Vam conversar amb Eileen Truax fa un any, en vigílies de la presa de possessió de Donald Trump. La periodista, amb doble nacionalitat mexicana i nord-americana, és una profunda coneixedora de la relaitat llatinoamericana. Experta en migracions, autora de Dreamers, la lucha de una generación por su sueño americano (Océano), coordinadora el Congrés de Periodisme de Migracions i és professora del Màster en Periodisme Literari de la UAB. Viu a Barcelona i la visitem perquè ens interpreti l’actual estat del xoc entre Trump i el món. Participa en la nova entrega de l'Snooker, el pòdcast de Nació, per analitzar els últims esdeveniments vinculats al president nord-americà. 

Un any de Trump 2. Com ho està vivint?
Amb molt ibuprofè. L’estratègia de Trump sempre ha estat accelerar i no deixar temps per analitzar, sinó que sempre estiguis reaccionant a coses que ell diu. És molt efectiu en això. 

El president nord-americà ha enunciat una actualització de la Doctrina Monroe, que ell ha rebatejat com a Donroe. Veu imaginable que Amèrica Llatina torni a estar sota la bota de Washington com va ser el segle XX, quan els Estats Units van envair Guatemala (1954), la República Dominicana (1965) i Panamà?
No ho veig. La situació d’Amèrica Llatina és molt diversa. No en podem parlar com un bloc. Hi ha règims molt a la dreta, hi ha règims antics com Cuba, nous i autoritaris com el del Salvador, d’altres que han mantingut les seves estructures com Mèxic, que es pot dir que mantenen una línia de centre esquerra. Hi ha unes democràcies de dreta, com a Xile, o d’extrema dreta, com podríem dir que és l’Argentina, però sorgida d’unes eleccions. No podem parlar de la regió com a monolítica, i això és molt convenient per Trump.

Per què?
Perquè Trump no creu en les organitzacions internacionals. Ell és un negociador bilateral. La seva robustesa resideix en exercir pressions amb cadascú. A ell li funciona, però és un gran problema per Amèrica Llatina. Ha pressionat Mèxic i recentment hi ha hagut canvis en els comandaments militars que han tingut a veure amb pressions nord-americanes. Per altra banda, el ciutadà nord-americà no vol desplegaments militars a l’exterior. De fet, tampoc tenen prou muscle de personal. Els Estats Units tenen les armes més sofisticades, però les guerres en camp obert són un problema. La gran majoria de joves ja no s’allisten. Portar tropes a fora és poc probable. 

Respecte al seu país, Mèxic, al qual Trump també ha amenaçat, s’imagina algun tipus d’operació quirúrgica?
No ho crec, perquè la negociació ha estat curosa des dels dos costats. De fet, hi ha convenis de fa molt de temps. Fa uns dies hi va haver nerviosisme per uns moviments de naus militars, però va sortir la presidenta Cristina Scheinbaum a explicar que era pel retorn de personal militar que havia anat als Estats Units a formar-se i estaven tornant. Als Estats Units els preocupa els vincles amb el narcotràfic en l’estructura de seguretat mexicana.  

Com està governant Trump la seva presidenta?
Molt bé. Scheinbaum ha estat molt hàbil. Molts a la UE no saben què fer. Ella sempre envia un missatge en el sentit que ells ho estan controlant: "Estem presentant a Trump les dades que tenim". Fa com si estigués parlant d’un adolescent. Apareix molt serena, mentre el seu equip es mou amb rapidesa fent trucades a Washington. Crec que ho ha aconseguit. Quan van parlar després de Veneçuela, Trump només va dir coses positives d’ella. Ell la respecta, cosa que no és fàcil.   

Què li sembla aquesta pugna entre Delcy Rodríguez i Corina Machado pel favor de Trump a Veneçuela? 
Pels qui som llatinoamericans és difícil parlar del tema, però en el meu cas encara més perquè també soc ciutadana nord-americana. La major part de la meva vida adulta l’he viscut als Estats Units. Davant d’aquest conflicte, una part de mi ho veu com a llatinoamericana però una altra part com a nord-americana. Veig un govern violant la sobirania d’un altre, però per altre costat sé el que han viscut els veneçolans.

La comunitat internacional no ha estat proactiva en el tema dels drets humans, s’han posat restriccions als qui han fugit. El periodisme ha estat molt atacat. Aleshores, adoptar aquest discurs de defensors de la democràcia. La captura de Maduro ha estat un intervencionisme, però el tema és molt fangós. Així és que prefereixo escoltar els col·legues veneçolans. 

Veu durable l’actual situació, aquest estrany matrimoni de conveniència entre l’administració Trump i el règim de Maduro sense Maduro?
Això depèn de la resta del món, especialment de la UE. M’ha sorprès, perquè María Corina Machado porta molt de temps flirtejant amb la dreta i l’extrema dreta internacional. Tots auests esdeveniments organitzats per la Fundació Disenso de Vox amb Javier Milei i Keiko Fujimori han tingut Machado de convidada. Ella ha entès que les aliances anaven per aquí. Ara, si la comunitat internacional continua fent el que ha fet fins ara, la situació actual es pot allargar. 

Pensem també una cosa: Trump mai, mai, té projectes a llarg termini. Només busca resultats que pugui mostrar. Les converses que ha tingut amb les companyies petrolieres no li han sortit bé. Perquè les petrolieres saben que la infraestructura veneçolana està deteriorada, el cru és més pesat i difícil de tractar. Això requereix temps i diners. Si aquesta motivació desapareix, doncs parlem de Groenlàndia.

Abans de parlar de l’Àrtic, la fotografia de Corina Machado lliurant-li la medalla del Nobel a Trump què li ha semblat?
És una pena. Per moltíssimes raons. La principal perquè jo crec que Corina Machado és una persona intel·ligent i aquí els càlculs li estan fallant. Pot ser que hagi estat fins i tot un recurs per romandre a l’ull públic. Des que va passar això, tots els mitjans del món van tornar a tenir-la en portada. Era l’única manera i em sembla una llàstima. Però això ha passat perquè la comunitat internacional no ha respost com ella esperava. És clar, també s’entén després que hagi estat flirtejant amb l’extrema dreta internacional. Això ha fet que altres democràcies, que haguessin estat més contundnets contra Maduro, han anat amb peus de plom. 

I Cuba? Caurà?
La tragèdia amb Cuba és que no acaba de caure i continua resistint en una situació cada cop més deteriorada. Que és una mica el que va passar durant anys a Veneçuela. La quantitat de gent que ha marxat de Veneçuela els darrers anys seria ja perquè se’ns caigués la cara de vergonya. La situació a Cuba ja no té paraules. Obama va ser molt clar quan va prendre decisions per normalitzar la relació amb Cuba i es va entreveure una via per a una sortida digna. Això, amb l’administració Trump, es va acabar i no crec que amb un altre president es torni al camí d’una sortida digna. Però, mentrestant, la gent que viu a Cuba no s’ho passarà bé.

Creu que, en general, els nord-americans són, des del retorn de Trump, més impopulars a Amèrica Llatina?
Sí, completament, ho notem. Amèrica Llatina ha tingut una relació d’amor-odi amb els Estats Units durant el segle XX. Tota aquesta fal·làcia del somni americà va funcionar durant molt de temps. En el cas de Mèxic ha estat així, hi ha hagut un sentiment aspiracional d’assolir un cert nivell de vida sense que ens agradi els gestos imperials. També cal tenir present que molts països llatinoamericans tenen una important població migrant treballant als Estats Units, el que vol dir que envien recursos des d’allí, el que complica la nostra percepció. 

Però ara, després de contemplar les accions dels agents migratoris, hem vist incidents amb atacs, que solen ser verbals, contra ciutadans nord-americans. Que té també a veure amb la gentrificació, quan hi ha nord-americans que venen a viure a països com Mèxic. Dit això, les polítiques de Trump, sobretot les polítiques narratives, són molt més virulentes, però hem de pensar que l’actitud dels Estats Units a Amèrica Llatina sempre ha estat la de posar-nos una bota al coll. Sabem qui és el bully del veïnat.

I tenim Groenlàndia.
Sempre m’ha semblat una distracció. Sí que és veritat que hi ha un factor estratègic pels Estats Units. També hi ha els recursos naturals, però el seu aprofitament apunta a un futur molt llunyà i hem d epensar una cosa: Trump no és de llargs terminis. Si tu a Trump li dius que ens convé l’illa perquè en 40 anys tindrem uns recursos… Això no funcionaria ni com a acudit. Potser algun grup empresarial pensi en això, però dubto que sigui el criteri dels qui dirigeixen l’Administració.

Crec que no va per aquí. Diria que Groenlàndia té més a veure amb un pols geopolític i ara clarament dirigit cap a la Unió Europea. I m’ha sorprès molt el que ha trigat la UE a respondre. He trobat a faltar una resposta més contundent en general. Si Europa mirés més cap a Amèrica Llatina, disminuiria la pressió dels Estats Units sobre el continent. Com ha fet la Xina, amb moltes inversions.

El Mercosur seria això.
Sí. Qualsevol cosa que faci que els organismes internacionals puguin establir aliances entre ells, redueix el poder de pols bilateral de Trump, que és la seva fortalesa. 

Continua veient Groenlàndia com una distracció? No s’imagina que pugui enviar-hi tropes i plantar-hi la bandera nord-americana?     
Ho pot fer, però no crec que això pugui ser sostingut. Cal tenir en compte que la fortalesa de l’exèrcit nord-americà en aquests moments és bàsicament tecnològica. Però no hi ha molt a bombardejar a Groenlàndia. Ja hi tenen una base. Posar una bandera? És com posar una bandera a la lluna. De poder fer es pot. I possiblement ho faci. El meu dubte és quan pot durar això. Potser per penjar-se una medalla. 

Però si ho fa, obligarà la UE a respondre.
En aquests moments, l’OTAN -que significa Europa- es troba en una prova de foc. Sens dubte. Ara és el moment en què Europa ha de pensar com és que van deixar el desenvolupament de la tecnologia militar en mans d’un únic actor. El que sí que sabem és que Trump ha canviat l’ordre mundial en un any. No hi haurà volta enrere. Encara que hi hagués un nou president a Washington, no crec que Europa tornés a negociar igual amb els Estats Units.   

Vostè és especialista en migracions. Com contempla aquest desplegament d’agents de la ICE a Minneapolis i altres ciutats nord-americanes?
Des del retorn de Trump, la seva intenció és performativa. És a dir, vol demostrar que està fent coses, una posada en escena que a ell li funcionen molt bé. Sobre els agents de la ICE, encara que portin el distintiu, em resisteixo a considerar-los com a tals. El que hem vist a Minneapolis, amb l’assassinat de Rebeca Good, però també a altres llocs, és que han sumat a aquestes operacions persones sense formació.

Sembla increïble això.
El gran problema que han tingut els governs nord-americans que han volgut ser més durs en immigració han estat els efectius. Hi havia 22.000 agents, molt pocs per controlar tots els flancs. Només la frontera amb Mèxic són 3.000 quilòmetres. Si a més els vols enviar a les ciutats, és complicat. Han fet convocatòries a Instagram. A Instagram! Han reclutat persones sense passar pels filtres habituals. Vaig cobrir la frontera molts anys i conec ICE i com funciona. Un agent format no actua com a Minneapolis i després diu: Fucking bitch. Això un agent no ho fa. Hi ha mecanismes judicials que ho aturaran, però serà en uns mesos i ja haurà aconseguit el seu efecte.

Què creu que pretén Trump amb això?
Trump no està buscant detenir més gent ni deportar més gent. Trump el que vol és terroritzar la població, no només la migrant. Vol que tu no surtis a posar el cos entre el teu veí i l’agent perquè t’engegaran un tret a la cara. I això ho està aconseguint. Quan Trump se’n vagi, l’efecte quedarà. Fins ara, la gent és molt valenta. també veiem un ressorgiment de grups com els Black Panthers, que volen emprar armes en les manifestacions. Revertir això a les comunitats costarà molt. 

Veu els Estats Units més a prop d’una dictadura?
No crec que sigui una dictadura, però sí que crec en governs cada cop més autoritaris. L’estructura del sistema democràtic es mantindrà. Encara hi ha eleccions democràtiques vàlides. Hi ha també evidències, com la renovació dels programes d’Obamacare al Congrés. Els demòcrates i disset republicans han votat la seva renovació per tres anys. La idea d’una salut per tothom resta dempeus. Les eleccions del midterm seran la gran prova de foc. Sobretot quan veiem els resultats a les eleccions locals i el que hem vist a Nova York i altres llocs em dona esperança.