El Polònia ha fet 20 anys. Enhorabona. Sens dubte és una rara avis en el panorama televisiu. No només ens fa passar unes molt bones estones tots els dijous, sinó que probablement sigui el programa de política –tant o més que d’humor– més longeu i influent del país. I una escola informal d’educació democràtica. I el programa més catalanocèntric, i nacionalment desacomplexat, de la graella de 3Cat.
La gala d’aniversari ho evidenciava: hi era tot el país polític. I era tant o més interessant observar les cares del públic que l’escenari: somriures forçats, dubtes sobre si aplaudir i amb quina intensitat. L’humor incomoda perquè és imprevist, però encara més quan toca el poder. Per al polític, objecte de la burla, la pregunta és inevitable: si el riure dessacralitza el poder, estic afeblint-me a mi mateix? El poder depèn del reconeixement dels altres. I l’acudit en retalla la distància, en treu el misteri.
Però dessacralitzar el poder és el més democràtic que hi ha. És l’equivalent d’aquell esclau que en les cavalcades triomfals acompanyava l’emperador romà per dir-li a cau d’orella que era mortal. En termes moderns, és recordar que tot poder emana del consentiment popular, com tan clarament van expressar els liberals clàssics. És recordar que no és una condició absoluta, sinó relativa. I que en una democràcia ha d’estar lligat, per sobre de tot, a l’autoritat moral i a la legitimitat que confereix el sistema. Perquè en democràcia no és el líder el que importa sinó el sistema capaç de dotar-nos-hi, i que aquest disposi d’unes certes qualitats.
Això exigeix una determinada interiorització del que significa el poder democràtic. No només per part dels governants, sinó també dels ciutadans. Perquè si el poder deriva de nosaltres, també és responsabilitat nostra que les coses siguin diferents. El riure no hauria de convertir-se en una via d’escapament que desincentivi la crítica operativa. Aplicant-ho en altres contextos, el politòleg Albert Hirschman deia que la sortida i la veu són com dos vasos comunicants. Quan la gent busca estratègies individuals d’adaptar-se a les circumstàncies, aquesta sortida treu força a la veu que sempre requereix una acció col·lectiva. Ho saben bé i practiquen molts règims autoritaris quan obren la porta a la sortida de sectors socials potencialment crítics, afeblint la protesta interna. Hirschman afegia que, perquè això no passi, cal la lleialtat, el sentiment de compromís amb la comunitat.
Allà on hi ha valors democràtics arrelats, el riure no té per què venir acompanyat ni de cinisme (tots són iguals), ni de nihilisme (no hi ha res a fer). Sinó que és un recurs, podria dir-se que és una drecera, cap a la crítica mordaç que diagnostica i que posa al descobert el que convé canviar o millorar. Encara que això no sigui possible a curt termini, la broma ens assenyala, no ens deixa oblidar, és en definitiva útil per a la democràcia.
Però no només als polítics se’ls congela el somriure. També a nosaltres, els ciutadans. Ens hem de riure d’un gag sobre els represaliats pel procés? Aquí el riure ja no és només una qüestió de poder, sinó de pertinença. Per a alguns espectadors hi ha una ferida viva; per a d’altres, no. No és només una qüestió d’idees, sinó d’identitat. El riure pot ser alliberador o pot semblar una traïció, segons si percebem que qui riu comparteix la ferida o se’n distancia. L’humor és el llenguatge menys neutral que existeix: activa connotacions, complicitats i memòries compartides.
El Polònia assumeix una visió catalanocèntrica de la comunitat política. Hi ha un nosaltres i un ells. No és excepcional: els Monty Python feien mofa dels francesos (els altres), sense oblidar de riure’s d’ells mateixos (els nostres). L’humor crea inevitablement comunitat, és el “riure amb” enfront del “riure-se’n de”.
Les comunitats nacionals –amb o sense estat– existeixen, amb les seves connotacions i valors compartits. Per això l’humor és tan lluny del llenguatge políticament correcte, que pretén una neutralitat sense connotacions, i que acaba convertint aquesta neutralitat asèptica en una opció ideològica. Mai hi haurà una comunitat política que empari a tots els ciutadans, però que una televisió pública que aspira a ser nacional assumeixi que parla per a una comunitat nacional no ens hauria d’estranyar. I hem de celebrar que ho faci amb un humor que dessacralitza sense deshumanitzar, i que incomoda sense humiliar.