Aquest dilluns farà 45 anys de l’intent de cop d’estat del 23-F. Aquell dia, mentre se celebrava al Congrés dels Diputats la sessió d’investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo, elegit nou líder de la UCD després de la dimissió d’Adolfo Suárez, un grup de guàrdies civils va irrompre a trets a l’hemicicle. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero va posar setge a la fràgil democràcia espanyola durant hores, en connivència amb el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, i un militar intrigant i amb bones connexions a la Zarzuela, Alfonso Armada.
El cop va fracassar, però continua generant controvèrsia. La bibliografia sobre aquell episodi ha aportat moltes dades que desmenteixen algunes teories conspiratòries. Però resten interrogants d’una pàgina històrica que ha tingut enorme impacte en l’imaginari de la democràcia espanyola. Hem conversat amb dues de les persones que millor coneixen el 23-F: l’historiador Andreu Mayayo, de la Universitat de Barcelona (UB), i l’escriptor i tinent coronel d’enginyers Javier Fernández López, amb molta bibliografia sobre el tema i que acaba de publicar Todo sobre el 23-F. A 45 anys després d’aquell dia, aquests són els interrogants que encara generen debat.
Les ambigüitats del rei
Continua sent una de les grans especulacions entorn el 23-F. Què sabia el monarca? Per Fernández, no hi ha misteri. Pel tinent coronel, que ha publicat ja set llibres sobre el tema i l’ha estudiat amb profunditat, el general Armada subratllava una especial relació amb Joan Carles I, però en el llibre que acaba de publicar , reitera que el vincle estret entre el monarca i Armada es va trencar el 1977. Aquell any, quan el militar era secretari general de la Zarzuela es va enfrontar en una discussió virulenta amb Adolfo Suárez sobre la possible legalització del divorci. El rei el va cessar.
Mayayo planteja més dubtes. Explica a Nació que el rei va permetre a Armada entrar al Congrés per negociar amb Tejero. Va ser aleshores quan el general hauria mostrat al tinent coronel la llista del seu hipotètic govern amb presència de dirigents de diversos partits, inclosos socialistes i comunistes. “És aleshores quan Tejero fa fracassar el cop en impedir a Armada l’entrada. No és fins que es produeix aquella situació que s’emet el discurs del rei per TVE”.
En tot cas, en els mesos previs al cop, el rei es va afegir a la pressió contra Suárez i quan aquest li va presentar la dimissió, el monarca ni es va immutar i es va limitar a comunicar-li que el faria duc en reconeixement als seus serveis. Un fet que va obrir una profunda ferida en Suárez. És cert que des de molt aviat, el cap de la Casa Reial, el general Sabino Fernández Campo, va parlar amb el cap de la Divisió Cuirassada Brunete, José Juste, per impedir que els tancs ocupessin Madrid. Però també ho és que el rei es va mostrar ambigu en aquells mesos davant la creixent irritació militar contra Suárez.
La trama civil
També ha fet córrer rius de tinta. Els mesos previs al cop d’estat s’havien engegat diverses operacions de desestabilització contra Suárez, que afrontava alhora una profunda crisi dins del seu partit, la UCD. És cert que la pressió sobre Suárez va mobilitzar la majoria dels poders fàctics, de l’exèrcit a la patronal, que avalava l'anomenada "solució Armada" d'un govern de concentració liderat pel militar. Però molts d’aquests intents per acabar amb Suárez es dissolen després de la dimissió. Javier Fernández considera que l’únic civil realment implicat va ser Juan García Carrés, l’històric dirigent falangista i braç dret de José Antonio Girón de Velasco.
García Carrés va ser qui va presentar Tejero al tinent coronel Mas Oliver, ajudant de Milans i peça clau del 23-F. Però Fernández subratlla que el cop va tenir només militars com a protagonistes i que en la reunió preparatòria del 18 de gener a Madrid, el mateix Milans del Bosch demana al falangista que abandoni la trobada perquè és un civil.
Les gravacions de Laína
Mayayo, que ha donat molts detalls d’aquest període en llibres com La ruptura catalana i La veu del PSUC, una magnífica biografia de Josep Solé Barberà, recorda que la nit del cop, el secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Laína, va ordenar intervenir uns 300 telèfons: “Aquestes gravacions no han aparegut. Però són clau. És molt important que el material que es conserva no es destrueixi i sigui consultable”.
Javier Fernández assegura a Nació que “quan el govern va anunciar fa uns mesos que volia reformar la llei de secrets oficials, es van sentir veus que s’han felicitat dient que, per fi, se sabrà què va passar el 23-F. Pensen que en algun soterrani d’algun ministeri apareixerà una carpeta amb tota la veritat. Els secrets d’Estat són una altra cosa i d’aquell lamentable episodi no queden secrets”.
Tres cops d’estat en un
Andreu Mayayo i Javier Fernández coincideixen en una cosa important: el 23-F van ser tres cops d’estat. Pel professor de la UB, Tejero, Milans i Armada representen tres versions del 23-F: “Tejero no vol democràcia ni monarquia. Vol una junta militar i tornar al 1936. Milans vol monarquia sense democràcia. Pensa en la dictadura de Primo de Rivera i vol tornar al 1923. Armada vol monarquia i una democràcia reconduïda a la manera gaullista. Pensem que es troba a París quan el 1958, el general De Gaulle arriba al poder i canvia la Constitució”.
Per Javier Fernández, “qui s’acosti al 23-F sense idees preconcebudes podran saber el que va passar realment. Persones d’extraordinària credibilitat han donat la seva versió. En alguna emissora encara es diu en alguna ocasió que TVE va emetre l’entrada de Tejero a l’hemicicle, però sabem que TVE va emetre la irrupció a trets l’endemà. Jo he estat anys investigant durant anys i he publicat set llibres. Del 23-F ja se sap tot el que és important”.
Andreu Mayayo creu que “se sap tot del cop de Tejero, però el cop de Tejero, que és més visual, tapa els altres”.
