El primer mandat de Donald Trump va ser mirant portes endins: volia ser el president que tractés els temes de l’interior dels Estats Units, sense gastar les energies ni els diners que el seu país emprava en conflictes internacionals. Passats els quatre anys de mandat Biden i amb el seu retorn a la Casa Blanca, la cosa ha estat tot al contrari; traint a una part del seu electorat que el van votar valorant aquesta vessant del primer president Trump.
Des del primer dia del seu segon mandat, Trump ja va mostrar ser una versió accelerada del personatge, deixant enrere els matisos ni cap mena de correcció política; però, sobretot, mirant fronteres enllà més que vers endins. Canviar-li el nom a la Secretaria de Defensa pel nom de “de la Guerra” ja era tota una declaració d’intencions. Primer van ser provocacions imperialistes sobre Canadà, Panamà o Groenlàndia, després l’onada expansiva, impulsiva, incerta i inconcreta dels aranzels a escala global. Aleshores va venir la bogeria del resort a Gaza via anorreament del territori palestí, en una aliança entre Trump, el seu gendre i el primer ministre Netanyahu.
Com que no era suficient, la carpeta Groenlàndia es va reobrir molt seriosament i ningú descarta que es torni a reprendre amb els quasi tres anys que li queden encara governant. Així mateix, amb més o menys discreció es van fer moure fitxes per veure si les opcions del Panamà o d’annexionar l’estat d’Alberta del Canadà podien prosperar. Passat un primer any vivint perillosament, va venir l’atac sorpresa a Veneçuela, per donar-li un tomb al tardo-chavisme i fer-lo un aliat fiable, tot passant per engarjolar a Nicolás Maduro, trobar aliances sobre combustibles, re-democratitzar el país i fer front a la màfia de la droga.
Després de Veneçuela, tots els ulls es posaven ja cap a Cuba. Molts cubans de Florida ja ho estaven esperant, mirant dels Cayos enllà amb esperança, enyorança i ganes de venjança. Els més rics d’entre ells aprofitaven per comentar-ho amb el president en els seus caps de setmana jugant a golf a Mar-a-Lago. Però Cuba es va pansint i podrint en el seu aïllament i el secretari d’Estat Marco Rubio espera resoldre el seu anhel com a fruita madura que cau de l’arbre.
No va ser Cuba, va ser l’Iran, i de nou de la mà de Benjamin Netanyahu, que li va vendre a Trump que era l'oportunitat, el moment idoni per l'operació. Podien liquidar al líder suprem del país, sabien com fer-ho. I a Trump li encanten les medalles i els triomfs simbòlics. Només cal recordar la follia per aconseguir un Premi Nobel de la Pau… Si es llegeix sobre la seva biografia, no cal ser psicòleg avesat per saber que hi ha en tot plegat alguna cosa de trauma infantil, d’un nen que té ganes que el reconeguin. Però el meló obert a l’Iran no és una operació fugaç com la realitzada per passar pàgina a Veneçuela. L'Iran té més a veure amb l'Iraq, és a dir amb una guerra que pot durar més vuit anys que vuit dies.
I la clau aquí és sí el líder nord-americà vol una guerra com aquesta. Una part de l’exèrcit està clar que sí, i una part de l’ocupant del Despatx Oval que celebra els cops infligits al règim de Teheran també; però hi ha un segon Donald Trump, i aquest és el que rep els informes econòmics. Uns informes econòmics que són els que el fan tirar enrere i el capfiquen. Com a home de negocis que és, el que li preocupa és la borsa i les inversions i sense necessitar saber gaire d’economia, és ben evident que la inestabilitat i el conflicte no són amics dels negocis. Que els hi diguin als xinesos i al seu hieratisme…
A qui també els preocupa l’economia són als països del Golf. Aquest també ha acabat sent un conflicte entre sunnites i xiïtes, però pels sobirans del Golf, el seu ecosistema econòmic s’havia articulat molt bé al llarg d’aquests darrers anys: cites mundials de grans esports, turisme diversificat, enclavament estratègic de vols intercontinentals i milions i milions en petro-dòlars.
A Netanyahu no li ve d’un any, la seva guerra té un relat que sempre li ha anat resultant invencible: la protecció d’un Israel que naix desprotegit i amenaçat pels seus països veïns des de les entranyes, i les entranyes són un inici de segle XX nefast pels practicants de la seva fe. I l’Iran sempre ha estat el veí més perillós.
El que caldrà veure és si a Trump li importa poc o gaire tot plegat, quan el que estarà en joc seran vides de nord-americans, els mals resultats electorals a les eleccions de mig mandat d’aquesta tardor, i sobretot, els dòlars de la seva cartera d’inversions.
