En algun sentit, no hem fet altra cosa que recollir derrotes: una rere l’altra, quasi sense esperança, decebuts. Hem sembrat, ens hem dedicat a unes quantes activitats que no han fructificat (o que, aneu a saber!, potser ja naixien mortes). Poso uns exemples a títol personal per no ofendre ningú. Els meus tres articles precedents a Nació.
El primer: La filosofia, les hores i els dies (19/11/2025). Allà tenia intenció de persuadir l’autoritat competent a augmentar les hores de l’assignatura de Filosofia a batxillerat. Resultat (no per esperable menys irritant i, sobretot, no del tot incomprensible): fracàs total. El segon: Voldràs resistir? (01/01/2026). Allà volia començar l’any amb la idea de construir un dic de contenció a Aliança Catalana. Resultat: veurem què passa a les pròximes eleccions (s’esperen riuades). I finalment, el tercer: Què és la Il·lustració obscura? (20/01/2026). Allà, ingenu de mi, cada cop més ingenu, més il·lús, però alhora més desesperat, tractava d’anunciar el necessari contracop resistent dels il·lustrats (en queda algun?) contra els bojos acceleracionistes tecnològics, neofeixistes i altres amics criminals del gran capital. Resultat: avui dia, el contracop encara no s’ha produït. Si pareu bé l’orella, podreu sentir els grills estridular.
Certament, els precedents no auguren gaire èxit en la demanda que faig pública amb aquest article. Per a què serveixen les columnes d’opinió? Són llegides? Tenen algun efecte? Són, o poden ser, penso, una mena d’agafador, un esperonador, un estímul per al debat social. Hi ha columnes reactives, articles d’oposició, que es mouen per atacar, per respondre a una altra opinió o a un fet concret, a una altra columna. Això és legítim. Però també n’hi ha que proposen, que llancen una idea a l’àgora positivament.
És en aquest segon registre que em voldria situar ara. Admeto, tanmateix, que també ho faig una mica com a resposta a la proposta de Rufián d’explorar un front d’esquerres a Madrid. I és que potser ha arribat el moment de girar la mirada cap aquí i pensar —sense precedents, sense sètte, sense por de perdre una cadireta— en un front unitari d’esquerra nacional radicat a Catalunya. No una suma aritmètica de sigles ni una selfie conjuntural per a una campanya, menys encara promeses de fràgils pactes postelectorals, sinó una articulació estratègica i sostinguda en el temps. Un espai compartit que assumeixi, sense hipocresia, la convicció que l’emancipació social i la nacional haurien de ser indestriables, que assumeixi la doble convicció. Un espai organitzat que no dilueixi les diferències, però que les ordeni en virtut d’un horitzó comú.
Un “Bildu català”, si se’m permet la simplificació, voldria dir això: capacitat d’acord entre les cultures polítiques diverses de l’esquerra independentista i sobiranista, voluntat de construir hegemonia i intel·ligència per llegir el moment històric. Voldria dir: entendre que la fragmentació i les guinguetes ens debiliten mentre l’adversari es desploma sobre nostre amb una inèrcia asfixiant, sovint maldestra però realment indisputada. Voldria dir, també: assumir riscos, superar vetos creuats, abandonar petites parcel·les de poder, tot plegat per bastir una eina més vigorosa i àmplia, més robusta i més útil per a la majoria. No es tracta d’imitar ningú (perquè desenganyeu-vos: el Bildu català no seria exactament un Bildu català).
Potser també aquest article acabarà en no-res, com els anteriors. Temo que només servirà per afegir un espetec més al soroll de fons, al nostre ric-ric ambiental. Però si les columnes d’opinió poden ser, com deia, un agafador o un estímul, que sigui aquest: la invitació a pensar en gran. Invitació que faig a l’esquerra d’aquest país, que és massa petita, que va camí de ser insignificant. Si volem resistir, si algun dia volem avançar, si volem que el contracop arribi tard o d’hora, caldrà alguna cosa més que gesticulacions disgregades i nínxols diminuts. Caldrà un front unitari d’esquerra nacional a Catalunya. Almenys aquí, això no té precedents. I jo m’ho pregunto, us ho pregunto: té algun futur?