Molt revelador, el rebombori que ha aixecat l’acord entre PSC i Comuns perquè el Govern de la Generalitat limiti les compres especulatives. Els darrers anys el moviment per l’habitatge ha aconseguit unes quantes victòries parcials a les cambres legislatives catalana i espanyola (més a la catalana, cal dir-ho): introducció del concepte de gran tenidor, topall del preu dels lloguers, vies legals per acabar amb els habitatges d’ús turístic, i ara aquest anunci sobre les compres especulatives. Cadascuna d’aquestes regulacions ha estat imperfecta i ha deixat forats i escletxes perquè els jugadors professionals del Monopoly immobiliari continuïn fent la seva, però és cert que la suma de totes els complica la vida. Tenint en compte que els fons voltor volen catifa vermella, regulació favorable i poc soroll, Catalunya està començant a ser un país incòmode per a ells.

Dèiem que el rebombori d’aquests dies és revelador. Fins ara, les regulacions havien provocat les protestes dels directament afectats, organitzats en lobbies com Som Habitatge o Apartur. Aquest cop, però, ha estat la patronal en persona, Foment del Treball, qui ha agafat el micròfon amb les dues mans i s’ha posat a cridar. Un Sánchez llibre visiblement enfadat clamava aquesta setmana a Catalunya Ràdio en defensa del dret sagrat a la propietat privada, que segons ell s’està conculcant al nostre país. Hom es podria preguntar com és que el representant dels grans empresaris, gent que en teoria es dedica a l’economia productiva, s’oposa a una regulació contra l’especulació. La reacció de Foment diu molt de l’evolució de la burgesia catalana i mundial. Fa cinquanta anys els seus interessos eren principalment industrials. Avui són financers.

Si fa cinquanta anys el centre de gravetat del negoci de la burgesia eren les empreses i les fàbriques, avui ho són els family offices, és a dir la o les societats a través de les quals inverteixen el seu patrimoni en els mercats financers per fer-lo créixer. En aquesta estratègia d’acumulació de capital sense activitat productiva al darrere, el sector immobiliari és clau per a ells perquè ofereix rendibilitats molt altes i generalment segures. Ja no són empresaris, són fondistes (de fons d’inversió), i el moviment per l’habitatge s’ha convertit en el seu principal enemic. Els centres de les ciutats no han de ser per viure-hi, sinó per jugar al Monopoly. Per això pressionen per fomentar el turisme i el nomadisme digital. La gent, que visqui als afores.

Si no s’entén això, no es poden entendre algunes reaccions quasi histèriques a l’acord PSC-Comuns. Posar traves reals a l’especulació amb l’habitatge és atacar el principal mètode d’acumulació de riquesa de la nostra classe econòmica dirigent. El moviment per l’habitatge comença a tocar os de debò i, com és lògic, els fondistes (disfressats d’empresaris) es defensaran. La de l’habitatge s’ha convertit en una de les pugnes més interessants del present. Els portaveus del fondisme diran –ja ho diuen– que es vol convertir Catalunya en Cuba, però una gran majoria ens conformaríem que, en matèria d’habitatge, les nostres ciutats fossin com Viena, Amsterdam o Singapur. Sabem distingir entre una economia de mercat mitjanament sana i el saqueig descarat a costa de la vida de la gent normal.