Dissabte 28 de febrer, l’Orient Mitjà va veure’s sacsejat per un atac israeloamericà a l’Iran que tenia tota la intenció d’escapçar la cúpula del règim i que va posar fi a la vida del Guia Suprem Ali Khamenei i d’altres alts càrrecs incloent-hi el ministre de Defensa Nasirzadeh i el cap de l’Estat Major Mousavi. La resposta iraniana ha passat pel llançament de míssils als països veïns que allotgen bases americanes, la qual cosa ha comportat abundants danys materials i disrupcions en l’espai aeri i en el flux comercial i, notablement, petrolier.
Hezbollah, milícia arrenglerada amb Teheran, també ha obert foc contra Israel en represàlia i el govern de Benjamin Netanyahu ha impulsat una nova campanya militar al Líban per terra i aire que ja ha causat centenars de milers de desplaçats. En l’endemig, els bombardejos sobre l’Iran han continuat i Donald Trump no dissimula que el seu objectiu és un canvi de règim.
¿Com cal entendre aquesta escalada regional que arriba després de dos anys i mig de guerra quasi ininterrompuda a l’Orient Mitjà, amb els fets del 7 d’octubre, la devastació de Gaza, el bloqueig de Bab el-Mandeb i el conflicte de 2024 entre Israel i Hezbollah en la ment de tothom, així com amb el precedent dels dotze dies de guerra oberta entre Israel i l’Iran del juny passat? ¿Per què Trump i Netanyahu han atacat ara, quins són els seus objectius i com s'amollen a les dinàmiques regionals? ¿Quines són les implicacions de la crisi per a Europa i quin és el posicionament polític dels seus governants i en particular d’Espanya? ¿Què és el que podem esperar de les pròximes setmanes i quins són els principals riscos que cal tenir presents? En les línies següents procurem donar resposta a aquestes inquietuds.
Els costos de la guerra de Gaza
La primera qüestió que cal tenir en compte és que la campanya militar que Israel va emprendre després del 7 d’octubre de 2023 ha tingut un cost elevat en termes d’imatge i de legitimitat internacional —les acusacions de genocidi en curs a la Cort Internacional de Justícia i l’ordre d’arrest contra Netanyahu de la Cort Penal Internacional en són bona mostra— però ha aconseguit de debilitar la força operacional de l’Iran i dels governs i les milícies regionals que en són afins. Així, la guerra de dotze dies del juny passat va representar un contratemps important per al programa nuclear i de míssils balístics de la República Islàmica, Hezbollah va veure la seva cúpula delmada i obligada a acceptar un alto el foc humiliant. El règim de Bashar al-Assad a Síria va desmuntar-se davant la milícia sunnita d’Ahmad al-Sharaa en no poder recolzar-se en aquests dos aliats tradicionals.
La percepció que la correlació de forces regional oferia una oportunitat de desmuntar el règim iranià ha empès el govern d’Israel i els sectors més intervencionistes de l’administració americana a plantejar una campanya militar que desarticuli les capacitats operatives que li resten a la República Islàmica. En l’escenari que els seria més favorable podria desembocar en l’establiment d’un règim proamericà a Teheran. Era el que passava abans de la Revolució de 1979, amb el consegüent gir estratègic d’un país clau — per localització, per extensió i per riquesa petroliera— que ha estat en les últimes quatre dècades un rival implacable dels Estats Units.
Desmantellar les capacitats operatives
Que l’operació militar té èxit per desmantellar les capacitats operatives de l’Iran és una cosa prou clara en aquests moments. També ho és que el règim no és popular, com ho demostra la ferotge repressió a què ha hagut de recórrer en els darrers mesos per a confrontar les protestes al carrer. Tanmateix, l’oposició tampoc no compta amb un gran suport social, atès que es troba dividida entre grups nacionalistes (kurds, àzeris, balutxis, àrabs ahwazis) i, dintre la majoria persa, entre partidaris i detractors de la vella monarquia dels Pahlavi.
Això fa emergir molts dubtes sobre la capacitat americana d’estabilitzar un país com l’Iran, més tenint en compte que la possibilitat d’enviar desenes de milers de soldats damunt del terreny com Bush va fer a l’Afganistan i a l’Iraq fa vint anys està totalment descartada. No és clar quin full de ruta tenen els Estats Units per a l’endemà de l’operació, però probablement calculen que el règim no podrà mantenir l’escalada a aquest nivell més de dues o tres setmanes. I que, fins i tot si després l’Iran esdevé un Estat fallit a la manera de Líbia, aquest escenari els resulta més convenient que no pas la continuïtat dels aiatol·làs al poder.
La guerra d’aquests dies representa una escalada molt significativa i encara té el potencial d’escalar més: ha paralitzat el Golf, s’ha estès al Líban i podria reactivar els conflictes civils somorts al Iemen i a l’Iraq. De totes maneres, encara que constitueixi una mostra de la volatilitat de l’ordre mundial, no desencadenarà una III Guerra Mundial perquè un escenari d’aquestes característiques —del qual no pensem que estiguem a prop, encara que l’horitzó s’hagi omplert de núvols en les dues últimes dècades— requeriria una topada entre els Estats Units, d’una banda, i com a mínim Rússia o la Xina de l’altra.
Ormuz seguirà tancat
I ni Moscou ni Pekín han mostrat disposició d’intervenir per a ajudar els iranians. L’efecte més immediat que percebrem és un augment del preu del cru, que és lluny de tocar sostre perquè Ormuz continuarà tancat com a mínim uns quants dies més, i la consegüent inflació que repercutirà en la cistella de la compra. Però es tracta d’una situació conjuntural que no s’allargarà més enllà d’algunes setmanes perquè, fins i tot si la guerra s’enquista, hi ha pocs dubtes que, a diferència del que va passar a Bab el-Mandeb, els Estats Units empraran els recursos necessaris per a forçar l’obertura de l’estret.
Finalment, i en el que es refereix a la Unió Europea, la crisi s’afronta des d’una divisió que és habitual en els posicionaments de política exterior, atesa la diversitat de cultures polítiques que la integren i d’ideologies que en conformen els governs. Hi ha consens a condemnar la repressió de les protestes iranianes per part del règim i a demanar una desescalada, però no sobre si condemnar o no les accions ofensives d’Israel i dels Estats Units.
Pedro Sánchez ha estat el dirigent que més ha alçat la veu en aquesta denúncia i en la reivindicació del no a la guerra, posició que compta amb el suport d’una majoria social, i Trump l’ha contestat amb amenaces d’embargaments i sancions. Seria un error, però, prendre-s’ho al peu de la lletra, perquè la Unió Europea i el mercat comú protegeixen Espanya d’un moviment d’aquestes característiques i els Estats Units hi tindrien força més a perdre que no pas a guanyar, de manera que és ben poc probable que aquestes paraules tan gruixudes trobin alguna correspondència en accions concretes.
