Tenia una lleugera sensació que a les Terres de l’Ebre ja no feia el vent d’abans. M’havia equivocat. És el que té la distància. Si no ho vius en primera persona no existeix. També pot ser que quan pregunto com va el vent, l’altra banda li treu importància. Va fent, el de sempre, tampoc és per a tant. Normalitat. Suposo que a tot t’hi acostumes. Com qui ha conviscut tota la vida amb la boira. Com qui es troba un pam de neu a la porta quan va a treballar. "Sigan sigan", que hem de fer créixer el país. Els fenòmens meteorològics tenen aquestes coses. Si no pots véncer l’enemic, uneix-t’hi. Al meu poble estem tocats pel vent. Quan era petita, hi havia dies d’hivern que ens havíem d’apuntalar a les parets per no sortir volant. Que no em posés algun cop pedres a les butxaques. Les obres es feien a consciència. Mai de cara a vent. I, tot i això, encara recordo com es movia la casa cada vegada que hi havia una ventada. Cap trauma. Pocs ensurts. Només sentit comú. I cap a escola s’ha dit. 

És el vent de dalt. O de mestral. Si així ens entenem millor. Quan portes el dia una mica girat, diem que "senyales vent". Si hi ha un núvol allargat i prim a sobre dels Ports de Tortosa-Beseit, conegut com la cella dels Ports, avui volarem. I ja se sap, cel rogenc, pluja o sobretot vent. El que et despentina, et revoluciona i t’altera. El que s’endú els mals esperits i et deixa un cel estrellat com mai has vist abans. Els hi explico als que no el pateixen. Però és que fins que no el vius, no el pots entendre. Els insisteixo que el que bufa a Barcelona o a Vic no és vent. Li poden dir aire o brisa. Però de vent no té res. Tu baixa un dia al meu poble i sabràs què és. Sí, són els 140 km/h del mapa que indica el Telenotícies Vespre. Perquè et facis la idea, 40 km/h més que el que poden circular ara alguns trens de Rodalies i 20 km/h més que la velocitat permesa a l’autopista. Si no és que vas pel tram ebrenc, que ara només es pot circular a 100. Són ratxes i males ratxes.

Dimecres salten les alertes per vent al conjunt de Catalunya. Dijous, s’atura tot. Ni escola, ni activitats a l’aire lliure. Qui pugui, que faci teletreball. Però on diuen que farà vent? Els mapes del Meteocat exclouen de la taca roja les Terres de l’Ebre i l’Empordà. Curiosament, els dos punts del país on habitualment més bufa. Tots a casa observant com feia un vent com qualsevol altre dia. Res extraordinari. Arriba dissabte, i torna el vent on n’acostuma a fer més. Del fort. Del que arrenca pals de la llum i arbres. Del que tomba camions a l’autopista. Amb ràfegues de 146 km/h. Tots en alerta però cap al telèfon mòbil. Crítiques dels alcaldes. Quan bufa a Barcelona es tanca el país. Quan sacseja l’Ebre, finestres obertes. I un dels batlles que deia: “si cada vegada que fa vent haguéssim de tancar les escoles, els nostres nens no sabrien ni llegir ni escriure”. 

Els de dalt deuen pensar que més val prevenir que curar. És allò de posar la bena abans que la ferida. Els antecedents recents i desastrosos amb la gestió dels aiguats a València ens empenyen a ser prudents i previsors. Totalment a favor. La seguretat de les persones per sobre de tot. Però la tecnologia i els experts, en un nou món a mercè del canvi climàtic, ens haurien de servir per ser cada cop més precisos. Es tracta d’afinar les alertes, de ser més quirúrgics. De ser més flexibles perquè als llocs que no hi hagi perill la vida continuï. L’abús i homogeneïtzació de les alertes els hi pot acabar traient el sentit original. Com deia abans, sentit comú. De cadascú individualment però també dels de més amunt. No podem caure en la paranoia ni viure en l’alerta permanent. No pot ser el conte del llop i les ovelles. Si deixem de creure-hi, si ens relaxem, ens exposem a sortir volant.