Al llarg de l'últim any, dins de Junts s'ha esberlat un tabú que es remunta a la seva fundació: ja no és pecat parlar de Convergència, ni reivindicar-ne l'herència, com tampoc ho és exhibir simpatia amb el llegat polític de Jordi Pujol. Ho reconeixen des de la cúpula més restringida fins al món local, segons les múltiples fonts consultades per Nació. No és infreqüent que, en entorns de confiança, alts càrrecs i regidors -especialment ara que s'acosten les eleccions municipals- es defineixin a ells mateixos com a convergents, quan fa cinc anys hauria estat impensable, malgrat el passat inequívoc dels qui van impulsar el partit presidit per Carles Puigdemont. És viable, però, ressuscitar Convergència?
El debat s'ha tornat a revifar aquesta setmana gràcies a una entrevista a Artur Mas publicada al diari Regió 7. S'expressava en aquests termes: "És omplir un buit que s’ha produït. L’esquerra més radical ha tingut la CUP, els Comuns, Podem, també ERC. Després hi ha tot un munt de gent del centre ampli que no se sent gaire còmode ni amb la dreta estricta ni amb les posicions d’esquerra tan poc liberals [...] que crec que en aquests darrers anys s'han sentit una mica orfes. Falta algú que la representi bé. Junts ho ha intentat, però li falta una mica per aconseguir-ho. En la mesura que a escala local la gent es vegi un altre cop sota el mateix paraigua, crec que el projecte tornarà a créixer".
Són paraules que, en els últims mesos, han estat verbalitzades per dirigents de l'antiga CDC, com és el cas de Felip Puig o David Madí, per exemple. "Són figures que sempre es mouen", remarca un coneixedor dels contactes. En el cas de l'exconseller, que va fer carrera al costat de Pujol i de Mas, sempre ha tingut una connexió especial amb les bases convergents, i ha valorat tant posar en marxa un nou projecte com preparar un aterratge dins de Junts. En el cas de Madí, peça clau a Convergència en temps d'oposició al tripartit, és al sector privat fa 15 anys, però preserva el cordó umbilical amb la política. Va ser membre de l'estat major del procés, i té contacte amb tots els estrats de Junts.
Entre els nostàlgics, en certa manera, els termes de l'estratègia sempre s'han debatut en dues coordenades: si era necessari organitzar-se al voltant d'unes noves sigles o bé "guanyar la batalla des de dins", com remarca un dels consultats. La primera opció, electoralment, sempre ha tendit al fracàs. El Partit Nacionalista de Catalunya, amb Marta Pascal al capdavant, no va arribar als 5.000 vots a les eleccions al Parlament del 2021. Roger Montañola, candidat de l'Espai CiU a les espanyoles del 2023, no va arribar a l'1% dels sufragis. Tenint en compte, com també radiografia Mas, que bona part de l'herència de CDC ha recaigut en Junts, les mirades se centren a empènyer el canvi des de dins.
El factor Puigdemont
Què vol dir canviar Junts des de dins, si s'aparquen els eufemismes? Fonamentalment, que Puigdemont faci un pas al costat. Ja sigui quan torni a Catalunya -l'horitzó està situat a la primavera, sempre que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) avali l'amnistia- o després d'una derrota electoral, en el cas que sigui candidat a la presidència de la Generalitat. També hi ha convergents clàssics que critiquen Jordi Turull, perquè en totes les grans decisions -ja sigui la sortida del Govern, la tardor del 2022, o el trencament del pacte amb el PSOE, l'octubre de l'any passat- no ha "plantat cara" al líder de Junts. Les eleccions municipals del 2027 marcaran el futur del secretari general.
L'entorn de Puigdemont continua sent granític -el moviment de situar Albert Batet com a adjunt a la presidència cal interpretar-lo en aquest sentit, així com també la rellevància interna que té Antoni Castellà, ara centrat en aconseguir un front comú pel concert econòmic-, i totes les grans decisions continuen depenent d'ell. No hi ha cap moviment organitzat per descavalcar-lo, més enllà dels veterans del passat i d'una veu, la de Jaume Giró, que és l'únic que diu públicament "el que molts afirmen en privat", coincideixen diverses de les veus consultades. L'exconseller d'Economia és partidari de votar a favor del nou finançament i defensa que es pugui arribar a acords amb el PSC.
Es pot canviar Junts des de dins? Es pot reorientar l'estratègia perquè s'assembli a Convergència? Té sentit, en ple 2026, amb el procés com a record del passat i un context que s'assembla poc al de quan Mas dirigia el partit, recuperar una oferta electoral amb aroma de nostàlgia? Com sempre, les urnes seran les encarregades de dictar sentència. Sigui després de les municipals, o de les pròximes catalanes. I tenint en compte una variable que sovint passa desapercebuda: en l'actual nucli dur de Junts també hi ha dirigents que, amb el pas del temps, han anat deixant de banda el legitimisme i declinen un discurs possibilista. Encara que, a l'hora dels fets, encara no s'hagin atrevit a pronunciar-se.
