Avui esmorzo llegint la columna de Ferran Casas i paladeig entre glopets de cafè una frase breu però de molta substància: “Deixar fer no és la solució”. Es refereix en aquest cas a Pedro Sánchez i la seva intenció de posar mà als algorismes de les xarxes socials. El president, ja ho saben, ha presentat una eina perquè l'Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia pugui mesurar els discursos d'odi a les plataformes digitals. Al centre de totes les dianes se situen els negocis busca-raons d'Elon Musk.
Lee el artículo de opinión de Jonathan Martínez en castellano, aquí.
La caverna conservadora s'ha esquinçat les vestidures. L'ABC parla de “assenyalament”. Un pseudomitjà de seu madrilenya en diu “ofensiva contra els mitjans de comunicació”. Jorge Fernández Díaz, l'exministre de l'Operació Catalunya, el qualifica directament de “censura”. Hi ha un digital dretà que exposa, amb certa intenció, la dificultat de mesurar l'odi. Serà que aquest aparell batejat com a HODIO és un mer pretext per instaurar la vigilància cibernètica?
Les dretes cavernícoles saben de sobres que la incitació a l'odi és un delicte tipificat a l'article 510 del Codi Penal. Si fos tan difícil i problemàtic mesurar-ho, podrien començar per demanar que es despenalitzi. Però no ho fan. Al contrari, han acudit recurrentment als tribunals amb l'esperança d'acovardir els seus rivals polítics. Vox va atribuir delictes d'odi a Quim Torra, Jair Domínguez, els CDR i Arran. SCC va fer el mateix amb Elisenda Paluzie i Joan Coma. Alguns dels diaris que avui es lamenten han encoratjat els càstigs per suposats delictes d'odi.
“Que ens deixin actuar!”, cridaven els policies nacionals a les portes d'un hotel de Pineda del Mar davant de les protestes independentistes. “Que ens deixin actuar!”, repeteixen avui els propagadors de bilis digital. A les xarxes socials, l'odi no només és una mercaderia lucrativa sinó també una fàbrica de rèdits polítics. És natural que els neoliberals acudeixin a la doctrina del laissez-faire per poder continuar escampant xenofòbia a discreció.
Si em pregunten, respondré que la llibertat d'expressió és un tresor i que l'odi amb prou feines admet eines quantitatives. Ni a les xarxes ni als tribunals. També diré que la llibertat d'expressió no existeix com a abstracció pura sinó que està intervinguda per relacions de poder. En aquest cas, hi ha un grapat d'oligarques de Silicon Valley que distorsiona el discurs públic sota criteris incompatibles amb la democràcia. Allò que no regulen els governs, ho regulen els milionaris.
Escuro el cafè del matí sabent que deixar fer no és una solució innocent. Assumeixo també que cap rànquing de “HODI” resoldrà per si sol el problema rampant dels algorismes i la normalització de l'agressió i la mentida. El problema no és tant l'odi com l'economia de l'odi. I a intervenir els mercats ningú no s'hi atreveix.