El Partit Popular de Catalunya avança cap al seu congrés, convocat per al 27 de juny, en un clima d’inèdita placidesa. No és que no hi manquin jocs d’ambicions, tot el contrari. Però sí que, acostumats a la migradesa electoral d’anys anteriors que havia aprofundit dissidències i faccions, ara els conservadors catalans afronten el futur olorant la Moncloa, mentre que Génova ha donat llum verda a la reelecció d’Alejandro Fernández. D’aquesta manera, s’ha tret tensió a la vida interna. Queden, això sí, bastants interrogants. Un d’ells és el nom del nou secretari general.
Com ja vam informar, el nom de Juan Fernández, actual portaveu al Parlament, és el que més s’escolta aquests dies. La seva principal carta és la mateixa que va propiciar la seva designació per ser la veu del grup parlamentari: el suport decidit de l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, en aquests moments un veritable poder fàctic a la formació. I la direcció d’Alberto Núñez Feijóo sembla preferir que el número dos del partit a Catalunya no sigui algú de la corda d’Alejandro Fernández. Però el nom de l’ara portaveu no genera entusiasmes.
Molts retreuen a Juan Fernández el seu paper com a portaveu, a qui consideren “massa gris”. També assenyalen aquests dies el seu perfil professional diguem-ne auster. Nascut al barri badaloní de Llefià, Fernández no va culminar els seus estudis de dret i està lligat a Albiol des de la seva més tendra joventut: va ser elegit regidor amb només 21 anys. Ara en té quaranta. Però una sort que pot tenir l’albiolista és que en aquests moments la cursa per la secretaria general no sembla precisament el passeig de la fama.
A Génova han dit i repetit que cal potenciar joves i dones. Això darrer és el que ha fet emergir d’entre els més disgustats per l’opció de Juan Fernández l’alternativa de Llanos de Luna, exdelegada del govern espanyol a Catalunya i actual diputada al Congrés. El seu ascens dins del PP va venir de la mà d’Alicia Sánchez Camacho. Però se li retreu poc coneixement de les interioritats de la formació, que és el que un secretari general ha d’atendre.
Alejandro Fernández, segons apunten fonts del PP català, resta del tot al marge d’aquest pols. L’actual líder del partit ha aconseguit una victòria prou clara amb la seva acceptació per part de Feijóo. Ha sortit del racó on havia estat massa temps. El seu nucli dur voldria que el secretari general fos qui ja ho va ser en el passat: Daniel Serrano, home de la total confiança de Fernández. Però és difícil que un alejandrista passi el filtre de Génova.
Hi ha també entre els partidaris de l’actual president que de cara al futur tindran una quota de representació. Sortits de la sala de la foscor, els alexandrins podrien accedir a algun lloc de les pròximes llistes electorals. Saben que estaran vigilats i no es fan il·lusions, però com a mínim han evitat l’ostracisme. Algun d’ells veuria millor Llanos de Luna que Juan Fernández.
Tampoc es pot descartar que aparegui un altre nom, ja que com explica un veterà del partit, “dels dos noms ara en joc, cap d’ells té l’auctoritas interna necessària”. Ja falta poc, però aquests dies seran llargs. Com passa en tots els partits a les portes d’un congrés, cada dia és una intriga i mata una ambició.
