Però ara tenim les armes / de química acció.
Si ens hi fan posar el 'misto', / ho farem sense por:
el món serà en flames / d'un sol cop de botó.
I no facis preguntes / si Déu és al teu camp.
Diu una estrofa de Déu al nostre costat de Bob Dylan, reinterpretada en català per Gerard Quintana i Jordi Batiste en el disc Els miralls de Dylan, hereva de la versió del Grup de Folk, a finals dels anys 60.
Fa poc, un grup de líders cristians evangèlics s’ha reunit a l'Oficina Oval de la Casa Blanca per elevar una oració pel president d'Estats Units, Donald Trump. Col·locaren les seves mans sobre ell i van elevar pregàries, protecció divina i guia espiritual per al President. Donald Trump, també té previst presidir un gran acte de pregària nacional el 17 de maig al National Mall de Washington, per tal de "consagrar els EUA com una sola nació sota Déu". Vivim la teocratització del poder polític defensant la religió com a pilar del país i reforçant el cristianisme en la política nord-americana. L’Evangelisme polític conservador s’ha escampat per tot Sud-Amèrica i amb la immigració cap a Europa està expandint-se. Només cal estar amatent al capteniment de la líder madrilenya Ayuso amb el suport explícit d’alguna comunitat evangèlica o l’absència del món sud-americà en les postures anti-immigratòries de VOX o Aliança Catalana.
La politització conservadora religiosa s’escampa al món del catolicisme. Situada sempre a la dreta dels dos darrers Papes, la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) o alguns dels seus bisbes, han expressat, sistemàticament, postures contràries a la lliure determinació de les dones amb el seu cos. Han defensat la vida des de la concepció, el model de família tradicional i la complementarietat home-dona. I s’han oposat a l'avortament, l'eutanàsia i l'ampliació de drets LGTBIQ+. El bisbe d'Oriola i Alacant, José Ignacio Munilla va acusar el feminisme de portar el dimoni dins. Molts bisbes s’han oposat, a la lliure determinació dels pobles quan han considerat la unitat d’Espanya una valor moral. Antonio María Rouco Varela arribà a proclamar que “la doctrina sobre la secessió unilateral és clara,no és acceptable des del punt de vista de la doctrina social de l'Església", I recentment, també han qüestionat l'amnistia, en boca del secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, Francisco César García Magán.
A l’altre extrem de la Mediterrània, a Israel, el pes del nacionalisme religiós és determinant en el comportament expansionista del Govern Netanyahu, a Gaza, Judea i Samària. La identitat jueva ortodoxa, sumada a un fort nacionalisme, defensa la presència jueva en tot el territori de l'antic Israel. Veuen la terra d'Israel com una promesa divina i la base de la seva identitat nacional. D’aquesta manera estan fent cada cop més difícil la solució dels dos estats palestí i israelita. Fins aquí, un breu repàs del panorama reaccionari que fusiona l’integrisme evangelista, catòlic i jueu. Fins aquí, doncs, unes informacions assumibles pel mainstream de la progressia occidental i de l’esquerra ortodoxa. Continuem, però.
El món de la Rússia dictatorial de Putin ha trobat suport moral en l'actitud de l'Església ortodoxa russa. “Déu et va posar al poder”, va dir el patriarca ortodox rus a Putin en el seu 70è aniversari. És curiós veure dos ex-membres del KGB recuperant la condició de practicants ortodoxos. L’un al davant d’un estat agressor a Geòrgia, Txetxènia, Crimea i Ucraïna, l’altre, al davant de l’església que el beneeix. Tots dos, compartint l'ambició d'una Rússia conservadora que denuncia la decadència moral d'Occident, amb temes com la promoció del moviment LGTBI. Algunes dades antigues parlen del finançament per part de l'Estat rus al Patriarcat de Moscou, el 2016, amb 2.600 milions de rubles; i l’adjudicació al mateix patriarca Ciril I, de iots de luxe i immobles de valor milionari.
En aquest cas de Rússia, els opinadors i l’esquerra obsessivament antioccidentalista mantenen sospitosos silencis. Silencis encara més notables davant del món de l’islamisme polític i reaccionari. Amb moltes diferències d’aplicació segons la tradició estatal, en l’Alcorà i la Xària, predominen interpretacions conservadores o contràries als drets humans pel que fa a matrimoni, divorci, educació i vestimenta. La funció missionera expansiva de l’islamisme i de l’evangelisme, que el catolicisme va deixar enrere després de la descolonització, entra en dura competència a Europa i Àfrica. I aquest esperit evangelitzador, com va fer el catolicisme durant tants segles, és aprofitat per raons polítiques, ideològiques i militars en favor de les elits estatals. El món de majoria islàmica està ple de teocràcies o de nacionalistes religiosos que utilitzen el relat religiós per cohesionar internament la seva població, expandir el seu domini exterior i manipular l’emigració. Des del Marroc a l’Iran, passant per Algèria, Turquia o Aràbia, reis i primers ministres apel·len a l’islamisme polític per justificar els seus règims. I destinen importants recursos a formar els propis imams (a falta de jerarquia musulmana unificada) en els corrents propis: malaquisme, hanafisme, waabisme, xiisme...
Així que, si sortim de la gran bombolla dels relats de Guerra Freda on els bons i els dolents estan predeterminats a banda i banda, ens trobem en l’esclat d’un cert ecumenisme fonamentalista. Trump, Rouco Varela, Netanyahu, Putin i el marroquí Mohamed VI, l’algerià Abdelmadjid Tebboune, el turc Erdogan, l’àrab Salman o els Khamenei iranians, poden estar en guerra, però comparteixen els valors del fonamentalisme, de l’integrisme, de l’ús del clericalisme en benefici d’interessos estatals.
Sense voler entendre aquest context internacional reaccionari sota el paraigües de la religió, és impossible abordar els reptes interns a molts països europeus, vinculats a la nova immigració i a la compatibilitat entre dret a la llibertat religiosa i el dret i els deures de ciutadania en societats democràtiques avançades. Des d’una estricta justícia i responsabilitat no es pot estar ignorant els riscos de perdre l’espai comú de la laïcitat, tolerant comportaments reaccionaris que pretenen esquerdar-lo.
El Parlament ja es va anticipar fa vint-i-cinc anys
Aquesta qüestió que, arreu, dona peu a oportunismes polítics dels populismes d’extrema dreta i d’extrema esquerra, fa temps ja es plantejava a Catalunya quan només érem 6 milions. Com a impulsor, en nom d’ERC, del debat sobre llibertat religiosa i laïcitat fa vint-i-cinc anys exactament en el Ple del Parlament; sessió núm. 39, 28.06.2001, em permetré recordar la moció 115/VI aprovada per quasi unanimitat, només amb l’abstenció de 12 vots del PP. És doncs el què pensaven els representants de Catalunya. Què s’ha fet des de llavors? Què s’està fent? Em temo que poca cosa i hem anat enrere.
Moció 115/VI Parlament de Catalunya by Naciodigital
Fins aquí el resultat del debat sobre laïcitat al Parlament. Vint-i-cinc anys després, no sembla que s’hauria de reprogramar el tema davant de tant desconcert i demagògia partidista a esquerra i dreta, respectivament?