El passat dissabte, ens despertàvem amb la notícia que els EUA havien bombardejat Veneçuela i havien segrestat a Nicolás Maduro, qui ocupava el càrrec de president. Abans que el govern de Trump confirmés l’autoria de l’atac, els mitjans de comunicació ja es feien ressò dels possibles motius que l’haurien portat a aquesta decisió. D’una banda, la seva croada contra el narcotràfic.
Des de feia mesos, Trump acusava Maduro d'introduir drogues als EUA i el culpava de la crisi del fentanil que està passant la societat estatunidenca, tot i que Veneçuela no exporta aquesta droga. D’una altra, es parlava d’una cortina de fum, per desviar l’atenció de la vinculació de Trump amb Epstein i la trama de pederàstia i tràfic humà i també alimentar l’ego del president, addicte a la rellevància. A la conferència que va donar Trump des de la seva mansió de Florida, parlava, però de recuperar el petroli que Veneçuela havia “robat” als EUA, d’explotar-lo a través d’empreses estatunidenques i guanyar molts diners. Difícilment sabrem quina era la motivació de Trump, president erràtic i incoherent, però queda clar que el petroli i sobretot el seu comerç són un element molt important en la política econòmica i exterior dels EUA.
Des dels anys 70, el comerç de petroli s’ha fet majoritàriament en dòlars. El 1974, els EUA i l’Aràbia Saudita van arribar a un acord pel qual aquest últim només vendria les seves reserves de cru en dòlars i invertiria els beneficis en bons del Tresor dels EUA. A canvi, els EUA els garantia protecció militar i armes. La resta de països de l’OPEP es van unir a aquests acords i van néixer els petrodòlars. Els petrodòlars són tant els dòlars pagats a les nacions productores de petroli com una manera d’establir el preu del petroli, basant-se en dòlars estatunidencs.
Dos països han provat de trencar amb l’hegemonia del petrodòlar: lraq i Libia. Sadam Hussein va provar de vendre el petroli iraquià en euros i Moammar al-Gaddafi va provar de crear una nova divisa africana recolzada en l’or per comerciar el petroli. Els dos països van patir el mateix destí: intervinguts pels EUA i els seus líders enderrocats.
Aquests acords van permetre al dòlar convertir-se en la moneda de reserva i posicionar els EUA en una situació d’avantatge en el comerç internacional. Utilitzar el dòlar com a moneda de referència pel comerç del petroli suposa mantenir la demanda d’aquesta divisa artificialment alta, independentment de la situació econòmica del país ni de l’interès internacional per invertir en dòlars. Qualsevol estat que vulgui comprar petroli, primer haurà de comprar dòlars, mantenint una demanda constant. En conseqüència, els EUA es poden finançar a través de deute públic a un tipus d’interès més baix que altres països, és a dir, poden adquirir deute a un cost més baix.
La dolarització, a més, li permet tenir dèficits fiscals i comercials sense que afecti negativament la seva economia. EUA té un dèficit d’un 8% del PIB i un deute respecte al PIB superior al 122%, marges molt més alts que altres països del Nord Global i que haurien espantat qualsevol creditor internacional. Per fer-nos una idea, el 2011 Espanya tenia un dèficit de quasi el 9% i un deute del 69%. A Trump li interessa poder finançar-se a baix cost. Des de l’inici del seu mandat i gràcies a les seves polítiques fiscals de reducció d’impostos, el deute públic no ha parat d’augmentar, tot i les retallades d’Elon Musk, i això preocupa no només als seus ciutadans sinó també als mercats.
A més, els petrodòlars permeten al govern dels EUA exercir un poder quasi incontestable en l’escenari geopolític. Poden imposar sancions a altres països congelant els seus actius en dòlars o excloent-los del sistema de pagaments internacional, que passa necessàriament per EUA. En el document detallant la política de seguretat internacional publicat al novembre, Trump ja va avisar de la seva intenció de recuperar el control del qual ell considera la seva regió, el continent americà, i que utilitzaria els mètodes necessaris per mantenir la seva influència. Controlar el comerç de petroli de Veneçuela podria ser per ell mantenir la seva influència, limitant la xinesa o d’altres països. També per mostrar-se com un líder fort, una obsessió que inunda les seves xarxes socials amb imatges creades amb IA i que ha estat molt present en aquesta operació. A la sala on es prenien decisions es veia com consultaven constantment X (abans Twitter) i Trump mateix va dir que tot havia estat com una pel·lícula.
La Xina ha amenaçat l’hegemonia del petrodòlar amb la creació del petroyuan el 2018. Però va ser l’any passat quan Maduro, per esquivar les sancions que els EUA havien estat imposant al país des del 2014, va decidir començar a comerciar el seu petroli amb la Xina usant els petroyuans. D’aquesta manera, el país amb les reserves més grans de cru, va esquivar els circuits del petrodòlar i va mostrar una via alternativa amb la Xina. Aquesta acció no seria realment una amenaça a l’hegemonia del petrodòlar, ja que la producció veneçolana és molt reduïda; el 2024 representava menys del 2% de producció mundial diària de barrils.
Però, potser més important per l’ego de Trump i els EUA, sí que és una amenaça al seu poder geopolític, perquè redueix l’impacte de les seves sancions i, per tant, el seu poder de control. Veneçuela se sumava a una tendència de desdolarització, encapçalada per Rússia, la Xina i la resta de BRIXS, que busquen allunyar-se de la influència dels EUA i la seva afició a l’ús de la força militar per imposar la seva voluntat.
Una altra amenaça a l’hegemonia del petrodòlar és la crisi climàtica i l’expansió de les energies renovables. A mesura que els països busquin reduir la seva dependència dels combustibles fòssils, també ho faran dels dòlars estatunidencs i dels EUA. De fet, el mes d’agost la UE va arribar a un acord amb Trump per fixar els aranzels que els EUA imposarien sobre productes europeus, però en aquest acord també es van colar els combustibles fòssils. La UE es comprometia a augmentar-ne la compra en un 233%, passant de 70.000 euros l’any anterior a 700.000 euros en els pròxims tres.
A Trump no li interessava que la demanda de combustibles fòssils disminuís, i menys durant el seu mandat els pròxims tres anys. En un escenari internacional on la Xina és el país que més està invertint en energies renovables gràcies a la seva política industrial, una transició cap a aquestes energies per part de la UE posaria en perill la fortalesa del petrodòlar, possiblement redirigint la influència cap al país asiàtic.
L’hegemonia del dòlar estatunidenc en el mercat del petroli ha beneficiat l’economia dels EUA en les últimes dècades. Aquest país no seria la potència econòmica que ha estat i és si no fos pel rol que ha jugat el dòlar en el comerç dels combustibles fòssils. I aquest poder és un poder al qual els EUA no renunciaran fàcilment, ja que d’ell depèn la seva economia. L’atac a Veneçuela i el segrest de Maduro podrien ser un avís per altres països que decideixin qüestionar la seva hegemonia: les normes del dret internacional i la sobirania dels països no existeixen quan es tracta de defensar l’imperi dels petrodòlars.