Por, angoixa i malestar. De la crisi financera a la pandèmia i el confinament, gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. D’Ucraïna a Gaza i d’allà a l’Iran, la guerra avança i el conflicte es podria estendre no se sap ben bé fins on. Passi o no passi, les bombes ja es noten als preus de la benzina i amenacen de distorsionar l’economia global. La IA creix i guanya capacitats fent passes de gegant. Les veus que anuncien onades d’aturats com a conseqüència tenen sempre un micro a prop. Risc de guerra, risc de sotragada econòmica i alguna cosa més. Vint-i-cinc anys estranys i accelerats han fet que moltes persones visquin amb estranyesa la realitat dels seus pobles i ciutats. Ha canviat el paisatge en la seva forma més íntima, hi ha hagut un relleu en el paisatge humà. Es respira malestar, angoixa i por.
El meu avi va néixer ara fa 110 anys en un petit poble del Camp de Tarragona on la vida s’assemblava molt a la dels últims segles. Fa cent deu anys en aquell poble encara no hi havia ni clavegueram ni llum elèctrica. Tota la feina, a casa i al camp, es feia manualment o, en el millor dels casos, amb el suport d’alguns animals. Gairebé tothom treballava a l’agricultura i l’economia era pràcticament de subsistència. Una autarquia de campanar. Els pocs aires de modernitat i les idees noves que arribaven al poble ho feien a través d’algun diari des de la capital de comarca. Ni tan sols la ràdio havia fet encara acte de presència. La vida era dura, duríssima, sempre a tocar de la misèria, però també era estable. El ritme de canvi era lent, tan lent que es feia difícilment perceptible en la durada d’una vida.
La temptació de la nostàlgia s’esvaeix quan penses que aquella vida immutable estava totalment a l’empara del clima. La pobresa era sempre a tocar, un queixal corcat podia ser una tortura i qualsevol infecció podia ser causa de mort. Una sequera sostinguda o una glaçada fora de temps podia ser una porta directa a la fam. Al Camp de Tarragona moltes famílies encara recorden la gelada de 1954 i els seus efectes. A casa meva aquell fred inusual que va matar milers d’arbres va marcar la diferència entre la pobresa i la fam. Poc després van haver d’abandonar el poble per baixar rellogats a la ciutat. Amb quaranta anys a punt de fer, l’home que un dia seria el meu avi, va passar de pagès a proletari per esquivar la penúria.
Entre aquell món i el nostre present hi va haver unes dècades que avui recordem amb la sensació càlida d’un moment de seguretat, gairebé com Stefan Zweig enyorava la plenitud austrohongaresa anterior a 1914. Els anys noranta i els primers dos mil, quan el món semblava abocat a la pau, la democràcia i la prosperitat. El parèntesi de triomf occidental entre 1989 i l’any 2008, de la caiguda del Mur a la caiguda de Lehman Brothers. També són els anys de l’efecte 2000, dels atemptats d’Al-Qaeda, de crisis sanitàries com la grip aviària, l’alarma de l’àntrax o les vaques boges, del drama de la segona guerra de l’Iraq, de la crisi financera asiàtica i del col·lapse de la Rússia postsoviètica, que durant un temps va alimentar el temor que el país pogués perdre el control del seu arsenal nuclear.
El malestar, l’angoixa i la por sempre hi són. Els alimenta la complexitat del nostre món, la velocitat amb què es mou, l’alarmisme dels mitjans, la nostra inseguretat, un excés de futur i l’absència de memòria. En definitiva, seguint aquell meravellós lema britànic dels anys del blitz: Keep calm and carry on.