El 2025 s’acaba amb una constatació incòmoda, però ineludible: hem entrat en una era de desordre geopolític mundial deliberat. No és només un caos fruit de la improvisació de Donald Trump; és un desordre funcional, calculat, útil per als interessos d’una fracció dels dirigents mundials, però devastador per a la majoria de la ciutadania.
El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units no és només un canvi polític. És la materialització d’un nou cicle històric: el del populisme autoritari com a mètode de govern global, el de la força per damunt de la llei, el de l’interès particular per damunt de qualsevol idea de bé comú. El 2025 haurà estat l’any del trencament dels fràgils equilibris que sostenien el darrer neoliberalisme. Tot apunta que el 2026 serà l’any en què el desordre global esdevindrà l’horitzó d’un món que sembla predisposat a viure en la seva cara més obscura. Mai les ciutadanies del món han tingut tant a perdre en mans de dirigents descontrolats i ebris de poder.
Veurem si l’alcalde de Nova York —socialdemòcrata i musulmà— pot aportar algun brot d’esperança a una situació ideològica mundial francament alarmant. I és alarmant perquè la gent com Trump, generadors d’inestabilitat, no tenen cap altre horitzó que beneficiar-se directament del desordre. I és dramàtic que la política tradicional no sàpiga presentar cap alternativa convincent, almenys fins avui.
Trump, i els altres Trump del planeta, representen una constel·lació d’interessos econòmics, financers i mediàtics que està fent del conflicte, del desordre i del soroll una forma de negoci i una estratègia de poder. Els altres Trump són també els seus aliats explícits o implícits, començant per Vladímir Putin, amb qui comparteix una mateixa visió del món: grans potències repartint-se zones d’influència, sobiranies petites sacrificables, democràcies febles prescindibles. Beneficia una constel·lació d’irresponsables. Els altres Trump són els Elon Musk i la generació d’irresponsables tecnològics individualistes i cobdiciosos, replegats a fer diners i despreocupats de tot allò que no siguin ells mateixos i els seus negocis.
En aquest escenari, Europa és el gran perdedor. No només com a projecte polític, sinó com a projecte de civilització. Una Europa fragmentada, insegura, desacreditada, incapaç de defensar-se i d’expressar-se amb una sola veu. Una Europa en mans de polítics emmirallats amb Trump o incapaços davant de Trump i dels altres mandataris imperials. Trump i Putin no necessiten destruir militarment Europa: en tenen prou amb erosionar-la políticament, econòmicament i fins i tot moralment.
Tinguem-ho en compte: l’aliança entre els líders imperials i els grans depredadors tecnològics significa una nova forma de poder en què uns pocs centres de polítics i unes poques corporacions ja no es preocupen tant de governar territoris com de governar consciències. No fan lleis, però les dicten o les desactiven. No convoquen eleccions, però les fan guanyar a qui els convé. Estan construint una mena de feudalisme de l’algoritme en què la democràcia és un obstacle, la regulació una nosa i la ciutadania un conjunt de dades explotables. El desordre els afavoreix: menys normes, menys control, més poder.
Si el 2025 podrà ser recordat com l’any del desordre global, el 2026 corre el risc de ser l’any de l’acostumament. Guerres llargues sense solució. Vulneracions del dret internacional sense conseqüències. Eleccions qüestionades, però assumides com a inevitables. Mentides flagrants que ja no provoquen indignació. L’ONU ja no atura cap guerra. Ara les provoca i les atura Trump. Les aliances entre països estan controlades pels interessos de les famílies dels governants. Els països poden recórrer a la força per modificar fronteres. Putin va començar el 2014 amb Crimea i després va venir Ucraïna. Trump vol apoderar-se de Groenlàndia i del petroli veneçolà. Una mena de fervor bèl·lic torna a dominar el planeta, segurament similar al de 1914-45, però amb una capacitat de destrucció immensament superior.
El gran perill és el conflicte provocat, però encara més l’assimilació del conflicte com a estat natural de les coses. Provocar el conflicte per després restablir l’ordre a costa de la inversió militar, dels morts que calguin, de l’enriquiment dels qui aposten per invertir en empreses d’armament i de l’empobriment de les classes mitjanes sembla ser el model de món que s’apunta com a triomfant per al 2026. Fins i tot pot ser que els inductors aconsegueixin el Premi Nobel de la Pau.
Tot això a partir d’una estratègia que, de moment, ningú sembla saber com combatre: destruir les democràcies erosionant-les des de dins, lentament, però eficientment, abatent una ciutadania que dia a dia s’hi adapta per manca de cap altra política més o menys convincent.
El 2026 pot consolidar un escenari clar: un món aparentment multipolar, però políticament autoritari i moralment brutalitzat. Uns Estats Units més introvertits i erràtics, una Rússia encara més agressiva, una Xina més assertiva i una Europa buscant-se a si mateixa. Un món fraccionat en tres grans poders, amb l’interès econòmic com a única motivació. Res apunta que puguem veure reforçar-se un món multipolar cooperatiu, sinó un món multipolar depredador, on les potències mitjanes i els pobles sense estat —com Catalunya— tindran encara menys veu i menys marge de maniobra. Estem apanyats si confiem en l’Europa actual per resoldre el nostre plet històric amb l’Estat espanyol.
En tot cas, paradoxalment, ens convé continuar exigint més Europa i més democràcia. I ens convé una estratègia europea en defensa, energia, sobirania tecnològica, cohesió social, solidaritat i valors. I ens convé una política d’immigració clara i inequívocament combativa amb el populisme. O això, o bé seguir engrandint el paper subsidiari, impotent i envellit d’Europa davant dels altres imperis i fins i tot davant dels nous i poderosos depredadors tecnològics. La Unió Europea es juga deixar de ser un projecte de valors col·lectius per convertir-se en un mercat sense ànima en mans d’una colla d’irresponsables socials. I això no és una abstracció: té conseqüències directes sobre els drets, el model social, la cultura democràtica i la capacitat de resistència davant dels autoritarismes. En un d’aquests dies de dinars familiars vaig sentir un adolescent europeu assegurar amb convicció que l’única cosa que val la pena és fer diners.
I a Espanya, què? El gran objectiu del PP i de les mateixes institucions profundes de l’Estat per al 2026 sembla clar: abatre Pedro Sánchez, al preu que sigui. El consideren un traïdor als interessos dels mandataris estatals, dels qui es creuen propietaris, elegits o no. Consideren que Sánchez no ha respectat les regles del joc pactades entre els socis que des de sempre administren l’Estat des de dins. Els catalans només n’hem vist els efectes: allò que en diem centralisme i espanyolisme.
Em pregunto, i crec que seria essencial que la política catalana s’ho respongués abans que es materialitzi, què vindrà després que el Partit Popular aconsegueixi el govern de l’Estat. El que estic segur és que el poder profund té una estratègia de desmantellament de la catalanitat. Algú creu honestament que un PP aliat amb Vox governarà com un partit conservador europeu clàssic? Algú pot creure que el PP i Vox, impregnats de metodologia Trump i de populisme a dojo, no configuraran una governança estatal durament involucionista en termes polítics, socials i territorials? Algú pot dubtar que el combat contra la immigració no tindrà un corol·lari intern basat en la pugna contra el catalanisme i els drets nacionals dels catalans?
Quants drets socials es posaran en qüestió? Quantes conquestes feministes, laborals i culturals es revisaran o es desmantellaran? Quants retrocessos democràtics es justificaran en nom de l’ordre populista i de la unitat d’Espanya? Fins on es perjudicarà la llengua catalana? El marc mental espanyolista s’està desplaçant cap a la dreta dura i populista. I els marcs, quan s’instal·len i estan sostinguts pels algoritmes, duren.
En tot cas, tot fa pensar que Catalunya tornarà a ser presentada com a problema, excusa i objectiu de l’Estat, dels seus partits centrals i de les seves institucions. Només cal escoltar els discursos del monarca. A Catalunya, l’horitzó de l’any que comença no és, per tant, gaire esperançador. Tenim un país políticament esmicolat. Dividit entre espanyolisme i catalanisme, entre independentisme i autonomisme. I, dins de l’independentisme, estratègies estúpidament irreconciliables i egos sobredimensionats. A qui pot estranyar que, amb una situació així, l’extrema dreta populista tregui el cap amb força?
Segueixo pensant que Catalunya té un potencial extraordinari, social, cultural i econòmic. Però políticament està en un moment d’extrema debilitat. I això no és només culpa del 155; és també culpa nostra. Practicar una política de minifundi, sectària i fratricida té conseqüències. Simplifica, anestesia i allunya.
Tant de bo que el 2026 fos l’any de la reactivació política i cívica de la societat catalana. O això, o la instal·lació definitiva en la irrellevància estratègica. Em pregunto si, a més de mantenir tantes taules com convingui amb el PSOE, no seria convenient una TAULA majúscula entre els partits independentistes, on es diguessin els mots nets i dignes de ser sentits que reclamaria el mestre Espriu. No tocaria —torno a preguntar—, nou anys després del 2017, posar en una taula compartida tots els elements necessaris per adequar la idea de catalanitat i el mateix moviment catalanista a unes circumstàncies tan complexes com les que Catalunya viu?
Per als catalans, el 2026 hi ha moltes coses pendents. La pregunta ja no serà només independència sí o no, sinó una de més incòmoda: volem ser subjecte polític o simple territori administrat? Sembla clar que el PSC farà caminar el país en aquesta direcció. Els partits independentistes sortiran de la seva letargia egocèntrica? Recuperaran una mirada de país? Tornaran a parlar a la majoria social, i no només als seus respectius nuclis? Sabran construir un relat que concerneixi les classes mitjanes i treballadores? O acceptaran seguir dividits i sent el boc expiatori de la política espanyola? Acceptarem, els catalans, seguir sent els principals pagadors del creixement d’aquest Estat-Madrid que, amb els recursos catalans, està forjant un dels centres més dinàmics i perillosos del nou populisme europeu?
Atenció, perquè a falta de política cada cop és més la gent contagiada de l’individualisme radical que impregna les societats dites avançades o més o menys benestants. A falta de comunitat, més joisme. A falta de projecte col·lectiu, més diners com a únic horitzó, més pensament simplista a través de TikTok i més opinió condicionada per l’algoritme. Una societat cada cop més reactiva i menys reflexiva. Una societat que accepta no saber on va.
El 2026 pot marcar un salt qualitatiu negatiu en la política espanyola i catalana: no veig cap antídot per evitar els condicionants que suposen les plataformes tecnològiques, les eleccions modelades per dades, les emocions col·lectives fabricades. La gran batalla no serà només ideològica, sinó cognitiva. Qui controla l’atenció, controla el poder. I aquí els partits democràtics arriben tard i malament.
La pregunta final no és retòrica: hi ha algun camí per combatre el mal de l’època? Hi ha espai per a una rebel·lió cívica, democràtica, intel·ligent i persistent? No una revolució romàntica, sinó una resistència conscient: cultural, educativa, comunitària. Com s’hi ha de posar un país petit i ple d’assignatures pendents com Catalunya?
Paradoxalment, com més individualisme, més necessitat de comunitat. M’agradaria suposar que el 2026 veurà néixer —o renéixer— formes de cooperació local, xarxes cíviques, microrebel·lions democràtiques i, en el cas català, una societat civil amb projecte nacional i d’Estat català i, en conseqüència, de contra-estat espanyol i capaç de combatre el populisme internacional. L’equació és complexa, però no hi ha cap altre camí que tractar de resoldre-la. Per al 2026 encara hi ha una escletxa: la presa de consciència i el canvi radical en la política catalana. Encara és possible, perquè, per sort, el futur mai no està del tot escrit.