El 2026 ha començat agitat, amb la intervenció nord-americana a Caracas i la captura de Nicolás Maduro. Però són les amenaces de Donald Trump sobre Groenlàndia el que ara mateix inquieta més Europa, gens acostumada a contemplar tot un president dels Estats Units convertit en primer agitador del planeta. Per veure de prop tot plegat i aturar-nos en aquesta hora de la Unió Europea (UE) hem conversat amb una de les analistes que millor coneix la política europea. Carme Colomina ha estat corresponsal a Brussel·les, cap de la secció de política internacional al diari Ara i a Catalunya Ràdio i és investigadora sènior al CIDOB. 

La vam entrevistar poc després de l’elecció de Donald Trump, a qui veia com un gran interrogant. S’han desvetllat ja algunes incògnites. L’escenari que es va dibuixant és millor o pitjor del que temia?
Probablement és pitjor del que temíem perquè Trump dos és una versió accelerada, exagerada i més desacomplexada que Trump u. El retorn a la Casa Blanca s’ha demostrat que estava sistemàticament preparat per evitar els contrapesos de poder intern del primer mandat i també amb una visió de la realitat mundial i els interessos dels Estats Units que s’aplica d’una manera molt més descarada. Sí, Trump dos ens ha sorprès pel que suposa d’uns canvis globals que ja havien començat, però que de cop i volta agafen una nova dimensió. Uns canvis que obliguen la resta del món a resituar-se davant aquesta nova realitat.   

De totes les crisis internacionals encetades entorn de la nova administració Trump (Veneçuela, amenaces a Cuba i Mèxic, l’Iran, Groenlàndia), quina considera més alarmant?
El que és alarmant és el que impliquen totes aquestes amenaces, aquesta impunitat d’un intervencionisme que es desplega a base de canonades. No és la defensa d’uns interessos en unes regles de joc preestablertes i que Trump menysprea directament, sinó que ho fa empleant la llei del més fort. Trump és un governant pragmàtic amb els forts, però dur amb els febles. Aquest menyspreu de la debilitat, de la qual la UE n’és víctima, dibuixa un món de grans potències i un retorn al món del passat, d’esferes d’influència que es defensen a partir de la força. Això és el que explica el desplegament militar al Carib i les amenaces contínues. 

Davant les amenaces a Groenlàndia, hi ha analistes que intenten racionalitzar com sigui Trump i asseguren que pensar en una invasió no té sentit i que ell pensa més en una maniobra per aconseguir una transacció. Ho veu així?
El problema és que el mètode Trump desafia les regles del joc establertes. El concepte de diplomàcia tradicional ha saltat pels aires. La diplomàcia de Trump és la negociació entre magnats immobiliaris, si pensem en l’acord que es pensa per a Ucraïna. És una diplomàcia que busca beneficis econòmics. Les negociacions que ha dut a terme l’any passat han anat acompanyades d’acords comercials que beneficien grans empreses. Hi ha una privatització de la diplomàcia. 

En el cas de Groenlàndia, ell considera que la sobirania és negociable, que es pot comprar. El que passa és que té un problema afegit, que mostra un país de l’OTAN amenaçant un altre país de l’OTAN. Això té conseqüències per a l'Aliança Atlàntica i en té de molt profundes per la mateixa UE i per aquells països europeus que estaven convençuts que l’única manera de garantir la seva seguretat era sota el paraigües militar d’uns Estats Units que ara estan amenaçant la seva sobirania. I això sí que canvia el panorama.  

Veu imaginable una crisi sistèmica de l’OTAN? Si l’Administració Trump culmina el seu objectiu d’apoderar-se de l’illa àrtica, què poden fer els aliats de l’OTAN?
Això depèn moltíssim de com acabarà la negociació per Groenlàndia. Els Estats Units ja van tenir una presència militar important a l’illa durant la Guerra Freda, quan van arribar a tenir fins a disset bases militars que van deixar només en una. Ja tenen instruments per garantir una major presència i influència dels Estats Units a l’illa. Per tant, crec que Trump també busca assegurar el poder simbòlic i dependrà de fins a on vulgui portar aquest simbolisme. El que sobretot portarà és un canvi molt profund a la Unió Europea. 

En quin sentit?
El 2025 ha estat un any de vassallatge i submissió política de la UE davant de Trump, una mostra de fragilitat, però amb aquest exercici del poder que fa Trump, cada vegada veurem més veus europees que comencin a dir on són els límits d’aquest vassallatge. Perquè una cosa hem après: la claudicació del 2025 no et garanteix l’estabilitat del 2026. La UE ha optat per no enfrontar-s’hi i ara es troba amb un escenari encara més complicat. I això sí que porta a canvis interns. Que, en el cas de la UE, no seran de confrontació, però sí un canvi de mentalitat. Veu que la seva seguretat ja no només es decideix a Ucraïna, també a Groenlàndia.

Ara ja no és només què vols per Ucraïna, sinó també negociar amb els Estats Units a l'illa àrtica. Estem en un escenari nou que portarà canvis polítics a la UE. El com, la fermesa d’aquests canvis i la unitat que hi pugui haver al darrera és el que està per veure. Fins ara hem vist que la major part de respostes són més intergovernamentals que institucionals de la UE. Hi ha hagut més contundència en les declaracions dels líders d’Alemanya, França o Itàlia que per part de la UE com a tal.       

Una UE amb un nucli dur més reduït funcionaria millor? Es va anar massa ràpid amb l’ampliació? Aconseguir la unanimitat de 27 estats, que inclou enemics estratègics com Hongria, és difícil.
És veritat que l’ampliació del 2004, quan entren de cop deu països del centre i l’est, va fer que la UE tingués un procés de digestió molt complicat. Això fa que la possibilitat d’una nova ampliació es descarta durant anys. Durant dues dècades, de fet, perquè no és fins ara que es torna a parlar d’una ampliació. Aquest també és un repte de futur. La UE ha donat l’estatus de candidat a Ucraïna, als països dels Balcans occidentals, quan a la vegada es constaten les dificultats d’unitat interna. 

Si les contradiccions internes les exerceixen governs cada vegada més alineats amb l’extrema dreta, que està en coalicions de govern en un terç dels països de la Unió, aquesta unitat és molt complicada. Estem parlant de seguretat, però també de la pròpia supervivència del model de la UE tal com s’ha concebut fins ara. Crec que anem a una Unió Europea de moltes velocitats diferents. 

Pel que fa als Estats Units, és contradictori demanar més contribució militar a l'OTAN i alhora qüestionar l’Aliança Atlàntica. Creu que es pot plantejar obertament la via d’un exèrcit europeu?
Hem de pensar que la resposta estratègica de la UE s’escriu en lletra petita, no en grans titulars. Probablement pensar en un exèrcit europeu és com la darrera pantalla de tots els canvis que han de venir. Aquesta setmana, per exemple, la Comisió Europea va proposar que els 90.000 milions d’euros aprovats per a Ucraïna -dels quals 60.000 s’han de destinar a defensa- siguin utilitzats o per produir a Ucraïna o per comprar armament europeu i no dels Estats Units. I si Ucraïna se’ls vol gastar als Estats Units, haurà de justificar que no ha trobat l’armament a Europa. La construcció europea es fa amb lletra petita. 

La UE representa tot allò que Trump menysprea, és un exercici de cessió de sobirania, que ell no pot entendre, de buscar el consens, un exercici de defensa de les normes i la regulació. La seva manera de protegir el seu espai és no renunciar-hi, mantenint un model de governança del tot diferent del que avui en dia s’està imposant en les relacions internacionals. 

El seu missatge és de cert optimisme o de represa d’Europa.
Sí. És que jo crec que l’agressivitat de Trump pot acabar tenint un efecte contraproduent pels seus interessos. Al final, si tu forces la mà contra la UE, la UE trobarà la manera d’unir-se. Quan ha trobat Europa la manera d’actuar? Quan ha tingut la sensació d’una vulnerabilitat compartida. Ho vam experimentar amb la pandèmia. En la crisi financera, en canvi, va ser diferent, hi havia països creditors i deutors. Amb la pandèmia, no, i es va optar per la mutualització. El Brexit tampoc va dur al trencament que alguns anunciaven. 

El que no calcula bé Donald Trump és que ell pot ser el factor de crisi exterior que acabi promovent una unitat que fins ara no era possible i continua sent fràgil. Té aliats dins de la UE. El document d’estratègia de seguretat fet públic a Washington diu clarament que donaran suport a aquelles forces polítiques "patriòtiques" que desafiïn la UE.

Sembla que hi ha diversos rellotges històrics en marxa, oi? No sabem si arribaran abans Le Pen a l’Elisi o Nigel Farage a Downing Street abans que França i Alemanya, posem per cas, puguin consensuar grans acords.
És que per mi el veritable desafiament de la UE no és extern, és intern. Trump és l’accelerador d’aquest desafiament intern, però la supervivència de la Unió Europea es juga políticament en els propis governs europeus. Un desafiament que es jugarà en les eleccions franceses, però també en les de cinc lands alemanys. Aquí, en els dos lands de l’est, Saxònia-Anhalt i Mecklenburg, l’AfD frega la majoria absoluta. Hi ha eleccions a Hongria, a l’abril, i sembla que és el primer cop que la victòria de Viktor Orban està amenaçada.  El primer repte és electoral, de majories polítiques. 

Ho veiem en el debat sobre la legislació digital. En aquesta competició tecnològica entre els Estats Units i la Xina que està marcant les relacions internacionals, la Unió Europea havia construït un model propi, una tercera via que no entrava tant en la competició tecnològica sinó en la capacitat de regular-ne els límits i els efectes. Les noves majories polítiques a les institucions europees fan que, per pressió dels Estats Units, posen el fre a aquest model europeu. La llei de la IA, que havia d’entrar en vigor el 2026, ho farà el 2027.    

A Espanya, el nou mapa global la pot afectar negativament? Veu Pedro Sánchez guanyant dimensió?
No soc una experta en política espanyola. És cert que, en aquest panorama, Espanya està sent una veu dissonant. Des de Gaza, però també a Veneçuela, Sánchez encapçala una minoria de països que intenten plantejar una visió diferent. Quan parlem de les majories polítiques, això també inclou Espanya. Tampoc està clar si la política exterior incideix de ple en la interna. 

Ara, la major robustesa de Trump dins dels Estats Units o un desgast evident podrien condicionar la sort electoral d’aquestes forces d’extrema dreta?
Per això, una data clau són les midterm nord-americanes del novembre. Hem vist, a Nova York, com la victòria de Mamdani ha estat un desafiament pels demòcrates perquè no s’ha imposat un dirigent de l’ala moderada. Però Mamdani ha instaurat una manera de connectar amb l’electorat, amb formes populistes però afrontant problemes com el de l’habitatge. Un tema que té efectes electorals als Estats Units i a la UE. Ho hem vist a les eleccions holandeses i també quan la Comissió parla de l’habitatge. Un dels reptes europeus és que les prioritats de l’agenda geoestratègica no sempre coincideixen amb les de la ciutadania, que passen per un habitatge digne, arribar a final de mes i no perdre poder adquisitiu.  

Això ho estem veient amb l’acord del Mercosur i les mobilitzacions protestes pageses. La UE ha d’explicar com protegeix els seus pagesos i alhora deixar clar que en aquest món estàs obligat a diversificar aliances per no quedar fora de la nova recomposició global. Sempre havia estat un projecte legitimitat des de la protecció del consumidor. La legitimitat prové de la protecció a la ciutadania.

I pels catalans? Quin pes pot tenir Catalunya en aquest nou ordre sense normes i menys multilateral.
Només cal mirar Dinamarca. Un país petit de la Unió Europea que té un territori amenaçat per un soci. La visió europea del món sempre ha estat lligada al multilateralisme, a la defensa d’una governança comuna. Fins i tot en aquest escenari de potències en competició, no podem obviar que les grans amenaces són transnacionals. Com la crisi climàtica. Aquest món en competició només ens farà més vulnerables i des d’aquí això és més fàcil de veure. Unes potències que no són només els estats, també les grans empreses tecnològiques, el que justifica més l’estructura europea. S’és més fort negociant amb Google representant 450 milions de persones que no pas deu milions.

Ha contemplat com a analista i corresponsal molts capítols de la història. Li fa por la perspectiva de passar d’observadora a testimoni de la història? Vull dir si veu imaginable que assistim en carn pròpia a conflictes armats.
És difícil fer política-ficció i menys posant-nos en el pitjor escenari possible. Estem en un moment de transició i no és d’ara, fa temps que estem desmuntant l’arquitectura institucional sorgida de la Segona Guerra Mundial. Se’ns havia quedat obsoleta. En lloc de reformar-la, l’estem desmuntant sense saber cap a on anem. I en aquest interregne, les grans potències fan aquest ús del poder. El que em preocupa són els espais d’impunitat que s’estan creant. Perquè augmenta el risc ja no de la voluntat d’ingerència, sinó també d’un error. Que en una operació a Ucraïna s’acabi tocant la central de Zaporíjia. Però també podríem parlar en positiu…

Endavant!
El darrer any també ens ha dut respostes diferents. Quan parlava abans de la tensió entre els interessos geopolítics i les necessitats de la gent, hem vist com en molts països del món això s’ha traduït en revoltes, sobretot de la gent jove, de la generació Z. Ha estat una sacsejada, un afartament global que hem de veure on porta, però crec que és un avís interessant. Ho veiem a l’Iran, al Nepal, a Bangla Desh, a Kènia, al Marroc, al Perú, a Mèxic. Hi ha protestes des de fa mesos a Sèrbia, a Bulgària, contra la corrupció. No hem vist que després això es canalitzi políticament, però sí que es reclamin uns drets bàsics en educació, millor sanitat o més oportunitats. 

No veu que les societats estiguin claudicant.
No i això és el que em sembla interessant dels darrers mesos. Estàvem veient abans de la pandèmia un seguit de mobilitzacions. Ho vam veure amb el feminisme a Amèrica llatina, i això va quedar aturat per la pandèmia. Ara veiem el que pot ser una represa amb joves mobilitzant-se pels seus drets.