La Il·lustració europea del segle XVIII també tenia les seves ombres. Diderot, d’Alembert i Voltaire no van pensar mai en un “programa polític il·lustrat” que havia de ser universalitzat o democratitzat. Tenien un clar biaix de classe, ells. Segurament s’haurien espantat en veure la xusma prendre la Bastilla durant la Revolució Francesa. Però siguem justos: devem a la Il·lustració les bases -les bases!- de la Declaració Universal dels Drets Humans, de la idea del lliure pensament i el dubte saludable contra tota mena de fanatismes, de l’ideal cosmopolita de la pau i els drets dels pobles.
I ara, arriba Nick Land i escriu La Il·lustració obscura... Una impugnació total que no busca corregir els excessos de la modernitat (algun dia haurem de parlar amb calma, entre nosaltres, de la dialèctica fàustica de la modernitat), sinó dinamitar-ne els fonaments morals. Land no critica la Il·lustració perquè hagi estat insuficientment democràtica. La critica perquè, segons ell, ho ha estat massa. Massa democràtica! Segur? La raó, el progrés i la igualtat, lluny d’alliberar l’individu, haurien desembocat, sempre segons ell, en una burocràcia moralitzadora, transvestida en woke, molt políticament correcta i cancel·ladora, en l’estancament econòmic i en una política captiva de la mediocritat de les masses. I resulta que en proposa una “sortida”: accelerar el capitalisme fins a desfer qualsevol resta socialista i republicana, substituir el govern pels mercats i acceptar sense nostàlgia una jerarquia tecnocràtica i posthumana.
La diferència és evident. Si la Il·lustració clàssica pecava d’elitista, però apuntava, encara que fos de manera imperfecta, cap a la universalització dels drets, la “Il·lustració obscura” assumeix l’elitisme com a virtut i renuncia obertament a qualsevol horitzó emancipador col·lectiu. On abans hi havia la promesa -fràgil, incompleta, vacil·lant- d’un progrés moral compartit, ara hi ha una boja celebració del col·lapse, de la desigualtat i de la selecció implacable. Land no vol corregir i ampliar la Il·lustració: vol invertir-la, vol convertir la raó en càlcul pur i la llibertat en el privilegi d’uns pocs, els escollits, els happy few tecnòlatres blancs.
Potser, doncs, la qüestió no és escollir entre una Il·lustració flàccida i una de fosca. Potser la qüestió és assumir que el projecte il·lustrat continua sent un camp de batalla obert (batalla de les idees i de les paraules, amics!). Reconèixer-ne les ombres no implica lliurar-la als seus presumptes enterradors. Perquè ara es tracta repensar-la des d’una consciència crítica del poder, de la història i de les exclusions que ha generat. Abandonar-la del tot, com suggereix Land, potser diu més del nostre cansament polític que no pas de la inevitabilitat del seu fracàs.
Però és que realment estem cansats? Exhaustos, farts, anèmics? No. Jo diria que estem estupefactes. Paralitzats. Trump, que Land tant admira, ha espectacularitzat la política internacional. Ha enterrat el dret internacional. Ha destruït el concert internacional. No eren res de l’altre món, però des de 1945 havien aguantat. És la llei de la selva, diuen Liria (en el seu pòdcast esperitós), diuen la Xina i Stiglitz. La llei del més fort. Cal·licles zombi.
L’esperança de Land i els nous obscurantistes és la tecnologia accelerada, la cibernètica i la intel·ligència artificial. És la seva panacea. La nostra esperança és la resistència. I amb aquest necessari contracop resistent, la voluntat d’una nova Il·lustració construïda sobre les seves velles i venerables bases.