L’atac dels Estats Units i Israel contra l’Iran ha mostrat una nova fractura en el si de la Unió Europea. Després que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, proclamés que Europa no podia ser la guardiana d’un ordre mundial que ja no existia, el president del Consell Europeu -que aplega els caps d’estat i de govern-, António Costa, ha refermat el compromís amb la legalitat internacional. El socialista portuguès ha fet recular la democristiana alemanya i, aquest dimecres, Von der Leyen qualificava d’"inquebrantable" l’adhesió de la UE a la Carta de Nacions Unides.
Von der Leyen ha intentat ser una líder equilibrada, disposada a fer esforços per mantenir la cohesió europea. Fins i tot distanciant-se del seu partit, el PPE, presidit pel més conservador Manfred Weber. Però la pressió de Donald Trump, la guerra a Ucraïna, les profundes divisions a la Unió amb l’ascens de l’extrema dreta i, ara, la guerra a l’Orient Mitjà, l’han fet trontollar. Potser el moment més gràfic es va produir el juliol passat, quan l’alemanya va viatjar fins al camp de golf que Trump té a Escòcia per segellar amb ell l’acord aranzelari amb els Estats Units. Fou la imatge d’una autohumiliació.
És difícil dir que no al president dels Estats Units. Resituar-se en un món sense considerar aquell país un soci lleial no és una tasca simple. Cal ser justos amb els líders europeus i evitar el negativisme permanent. La temptació d’intentar apaivagar Trump i guanyar temps podia ser inevitable inicialment. Però a la vista dels darrers esdeveniments cal arribar a alguna conclusió. D’una banda, Trump no és el gegant que vol fer creure. El resultats de nombroses eleccions han estat negatius pels republicans mentre el mandatari cau en les enquestes. La mateixa intervenció a l’Iran és molt impopular. La sentència del Tribunal Suprem contra els aranzels desmenteixen que el president nord-americà sigui omnipotent. És un líder qüestionat, desequilibrat, caduc i perillós.
La guerra contra l’Iran ha servit per deixar en evidència el caràcter demencial de la política trumpiana, que de jugar amb un barril de pólvora sembla que ha passat a voler incendiar el barril. En el cas dels socis europeus, però, després del que ha fet amb el Canadà i Dinamarca, hauria de quedar clar que el pitjor negoci possible per a la UE és voler agradar Trump. Ho hem vist amb aquests models d’aliats seriosos i estratègics, als quals el mandatari nord-americà ha tractat com a veritables enemics, amenaçant d’arruïnar-ne un i d’arrabassar-li Groenlàndia a l’altre.
Josep Borrell va geenrar una forta polseguera quan, sent alt representant de Política Exterior de la UE, va definir Europa com un "jardí" enfront la resta del món, que va qualificar de “jungla”. Se’l va acusar de mostrar una mentalitat colonial. Potser sí, però Europa continua sent un espai de democràcia i legalitat internacional que cal preservar. Seria un greu error voler riure les gràcies als jardiners que volen convertir tot el món en una jungla.