Fa uns anys que treballo com a supervisor clínic en el projecte de col·laboració entre SATMI (Servei d’Atenció en Salut Mental per a Immigrants de Sant Joan de Déu) – i la fundació Bayt al- Thaqafa,, un dispositiu clínic, terapèutic i social, dedicat a l’atenció i supervisió de persones migrades que sol·liciten asil i que pateixen trastorns de salut mental associats a experiències de trauma, violència o desplaçament forçat.
Moltes d’aquestes persones han travessat guerres, persecucions, deserts o mars abans d’arribar a Europa. Arriben amb històries interrompudes: famílies separades, llengües perdudes, identitats que han quedat suspeses entre el lloc d’on venen i el lloc on intenten començar de nou. En consulta apareixen sovint dols que no s’han pogut elaborar, una sensació persistent de desorientació i, sobretot, la dificultat de reconstruir una narració pròpia quan tot allò que sostenia la vida ha desaparegut.
Migrar no és només canviar de país. És també perdre referències simbòliques, xarxes de suport i coordenades culturals. Des d’un punt de vista psicològic, moltes persones migrants viuen en una mena d’“entre-món”: ja no són del tot del lloc d’origen, però tampoc són reconegudes plenament en el lloc d’arribada. La clínica de la migració és, en gran manera, la clínica d’aquesta discontinuïtat.
És probable que en els pròxims anys aquestes històries augmentin. La guerra que actualment sacseja l’Iran —i que pot tenir conseqüències regionals imprevisibles— acabarà generant noves persones refugiades que també buscaran protecció a Europa. Quan això passa, el debat públic sol polaritzar-se amb rapidesa: d’una banda, els qui reclamen tancar fronteres; de l’altra, els qui apel·len a una resposta humanitària. Però sovint oblidem una cosa elemental: la migració no és una anomalia històrica. És una constant de la condició humana.
Fa uns dies llegia a La Vanguardia un article que explicava que més de 250.000 britànics viuen actualment a Dubai. Molts hi han anat per evitar impostos o per escapar dels hiverns freds i plujosos del Regne Unit. Ningú sembla escandalitzar-se gaire per aquest fenomen. A aquestes persones no se les anomena immigrants. Se les anomena expats.
La paraula no és innocent. Expat suggereix mobilitat, cosmopolitisme, llibertat de triar on viure. En canvi, quan qui es mou ho fa fugint d’una guerra, d’una dictadura o d’una situació de pobresa extrema, el llenguatge canvia. Ja no parlem d’expatriats; parlem de migrants. I la paraula passa a carregar-se de sospita, de por o de rebuig. Així descobrim una paradoxa moral: alguns semblen tenir dret a moure’s pel món per pagar menys impostos o millorar la seva qualitat de vida, mentre que d’altres ni tan sols semblen tenir dret a fugir d’una situació desesperada.
Per pensar aquesta contradicció fa temps que proposo un terme: migrantisme. No es tracta d’una nova etiqueta ideològica, sinó d’un intent de recuperar una mirada científica, històrica i humanista sobre el fenomen migratori. El migrantisme parteix d’una idea senzilla: migrar forma part de la nostra història com a espècie. Les societats humanes s’han construït sempre a partir de desplaçaments, contactes i barreges.
Potser una de les dificultats del debat actual és que continuem pensant la identitat amb metàfores equivocades. Durant molt de temps hem repetit que les persones tenim arrels, com si fóssim arbres que pertanyen de manera natural a un sol territori. Però els humans no tenim arrels: tenim cames. Ens movem, canviem de lloc, de llengua i de cultura. La identitat no brota del sòl; es construeix en l’experiència, en els vincles i en la història compartida.
Europa sembla haver oblidat una part important de la seva pròpia història. Durant segles va ser un dels grans continents d’emigració. Milions d’europeus van marxar cap a Amèrica, cap a Àfrica o cap a altres parts del món buscant oportunitats. El moviment que avui percebem com una amenaça va ser durant molt de temps el motor de la seva expansió.
El que preocupa és que, mentre el món esdevé cada vegada més interdependent, també creixen els discursos polítics que presenten la migració com un perill. A Catalunya, com en altres llocs d’Europa, guanyen visibilitat formacions que construeixen el seu relat sobre la por a l’estranger.
Partits com Vox o Aliança Catalana alimenten una narrativa en què el migrant apareix com una amenaça cultural o com una càrrega econòmica. És un relat simplificador que redueix la complexitat del món a una oposició entre “nosaltres” i “ells”. Però també és un relat perillós, perquè erosiona la capacitat de pensar.
La filòsofa Hannah Arendt advertia que les societats comencen a degradar-se quan deixen de pensar i es limiten a repetir consignes. El mal —deia— no sempre neix de la crueltat conscient, sinó sovint de la banalitat de l’obediència. En un moment internacional marcat per la normalització del discurs identitari i per lideratges que fan del ressentiment una eina política, convindria recordar-ho.
La migració no desapareixerà perquè aixequem murs. Tampoc perquè canviem de paraules. Però el llenguatge amb què en parlem diu molt de nosaltres. Quan distingim entre expats i migrants no només descrivim realitats diferents: establim jerarquies morals sobre qui té dret a moure’s pel món i qui no. I potser la pregunta que hauríem de fer-nos és molt més simple: quin món volem construir quan ens toqui a nosaltres ser els altres.