El partit polític Vox representa a Espanya el creixent suport d’una part de la ciutadania a un ideari ultranacionalista i ultraconservador en total consonància europea i internacional amb líders autocràtics, el model "xèrif". Vox recull un espai electoral i social que va trencar el bipartidisme majoritari espanyol, iniciat pel partit de la Ciudadania-Ciudadano. Vox és un signe que recull un símptoma, local i global, de cansament i incerteses de les polítiques estàndards democràtiques. Les xarxes socials entronitzen a líders, com Trump, que parla directament a les emocions, que continuadament emet missatges, dificultant destriar el gra de la palla, el propòsit i l’embolcall.
L’origen de Vox va ser una plataforma, Reconversión, de l’any 2012 i promoguda per Aleix Vidal-Quadras, Santiago Abascal (president de la Fundació per la Defensa de la Nación Española, impulsada pel govern de la Comunitat del Madrid del PP d’Esperança Aguirre, amb el vistiplau de José María Aznar) i José Antonio Ortega Lara. El propòsit era la recentralització de l’estat espanyol, acabant amb les autonomies. Vox va registrar-se com a partit polític el 17 de desembre de 2013. La base i els primers dirigents estaven desencantats per la política de Mariano Rajoy en termes nacionals i socioeconòmics, que anomenaven la “dreta covarda”. La plataforma ultracatòlica Hazte Oír va ser un aliat de Vox. Les connexions europees i internacionals de Vox són importants, sempre dins idearis ultraconservadors, populistes de dretes. El primer manifest, de relat de fàcil acceptació per moltes persones, plantejava “cohesionar la nación, aconseguir l’eficiència de l’Estat, millorar la qualitat de les institucions, garantir l'honradesa dels responsables públics i imposarem el creixement econòmic en benefici de tots els ciutadans”.
Les primeres eleccions en què va participar Vox van ser les europees amb Vidal-Quadras com a cap de llista. Va quedar a 1.500 vots d’obtenir representació. Aleix Vidal-Quadras abandonà el partit per no contribuir a dividir el vot de la dreta i donar ales al que anomenava “extrema esquerra” de Podemos. L’any 2014 Santiago Abascal és elegit president de Vox. A les eleccions autonòmiques del 2015 i generals Vox es presentà sense poder aconseguir diputats o senadors. A les eleccions municipals es va presentar a 120 municipis i va aconseguir 22 regidors i dues alcaldies.
El punt d’inflexió i progressiva radicalització de Vox va ser a inicis del 2017, quan va participar en la trobada de la dreta populista radical europea a Alemanya. L’any 2018 Vox entra en contacte amb el cap d’estratègia de Donald Trump, Steve Bannon. L’ideari europeu i global de la dreta populista ajuda a Vox a tenir forts altaveus i l’homologa com a partit útil. Les seves creuades són contra l’independentisme català amb mitjans polítics, mediàtics i judicials, contra la immigració, contra el feminisme i la diversitat d’identitat i a favor de la nació espanyola preconstitucional.
El primer gran acte electoral de Vox va ser el 7 d'octubre del 2018, amb més de 9.000 assistents a Madrid. El 2 de desembre del 2018 Vox va guanyar 12 diputats a Andalusia, amb 11% dels vots. El gran salt va ser el 28 d’abril de 2019 en les eleccions a les Corts Generals, amb el 10,26 % dels vots i 24 diputats. A les eleccions europees del 2019 va aconseguir quatre eurodiputats integrats al Grup de Conservadors i Reformistes Europeus, format pels partits a l’alça a Itàlia, Polònia, Hongria, Bulgària, Alemanya, Grècia, Macedònia, Suècia, Letònia,.).
La repetició electoral de les generals el novembre del 2019 va aconseguir doblar els vots, més del 15% de votants i 54 diputats.
L’any 2020, Vox crea un sindicat, Solidaritat, mateix nom que el sindicat polonès anticomunista. Hi ha una estratègia clara de Vox per esdevenir un partit interclassista, amb vocació de penetrar a les classes mitjanes i obreres, d’atraure votants joves, de ser un partit rural i urbà. Igual que molts partits similars a escala mundial captant, amb un discurs antiimmigració, a les classes treballadores que veuen com a competidors de l’estat de benestar als treballadors nouvinguts de l’estranger i com a usurpadors de la seva identitat tradicional. Davant d’una societat complexa, amb moltes incerteses, especialment els joves que no han viscut la dictadura franquista, troben en Vox un llenguatge directe, solucions clares encara que populistes i de molt difícil gestió i li cedeixen de moment el vot.
Els resultats creixents de Vox en les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig del 2023 el converteixen en soci del PP imprescindible a moltes CCAA i alguns ajuntaments. Castella i Lleó, Balears, Comunitat Valenciana, Extremadura. Aragó, Múrcia, en són exemples. A les eleccions generals del 23 de juliol del 2023 Vox empitjora els seus resultats, de 54 a 33 diputats, però encara amb més de 3 milions de vots (3.7 milions any 2019 i 3 milions, 2023). A les eleccions al Parlament de Catalunya, obté els anys 2021 i 2024, 7,69% i 7,96% respectivament amb 11 escons. A les eleccions europees 2024 obté 1,7 milions de vots, amb sis electes.
El creixement de partits com Vox ens interpel·la a tots. Vox controla la comunicació i un relat clar. Guanya per concretar a què s’oposa i, de moment, pot ser més imprecís en com executar els canvis. Contra la immigració, contra la ideologia del feminisme i LGTBIQ+, contra la Unió Europea, contra les autonomies, contra el control de les administracions. A favor dels valors tradicionals conservadors, familiars, identitat sexual, religió catòlica, tauromàquia, blanqueig del franquisme i de la violència de gènere. El mateix nom Vox, del llatí, “veu” i el color verd, esperança, camp, són part de l’estratègia simbòlica.
La penetració en classes populars i mitjanes i en ciutats i pobles és clara. Els votants de Vox són nous per edat o anteriors abstencionistes o exvotants del PP però també del PSOE i molts de Ciutadans. L’autoritarisme d’Abascal és, fins avui, positiu electoralment, però genera continuades crisis dins el partit i hi ha recurrents sospites de finançament irregular. El Tribunal de Comptes ha imposat diferents sancions per irregularitats de partit i de la seva Fundació.
Més enllà de l’evolució de Vox, hi ha d’haver reflexió autocrítica i resposta política i social que interpreti els neguits de les persones, dels subgrups poblacionals més fràgils, que entengui la deriva de molts votants especialment joves a posicionaments autocràtics que qüestionen la mateixa democràcia, a escala local, nacional, europea i internacional. Autocrítica molt especial dels relats progressistes on el bonisme genera molts anticossos.
Vox respon a un símptoma sistèmic del nostre temps i esdevé el seu signe. Cal trobar estratègies per poder oferir alternatives útils.