Anahita Nassir és una politòloga experta en Relacions Internacionals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb prop de quinze anys treballant en projectes de cooperació. Actualment, coordina l’equip de la Fundació IBO, dedicada a l’ajut al desenvolupament. Nassir és catalanoiraniana i aquests dies segueix amb neguit els esdeveniments al seu país, sacsejat de fa temps per les protestes massives contra la dictadura dels aiatol·làs i ara mateix sota el foc dels Estats Units i Israel. Una situació que li dificulta comunicar-se amb la seva família a l’Iran.
Pare iranià i mare catalana. Expliqui’ns la seva història.
Els meus pares es van conèixer estudiant a Itàlia els anys 70. La mare fugia del franquisme i el pare era fill d’una família que es podia permetre enviar el fill a estudiar fora. Es feia molt en aquella època. Es van enamorar i, com que la meva mare no suportava el franquisme, se’n va anar a viure amb el meu pare a l’Iran.
Això era encara amb el règim del xa.
Sí, sí. Jo vaig néixer el 1976. Uns anys després, el 1979, va esclatar la Revolució islàmica, en què van participar, però aviat van veure la veritable naturalesa del nou règim. Vam tornar a Itàlia i més endavant, a finals dels 80, ens vam instal·lar a Catalunya. El meu pare va morir sense poder tornar.
Com ha viscut els darrers esdeveniments, de l’onada de protestes contra el règim a la guerra desfermada pels Estats Units i Israel?
Des del 1999 hi ha hagut diverses onades de protestes, fos per motius econòmics, com va ser amb les manifestacions de desembre, o per denunciar un possible frau electoral el 2009, amb el Moviment Verd. Una majoria de la població iraniana no vol aquest règim, però aquest posseeix la força coercitiva.
Però el sistema dels aiatol·làs deu disposar també d’algun tipus de base social. L’Iran rural, potser?
Sectors conservadors, rurals, l’entorn de la Guàrdia Revolucionària, l’exèrcit i els basij, que són les milícies a sou del règim, tot el que representen les fundacions dels clergues. Els sectors que se’n beneficien. Però la gent sempre ha tingut esperança, com el setembre del 2022, amb la revolta per la mort de la Mahsa Amini. Tothom s’imaginava que queia el règim. Però la repressió fou ferotge, penjant a la forca joves que protestaven.
Aquest desembre i gener, la gent va sortir ja no per demanar canvis en el règim, sinó un canvi de règim. És quan les autoritats tallen les connexions d’internet, que va impedir que la població sabés què estava passant. Es diu que el 8 i 9 de gener es van massacrar milers de persones. Mai se sabrà la xifra.
I ara, la guerra. Quan fa una setmana de l’inici de l’atac dels Estats Units i Israel contra l’Iran, té la percepció que això va per llarg?
Ara mateix, l’Iran continua en desconnexió digital. Confio que la meva família estigui bé. Un cosí es va poder comunicar amb una cosina que viu a Suècia i va dir que estava bé, però no sé res de la resta de la meva família. El sistema polític està trasbalsat per la mort d’Ali Khamenei, però ha demostrat capacitat d’adaptació i resistència. No sembla que hi hagi un col·lapse imminent. S’ha de veure la cohesió interna i si la població reaccionarà. L’Iran disposa d’uns drons de baix cost i pels Estats Units, Israel i els països del Golf la guerra els suposa un cost enorme.
- Anihita Nassir, fotografiada aquesta setmana a Barcelona
- Hugo Fernández
Tots els analistes consideren que derrocar el règim exigeix una invasió terrestre i no sembla que els Estats Units optin per fer-ho.
La situació pot presentar similituds amb la intervenció a l’Iraq o Líbia, però l’Iran no és ni Líbia ni l’Iraq ni Síria, països fallits. A més, l’orografia iraniana implica una gran dificultat per atacar-lo per via terrestre. I estem parlant d’una població de 90 milions molt nacionalista. Israel vol eliminar l’únic actor a la regió que li pot fer ombra, però voldria una campanya curta. L’estratègia iraniana sembla la d’atacar les bases nord-americanes del Golf perquè siguin els mateixos aliats dels Estats Units que demanin a Washington que aturi la guerra. Tampoc sabem què faran la Xina i Rússia.
Donald Trump és una figura impopular a Europa. Però potser per molts iranians pot ser vist com un alliberador.
Si em poso en el lloc d’un iranià que porta allí 47 anys, que jo no he patit, puc entendre que part de la població, desesperada, cregui que l’atac és un alliberament. Però la veritat és que les ingerències internacionals no porten a la democràcia. El poble iranià no és naïf, està molt polititzat i és conscient que l’agenda de Trump i Netanyahu no porta la democràcia. Però molts pensen que, si la intervenció porta a un canvi de règim, la poden veure de manera positiva.
Com valora l’actitud adoptada pel govern espanyol?
La denúncia que ha fet de l’unilateralisme és molt coherent. Forma part del respecte a l’ordre internacional, que ha costat molt de mantenir. La lògica de la força que Trump vol implementar indica que avui és l’Iran, però demà pot ser Groenlàndia.
L’Iran és una dictadura cruel. Però algun analista ha assenyalat aquests dies que el règim religiós ha estat més tolerant amb les altres confessions i identitats que en altres països islàmics de la regió. És exacte això?
L’Iran no és monolític. Però si tinguéssim aquí davant un bahai, et diria que els bahais estan perseguits. Si tinguéssim un kurd, et diria el mateix. És veritat que hi ha mesquites sunnites i sinagogues, però en aquests anys la discriminació envers la dona s’ha creuat amb la discriminació a la resta d’ètnies no perses. Els bahai no poden anar a la universitat, els kurds no poden aprendre kurd a l’escola, només farsi, la llengua persa.
Quines coses hauríem de saber per conèixer millor l’Iran?
Sempre ens arriba de l’Iran la imatge d’un país terrorista i hostil, però és un lloc fascinant, el bressol de la civilització. La gent és molt cordial, culta i polititzada. Només cal llegir el còmic Persèpolis, una novel·la gràfica de Marjane Satrapi que es va convertir en pel·lícula. O seguir la filmografia iraniana, amb creadors com Jafar Panahi o Abbas Kiarostami, que permeten abastar la bellesa i la poesia iraniana. L’Iran va molt més enllà dels estereotips.
Com és que, després de tants anys, l’oposició iraniana encara no té rostres coneguts?
Perquè el règim ho ha fet molt bé i ha assassinat o empresonat les figures que emergien. Sí que hi ha cares conegudes, com la Nobel de la Pau Narges Mohammadi, que està entre la presó i l’arrest domiciliari. Hi ha dones com la Fateme Ekhtesari, persones que porten anys lluitant. I hi ha el fill del sha.
Veu com una alternativa Reza Pahlevi?
Va sortir ja fa molts anys amb el seu pare i ha viscut tota la vida als Estats Units. Hi ha una part important de la diàspora que canta el seu nom, també gent de l’interior. És cert que ha constituït un grup que ha preparat un pla de transició de 100-180 dies. Dependrà del que passi. Si hi ha un col·lapse imminent, pot tenir possibilitats. Si no, Reza Pahlevi ho tindrà més complicat. Jo el que vull és que els iranians puguin decidir el seu futur sense bombes ni ingerències.
La dictadura ha demostrat ductilitat, amb eleccions amb certa alternança entre branques del règim. Hi ha hagut presidents de línia més reformista, com Mohamed Jatami o el candidat Mir-Hosein Musavi. L’actual president Pezeshkian semblava representar certa moderació.
És que amb el triomf de la Revolució, es va crear tot un entramat d’institucions que es van vigilant entre elles. És cert que cada quatre anys es pot votar un president, que és la cara visible, però no qui pren les decisions. Segons la Constitució, una dona no pot ser presidenta i tots els candidats han de passar uns filtres. Tots aquests, Jatami, Musavi o Pezeshkian, de l’ala més reformista, formaven part de l’aparell del règim.
Em sap greu haver de reconèixer que el règim té capacitat de resistència. Vol sobreviure i mantenir totes les quotes de poder que té. A Pezeshkian el van posar perquè els aiatol·làs sabien que havien de donar alguna resposta a les demandes de la població. Però això la gent també ho sap. Musavi avui dia està en arrest domiciliari. No ens enganyem, estem parlant d’una dictadura teocràtica que l’únic que vol és mantenir-se en el poder.
Deixi’m que li pregunti pel debat sobre el vel. Un vel que va generar les revoltes del 2022 al seu país per l’assassinat de Masha Amini.
Per l’Iran, el vel és el símbol del sistema i les dones volen ser lliures per decidir si el volen dur o no. Aquí, s’entén com una submissió de la dona. Jo voldria que les dones fossin lliures per decidir. A casa meva, el meu pare, sent musulmà practicant, volia que fóssim lliures de fe per prendre les nostres decisions. Jo soc una agnòstica, no he trobat el camí i mai he cregut en el vel.
- Anihita Nassir, durant l`entrevista amb Nació
- Hugo Fernández
En el nostre context proper, el debat es porta buscant una rendibilitat política, es barreja amb el tema de la immigració, el racisme i fins i tot amb certa aporofòbia. Hi ha por a la gent pobra. No molesta una dona rica de Marbella, sinó la pobra dona que no saps si porta el vel perquè en el seu context, de no dur-lo, estaria més aïllada. És molt complex el tema del vel. M’agrada pensar que arribarà el dia que les dones seran lliures per poder decidir el que considerin sobre el seu cos i les seves vides.
