana que resisteixin amb menys recursos i amb menys veu.

El model radial de Madrid no és cap exemple a seguir, ni en termes d’equilibri territorial ni d’eficiència econòmica. Es tracta d’un esquema pensat per concentrar poder polític, infraestructures i recursos al voltant d’un únic centre, sovint a costa de buidar i subordinar la resta del territori. Aquest model pot servir per reforçar una capital d’estat, però genera dependències, desigualtats i una enorme fragilitat sistèmica. Catalunya, que històricament s’ha construït des de la pluralitat urbana i la cooperació entre ciutats, no pot ni ha de copiar una lògica radial que trenca la cohesió, penalitza el desenvolupament equilibrat i redueix el país a una perifèria permanent d’un centre que ho absorbeix tot.

Catalunya no s’ha construït mai des d’un únic centre, sinó des d’una constel·lació de ciutats. No som un país radial, sinó una “Catalunya ciutat”, articulada per capitals comarcals, ports i nuclis industrials que han funcionat en xarxa molt abans que el concepte es posés de moda. Al segle XX, aquesta lògica policèntrica va permetre un desenvolupament equilibrat: Sabadell i Terrassa com a motors tèxtils; Manresa i Igualada com a centres industrials; Reus com a pol comercial; Girona, Tarragona o Lleida com a capitals vertebradores. El progrés no depenia d’un únic centre que ho absorbia tot, sinó d’un sistema urbà plural que generava oportunitats compartides.

Per això, el debat territorial no és ni romàntic ni secundari. És un debat sobre cohesió social, sobre eficiència econòmica i sobre futur nacional. Un país desequilibrat no només és injust: és també profundament ineficient. Concentrar tot el creixement en un sol espai tensiona els serveis, encareix la vida i col·lapsa les infraestructures, mentre es desaprofita el potencial immens de la resta del territori.

Catalunya no necessita una metròpoli gegant. Necessita un país en xarxa. Una estratègia nacional basada en cinc grans eixos: governar el repte demogràfic, garantir una connectivitat i una mobilitat reals, impulsar el desenvolupament econòmic territorial, assegurar serveis públics de qualitat arreu del país i modernitzar la governança perquè el món local sigui un actor central en la presa de decisions.

La Catalunya del futur no pot ser un país partit en dos: una metròpoli tensionada i un territori que resisteix. Ha de ser un país cohesionat, interconnectat i equilibrat.

Catalunya no necessita corones al voltant d’un centre.
Catalunya necessita una xarxa.
Un país en xarxa.