A les pel·lícules de James Bond, l’agent 007 sempre ha tingut la capacitat de dur a terme missions perilloses amb recursos limitats i aliances fràgils. Cert que Pedro Sánchez encara no ha protagonitzat cap saga cinematogràfica d’èxit, i que Alberto Núñez Feijóo no és tan agosarat com el Dr. No.
 
Però el líder del PSOE ha decidit jugar una de les seves partides més arriscades: apropiar-se de la bandera espanyola, fins ara símbol quasi exclusiu de la dreta, i convertir-la en emblema d’una Espanya progressista i sobirana.
 
Una OPA hostil a l’univers de Feijóo, que no només pateix quan Abascal li roba l’esmorzar a cada cita a les urnes, sinó que també ha vist com -amb l’esclat de la guerra de l’Iran- Sánchez ha començat a redefinir el concepte de patriotisme.
 
“Dir no a la guerra és dir sí a la sobirania, és un orgull ser espanyol”, va dir el líder del PSOE en un míting a Sòria. Res a veure amb aquell 2015, quan va comparèixer amb una gran bandera espanyola en l’acte de la seva proclamació com a candidat a les generals.

La ressignificació de la "rojigualda"

Aleshores es defensava de Ciutadans, que l'estalonava a les enquestes i li robava votants reactius al procés independentista. Ara prova de ressignificar la rojigualda, patrimoni immaterial de la dreta, perquè sigui l’emblema d’una Espanya progressista i pacifista. És a dir, de l’Espanya que ell vol continuar liderant.
 
Una ofensiva que obre una batalla cultural pels símbols, però que té buits. Si no va acompanyada d’una aposta real per desplegar el concepte de l’Espanya plurinacional, l’Operació Bandera es pot quedar en el simple màrqueting, o derivar en una oferta recentralitzadora disfressada de progressisme. De moment, Junts l’acusa d’embolicar-se amb la bandera per tapar el fracàs de la legislatura.

Tres asos a la màniga

Per guanyar aquesta partida, Sánchez té tres asos a la màniga. El primer, la identificació del govern espanyol amb el "no a la guerra". Els atacs de Trump cohesionen l’opinió pública entorn del president. El pròxim CIS recollirà el pronòstic: una gran majoria de ciutadans comparteix la posició de l’executiu espanyol.
 
És el rally around the flag del politòleg John E. Mueller (1970). Els efectes: augment de la popularitat del líder, disminució de les crítiques i una moderació dels atacs dels partits de l'oposició.
 
La segona carta de Sánchez és el full de serveis prestats en situacions de crisi. El seu govern va salvar els mobles de l’economia espanyola durant la pandèmia de covid i la guerra d’Ucraïna.

Els efectes de la crisi

Si el nou context internacional obliga a activar mesures per contenir l’impacte sobre empreses i famílies, Sánchez pot reforçar aquesta narrativa: que la sobirania i el patriotisme no es mesuren només amb banderes, sinó també amb la capacitat de l’Estat per protegir el seu teixit productiu i el nivell de vida dels ciutadans.
 
Hi haurà diners públics al rescat de les empreses, i d’aquí que la patronal s’hagi afanyat a fotografiar-se amb els ministres María Jesús Montero i Carlos Cuerpo per definir les noves mesures anticrisi. El PP perd temporalment la CEOE com a aliat conjuntural.
 
La tercera carta és la més ideològica: associar el patriotisme al benestar i la sobirania econòmica mentre PP i Vox defensen interessos externs.
 
Les polseres espanyoles no tapen que Abascal adopti les tesis d’un Trump que amenaça directament el comerç i l’energia europeus. I Feijóo, atrapat entre dues pressions, oscil·la entre la contenció i la confusió. Mala peça en temps de polarització.

El preu de la benzina

És possible que l’Operació Bandera de Sánchez tingui efectes limitats. Pot ser que les mesures anticrisi i la guerra no apaivaguin l’onada conservadora i que l’absència d’una pluja de fons europeus foradi el paraigua social. Si el preu de la benzina es manté alt, el govern espanyol patirà.
 
Però si Sánchez aconsegueix convertir la bandera en símbol de protecció social i no d’orgull nacional, haurà completat una de les missions polítiques més ambicioses de la seva carrera.
 
I és que, en política, com a les partides de pòquer de James Bond, la clau no és tenir bones cartes, sinó saber-les jugar.