Els intensos bombardeigs i la creixent feblesa política i militar del règim dels aiatol·làs que ho fia tot a una internacionalització de la guerra (una dotzena de països han patit ja els efectes de la guerra), donen la sensació que el conflicte es decanta ràpidament a favor dels agressors. I això és justament el que voldria Donald Trump que necessita una victòria ràpida -o un relat que permeti presentar-la com a tal-, perquè una guerra llarga juga en contra de l’opinió pública nord-americana, trasbalsada encara pel síndrome de Vietnam, una guerra que es va perdre i que costà la vida de 55.000 joves estatunidencs, i, més recentment, de l’Afganistan i l’Iraq, unes guerres que es van guanyar, però en què es van perdre les ocupacions a pesar d’un elevat nombre de baixes i que van alimentar de nou el terrorisme internacional.
I tinc la impressió que la victòria dels agressors no serà tan ràpida com vol Trump. D’una banda, perquè només amb les bombes no s’acaba amb un règim consolidat a cops de repressió i per una cohesió del grup de poder que la guerra ha revifat. De l’altra, perquè l’extensió de la guerra als països aliats dels EUA i d’Israel (Azerbaidjan) a l’Orient Mitjà i el Caucas pot conduir a una escassetat de munició dels sistemes de defensa Patriot i THAAD, en què cada operació té un cost de milions de dòlars enfront dels milers de dòlars que valen els drons iranians. I, per últim perquè difereixen els objectius dels dos agressors: Trump necessita una victòria ràpida, que s’està complicant davant de la poca disponibilitat dels països europeus a implicar-se en una guerra que l’Eliseu considera que és un error estratègic; Benjamín Netanyahu -quina obsessió pel règim iranià és prou ben coneguda- vol una guerra llarga que li garanteixi no només la desaparició del règim dels aiatol·làs sinó també la destrucció de la força de l’Iran, un país de més de 90 milions d’habitants, amb una superfície de més d’un milió sis-cents mil km² i amb un poder militar i una xarxa d’organitzacions aliades (Hezbol·là, Houtis, Hamàs, milícies xiïtes iraquianes...) que, tot i que castigades ara mateix, Israel considera una amenaça a la seva integritat territorial.
Qui pot donar un cop de mà a Trump?
Però, si no és possible acabar amb el règim dels aiatol·làs només amb els bombardeigs, qui posarà peu a terra per combatre contra l’exèrcit iranià, la Guàrdia Revolucionària i els joves voluntaris (Basij)? Des de fa uns dies alguns mitjans internacionals estan informant sobre una operació de la CIA en el Kurdistan iraquià on estaria donant suport en armes i preparació militar a milicians kurds iranians del Partit de la Llibertat del Kurdistan perquè entrin a l’Iran, obrin un front terrestre en la guerra, s’enfrontin a les forces de seguretat del règim, impulsin manifestacions i creïn una mena de zona tampó on puguin establir-se unitats de l’exèrcit israelià. Segons aquestes informacions, diumenge el president Trump va parlar amb diversos líders kurds sobre aquest nou front i, especialment, amb Mustafa Hijiri del Partit Democràtic del Kurdistan Iranià (PDKI), organització emparentada amb l’històric Partit Democràtic del Kurdistan Iraquià que fa anys que governa l’entitat autònoma dels kurds al nord-est de l’Iraq.
Els kurds, probablement els musulmans més antics de l’Orient Mitjà i radicals defensors de la diversitat cultural i religiosa (tot i que la majoria dels kurds són musulmans sunnites, també hi ha musulmans xiïtes, cristians, yazidismes, jueus...), són un poble dissortat que només va ser una efímera realitat nacional-territorial en les converses i alguns mapes del Tractat de Sèvres (1920).
El Tractat de Lausana (1923), l’existència de petroli a la regió de Kirkuk i l’aplicació dels Acords de Sykes-Picot (1916), pels quals França i el Regne Unit es repartien en forma de mandats de la Societat de Nacions les províncies del sud de l’Imperi Otomà, posaren fi al somni d’un Estat kurd. Des de llavors, com assenyalen David Meseguer i Carlos Zurutuza (Respirando fuego, 2019), la no creació del Kurdistan ha donat lloc a diversos intents d’establir entitats polítiques kurdes independents i a un persistent moviment kurd que reivindica els seus drets nacionals. Repartits entre quatre països avui, segons l’Institute Kurde de París, els kurds són entre 36 i 46 milions: a Turquia (Bakur, el nord en llengua kurda), hi viuen entre 15 i 20 milions; a l’Iraq (Basûr, el sud), de 8 a 8,5; a l’Iran (Rojhilat, l’est), entre 10 i 12; a Síria (Rojava, l’oest) de 3 a 3,6; a la diàspora kurda d’Europa, 1,5 milions; a la diàspora kurda de l’exURSS (especialment a Armènia), 500.000; i a la diàspora kurda d’Amèrica del Nord, 80.000.
L’experiència dels kurds durant el darrer segle no sembla avalar les intencions de Trump segons les informacions de The New York Times, CNN, The Independent... Les revoltes kurdes dels anys vint i trenta del segle passat foren ofegades en sang per Mustafà Kemal Atatürk com plasma en les seves novel·les sobre el falcó de Yaşar Kemal (Premi Internacional de Catalunya de 1996), com uns anys abans ho havien estat pel Regne Unit al Kurdistan iraquià. La convivència amb els governs de l’Iraq sempre van ser difícils, amb els de Turquia, impossible, on des de 1984 (i fins la seva dissolució el 2025) el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que traslladà les seves bases a l’Iraq per fugir de la repressió, però no va poder evitar les ràtzies de l’exèrcit turc en el país veí, duia a terme accions armades.
Les revoltes dels anys vint i trenta i, la violència desfermada per l’exèrcit turc a les darreres dècades del segle passat, van donar lloc a desplaçaments forçats i a la diàspora des de l’Anatòlia sud-oriental cap a Istanbul, Europa i Amèrica. El 1991, després d’haver estat gasejats per Saddam Hussein durant la guerra amb l’Iran, els kurds iraquians amb el suport dels EUA van protagonitzar una revolta contra el govern de Bagdad, però van ser abandonats i deixats indefensos poc després davant la repressió de Saddam fins que Washington va decidir implementar una zona d’exclusió aèria, on es va consolidar un autogovern que el 25 de setembre de 2017 celebrava un referèndum, que la majoria dels països de la regió rebutjaren, excepte Israel que li va donar suport i Jordània que va considerar que era un afer intern. Va haver-hi més de 2,4 milions de vots vàlids i un 92,7% favorables a la independència, que finalment no es va aplicar per no trencar la unitat de l’Iraq en uns moments complicats.
A Rojava durant la guerra civil siriana i a partir de la influència ideològica del PKK es va establir una mena de govern confederal amb una forta capacitat d’autoorganització per fer front a les principals necessitats de la població (independentment de si eren àrabs, kurds o d’altres minories) i a Estat Islàmic. En les forces kurdes, que molt aviat van constituir una part important de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) les dones no només van tenir un fort protagonisme sinó que van constituir les seves pròpies milícies.
Amb el suport dels EUA -i l’oposició de Turquia- els kurds van ser la punta de llança dels enfrontaments terrestres contra l’Estat Islàmic, però, un cop derrocat aquest i, com ja havia succeït a l’Iraq, van ser abandonats, sobretot, quan, després del derrocament de Baixar àl-Assad, Trump va apostar pel nou govern d’Ahmed Hussein aix-Xar'a. En definitiva, Trump pretén aprofitar la llarga lluita transfronterera dels peixmergues ("els que fan front a la mort" en kurd) del PDKI i altres milícies kurdes per obrir un front a l’Iran que pogués decantar encara més el curs de la guerra i accelerar la caiguda del règim dels aiatol·làs. Certament, després de l’assassinat el 16 de setembre de 2022 de la jove kurda Mahsà Aminí per la policia de la moral i dels recents atacs de les forces de seguretat iranianes contra les milícies kurdes que operen al nord-oest de l’Iran la sensibilització dels kurds es dona per descomptada. Tanmateix, no serà fàcil que oblidin les experiències dels kurds de l’Iraq i de Síria i, d’altra banda, obrir Rojhilat per establir un cap de pont per l’exèrcit israelià no seria acceptat per la majoria dels països de la regió i podria contribuir a internacionalitzar encara més la guerra.
