El terme bullying o assetjament escolar fa referència a una forma o diverses formes de maltractament físic, psicològic, social, verbal o informàtic a que es sotmesa una persona, habitualment a l’escola o la feina, de forma reiterada i sostinguda per part d’una altra persona o un grup d’individus que actuen conjuntament sota el lideratge d’un pinxo amb poques llums i males paraules.
La imatge del bullying em va venir al cap fa uns dies quan en van trucar d’una emissora de ràdio perquè dones la meva opinió sobre la negativa de Pedro Sánchez a que els EUA poguessin usar les bases militars de Rota i Morón en la guerra contra l’Iran i la desaforada reacció de Donald Trump davant de la negativa i l’amenaça de tallar tota relació comercial amb l’Estat espanyol que va definir com un "aliat terrible". La meva breu intervenció servia com a introducció a la tertúlia que tenia lloc a continuació.
Ras i curt, malgrat l’opinió que em pugui merèixer el president del govern espanyol, i molt especialment el seu paper lamentable quan va donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, vaig dir que creia que en aquesta ocasió havia actuat correctament ja que, per molt execrable, misogin i criminal que fos el règim dels aiatol·làs, que ho és, la decisió unilateral dels EUA i Israel d’atacar l’Iran, en plenes negociacions amb els EUA pel programa nuclear, sense cap mandat de Nacions Unides, ni evidències per part de l’Agència Internacional de l’energia Atòmica sobre la capacitat de l’Iran per obtenir la bomba nuclear, ni declaració de guerra prèvia, l’atac a l’Iran constituïa una violació flagrant del dret internacional com havia dit Sánchez i que, en conseqüència, es negava a facilitar l’ús de les bases andaluses per participar en aquesta guerra.
Per curiositat vaig connectar la ràdio per seguir la tertúlia posterior. I ací va saltar la meva sorpresa en comprovar que dels cinc tertulians quatre, amb filiacions polítiques prou conegudes (PP i Junts) no només eren crítics amb la posició del govern espanyol i acusaven Sánchez d’actuar per motius electorals sinó que consideraven que l’Estat espanyol hauria d’alinear-se amb les posicions de Trump, una mica com han fet alguns països de la UE que no han criticat l’atac a l’Iran però que ara condemnen la resposta iraniana en forma de bombardeigs contra a Israel, les bases nord-americanes i els països aliats dels EUA a la regió. Bombardeigs iranians que, fins ara, han demostrat les poques possibilitats que tenen d’atènyer els objectius per l’enorme diferència en capacitats militars amb Israel i els EUA.
Les intervencions a la tertúlia eren tant esbiaixades i fora de lloc que el conductor del programa va haver de recordar que ens estàvem carregant el dret internacional i el que havien estat les relacions internacionals de les darrers dècades i que, en darrera instància, l’actitud dels tertulians era la d’acceptar que qui mana i té poder militar pot fer el que li plagui i potser no caldrà, afegia, ni fer eleccions, que mani l’hegèmon i fora problemes de consciència per tothom.
Que la posició de Sánchez té una projecció electoralista és indubtable, però alhora és honesta i intel·ligent: es posa a l’alçada de Trump i aquest, en quant el reconeix com a rival, encara que sigui per menysprear-lo i criticar-lo, li dona un relleu mediàtic internacional que, Alberto Núñez Feijoo no pot ni somiar, mentre Santiago Abascal no passa de ser un escolanet del qual probablement Trump no sabria dir ni el nom. Això, en un altre país amb un cert nivell educatiu i de valors, hauria de ser positiu, però, cal recordar, que les eleccions no es guanyen gairebé mai per la política exterior sinó per la resolució dels problemes interns, excepte quan s’intenta negar l’evidència que els atemptats terroristes indiscriminats del març de 2004 tenien a veure amb la posició espanyola amb la guerra de l’Iraq i no pas amb el terrorisme d’ETA.
De la tertúlia em va sorprendre l’assumpció dels postulats (que no valors) autocràtics i la submissió manifestada a l’hegèmon. Els tòpics de l’extrema dreta i del populisme més barroer estan molt més estesos del que pensem i cap societat està lliure d’una involució de futur de conseqüències dramàtiques com es narra a la novel·la de Margaret Alwood i a la sèrie de televisió El conte de la criada. La figura de Donald Trump, capaç de fer bullying a escala mundial, representa el primer pas d’aquest futur distòpic que pronostica la novel·la. I el més trist és que aquest hegèmon fatxenda, com succeeix en el bullying al pati de l’escola, troba acòlits arreu del món disposats a justificar, quan no a aplaudir, les seves fanfarroneries en una tertúlia de ràdio o a peu de carrer.
I és un error, un gravíssim error, pensar que el patiment dels iranians en aquesta guerra impulsada per Trump i Benjamín Netanyahu (iranians que també van partir sota el jou del xa Reza Pavlavi i pateixen -i molt- amb el règim dels aiatol·làs, reconvertits en monarquia amb el nomenament del nou líder suprem i fill de l’anterior, Mojtaba Khamenei) o que el genocidi palestí o la massacre del Líban no tenen res a veure amb nosaltres o que ací no pot passar. Si, com apunten les enquestes als països de la UE, com ja ha succeït als EUA, l’extrema dreta avença de forma arrasadora i, com diu Gabriel Rufián, l’onada no s’aturarà a les portes de Catalunya perquè parlem una llengua o tinguem una història -llunyana i recent- diferent.
De fet, un cop controlat i desactivat el moment àlgid del procés independentista, l’extrema dreta -i la dreta- ha tornat al discurs tradicional de sempre, centrat en contra de la immigració i plegat d’islamofòbia. En això no hi ha excessives diferències, més enllà del marc nacional de referència, entre Vox (Ignacio Garriga ja parla català i visita Ripoll) i Aliança Catalana posem per cas. I és greu i una amenaça de futur guardar silenci davant l’ofensiva de Trump, com va fer el canceller Friedrich Merz quan, davant les amenaces del president nord-americà a Sánchez, va mantenir un silenci hieràtic i només va obrir la boca per reclamar que l’Estat espanyol arribés al 5% del PIB en la seva contribució a l’OTAN. Però encara és pitjor ignorar, justificar o alimentar el procés cap al desastre que està impulsant Trump.
És com el bullying al pati de l’escola en què tan culpable és l’assetjador com aquells que li riuen les gràcies i es mofen de l’assetjat. Lamentablement, el cor de còmplices, per acció o per omissió, de Trump s’està estenent com una taca d’oli per les nostres societats i quan hom vulgui posar-hi remei potser serà ja massa tard.