Els crancs són uns animals que davant d’una amenaça caminen enrere per amagar-se a la cova. Això és el que estan fent no pocs ajuntaments i comunitats autònomes davant els reptes de la nostra societat, en especial en temes de política social, esports i cultura; caminar cap enrere en direcció al postfranquisme i l’administració burocràtica.
La complexitat econòmica, social, cultural i tecnològica de la nostra societat exigeix més flexibilitat i cooperació entre els diferents actors econòmics, socials i institucionals pel desenvolupament de les polítiques públiques. L’administració, tot el contrari, s´ha tornat més rígida i burocràtica. De les reformes que posaven l’administració al servei dels ciutadans, s´ha tornat a col·locar als ciutadans al servei de l’administració.
Resulta simptomàtic que la Generalitat de Catalunya es plantegi una necessària reforma de l’administració orientada a la simplificació i transparència dels tràmits, a la professionalització del personal. Els objectius d’aquesta reforma, els que coneixem, són els mateixos que es van plantejar a finals dels anys 80 amb les polítiques anomenades de "nova gestió pública". El fet que avui es plantegin de nou els mateixos objectius no vol dir que aquests objectius no haguessin funcionat, sinó que les administracions públiques han anat enrere en els darrers anys, especialment després de la pandèmia, i que en la competència política partidària predominen els atacs relacionats amb la corrupció, sense considerar la constitucional presumpció d’innocència.
És més, a partir de finals dels 80, administracions capdavanteres com l’Ajuntament de Barcelona varen desenvolupar, fins al 2019, una àmplia política de governança democràtica basada en cooperació pública i privada, tant amb la privada mercantil com amb la no lucrativa i amb el compromís de la ciutadania. Es volia transformar la ciutat elaborant estratègies i polítiques compartides, no sols participatives, per enfortir la complementarietat i sinergia dels esforços i inversions del màxim d'actors territorials, tant públics com privats. Es transformaven els models d'intervenció pública, especialment en el camp social i econòmic, però també en l’urbanisme i la mobilitat.
La cooperació publicoprivada, i en especial amb la iniciativa no lucrativa, es considerava clau no sols del desenvolupament econòmic i social sinó per posar en pràctica l’ètica i els valors de la democràcia: respecte, pluralisme, diàleg, compromís i cooperació. De fet, l’èxit olímpic de Barcelona es va realitzar, de manera inèdita en tota la història olímpica anterior, mitjançant un model de cooperació pública i privada. L’alcalde Maragall va escriure que l'essencial del model de Barcelona era la col·laboració pública i privada. Igual que Barcelona, molts territoris de Catalunya i l’estat espanyol van seguir l’estela de Barcelona.
Avui, la pràctica administrativa està retrocedint com un cranc en posar per endavant l’acompliment d’unes normes rígides per sobre les necessitats de la ciutadania, i la jerarquia administrativa per sobre el diàleg i la cooperació. Fet que comporta, no sols el fracàs de les polítiques públiques, sinó el desencís amb les institucions democràtiques per on s’obre la bretxa pel pas dels totalitarismes.
Ens cal, efectivament, una reforma de l’administració, però no sols de tràmits i professionalització, sinó –i essencialment– d’enfortiment de la política democràtica per sobre de la burocràcia i la cooperació pública i privada. Especialment, la no lucrativa i el compromís ciutadà en el fet de fer ciutat i no, simplement, la participació legitimadora d’allò que fa en exclusiva l’administració.