Felip Puig (Barcelona, 1958) és una enciclopèdia de la història convergent. Amic de la família Pujol des de l'adolescència, ràpidament polititzat, va ocupar tot tipus de càrrecs de responsabilitat a CDC i al Govern. Es va estrenar com a conseller amb Jordi Pujol, a les acaballes de la seva presidència, i després va repetir amb Artur Mas. Quan el procés va començar a accelerar-se, ell va mostrar-se crític -en privat, es va oposar a decisions com l'avançament electoral del 2012- amb el rumb traçat. Quan Mas va fer el pas al costat, Puig va deixar la primera fila i va obrir una nova etapa professional sense perdre de vista la política. Atén Nació per a la segona entrega de l'Snooker sobre el llegat de Pujol. 

Quin creus que és el llegat que deixa Jordi Pujol com a president de la Generalitat i com a líder nacionalista?
Des d'una perspectiva global, ha estat el gran polític de reconstrucció de la nació catalana. El llegat és múltiple perquè tenia una visió molt holística. Des del punt de vista econòmic, ajuda a recuprar la vocació industrial. Des del punt de vista social, recús molt bé les diferents sensibilitats. Culmina una visió de cohesió social, de prestigi nacional, de projecció internacional, de reconstrucció econòmica i també d'equilibri territorial. 

Com era treballar al seu costat?
Era molt fàcil. Tinc l'avantatge d'haver-lo conegut de molt jove. Amb 14 o 15 anys, a casa seva a Premià de Dalt, hi vaig conèixer el governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa. Pujol tenia un caràcter molt marcat, però sabia el que volia i liderava bé el projecte polític. A mi em va tocar la segona etapa de Convergència en el seu esplendor, després de la crisi de lideratge amb Miquel Roca, i jo ajudo a reconstruir les estructures internes. Delegava fàcilment i va construir equips molt potents des de moltes perspectives. 

Com es podria definir la línia ideològica del pujolisme?
És el primer que sintetitza les seves conviccions socialcristianes amb el liberalisme econòmic. És un socioliberal, una persona amb una visió molt clara de la necessitat de cohesionar un país amb algunes esquerdes culturals, lingüístiques i socials. Pujol és una síntesi molt reeixida de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. Tothom esperava l'hegemonia socialista, pactant amb els comunistes, o bé el manteniment d'un cert conservadorisme tardofranquista, i apareix un projecte catalanista de centre. 

I com es tradueix això en l'acció governamental?
La seva prioritat era l'economia, però a mateix temps va ser el primer creador de departaments de medi ambient o benestar social de mitja Europa. Era molt conscient que sense equilibrar la societat, i sense la sostenibilitat del territori, no hi havia progrés econòmic. Tenia clara la redistribució i, per ell, l'ascensor social era molt important. Tenia un agran força intel·lectual, no només per la memòria sinó pel que havia llegit. Recordo una anècdota: un dia va aterrar a Barcelona després de reunir-se amb el director del Banc Mundial a Nova York i, després, tenia una assemblea amb els gitanos de Sant Roc. Aquesta síntesi li va donar la capacitat de situar-se al centre de la política catalana durant 25 anys. 

Joan B. Culla deia que Pujol no tenia consellers, sinó que tenia secretaris. Era així?
Ho desmenteixo. És evident que hi havia elements estructurals sobre els quals havies de demanar opinió, però era un home que recepcionava molt les iniciatives dels consellers i al mateix temps marcava les prioritats des d'un punt de vista d'estratègia, de visió d'Estat. No em vaig sentir mai un mer executor. Era un estadista i al mateix temps un home de detall, però des del punt de vista humà i de proximitat. 

Els governs amb Unió eren realment coalicions? Les tensions eren més d'aparell que no pas de polítiques concretes. 
Sí. Vaig viure les dues vessants, la de CDC, com a secretari d'organització, i també la configuració i construcció de la federació CiU. Les tensions de la coalició es vivien més en les estructures de partit que no pas al Govern. En cap executiu hi va haver mai cap debat que sorgís de les diferents sensibilitats. Hi va haver una crisi important quan es comença a configurar el relleu del president Pujol en la figura d'Artur Mas, amb l'abandonament del Govern per part de Josep A. Duran i Lleida. Però mai hi va haver tensions al Govern. 

Unió no era un competidor, sinó un complement. A vegades, vostès, des de CDC, lamentaven un excés de generositat d'Unió. 
El primer democristià de la coalició era Pujol. Era molt generós i la força local, territorial i d'implantació sempre va estar sobredimensionada a favor d'Unió i a Convergència, a algun secretari d'organització, li va tocar reequilibrar-ho. 

Hi ha una evolució, a nivell de manera de pensar i d'actuar, en el Pujol dels anys vuitanta i el que deixa la presidència de la Generalitat?
Les oportunitats d'incidir en la política espanyola no es donen fins a mitjans dels noranta. Tot i que Pujol ja és qui marca des de Catalunya la contribució de la política catalana als Pactes de la Moncloa. Ell sabia que podia ser necessari per articular grans consensos. I juga a fons el 1993 i el 1996, primer amb els socialistes i després amb el PP. Els pactes donen a Pujol la perspectiva de no prou comprensió del compromís que el catalanisme polític assumeix a la política espanyola. 

El pacte del Majèstic és un dels principals llegats que deixa Pujol?
Va ser un bon pacte per Catalunya. No diré que sigui un dels principals llegats, però és un exercici de realisme polític molt important i molt interessant. El que passa quatre anys després és la constatació que hi ha algun defecte estuctural a la política espanyola. El Majèstic va ser un intent de veritat per transformar la la realitat estructural de la política espanyola que no va reeixir, i no pas pel compromís de CiU sinó per la reacció de les estructures de l'Estat. 

Fins a quin punt Pujol estava preocupat pel llegat al final de la seva presidència?
No ho estava gens. És després, quan és expresident, que intenta fer un resum d'un quart de segle de política catalana i d'intentar projectar un partit que era difícil de definir ideològicament. Sí que tenia voluntat de perdurar en clau d'un projecte polític explicant el passat i preparant-se per al futur.

La successió de Pujol va veure's influïda pel fet que la seva història o la de CDC no acabessin amb ell?
Es va fer una anàlisi estrictament generacional des de finals dels noranta. Artur Mas guanya les eleccions, sense poder presidir la Generalitat. Es va fer raonablement bé. 

Va sobrar-li una legislatura, a Pujol?
No. L'última legislatura va ser difícil. Ens vam trobar en una posició complexa per l'hostilitat del PP -veníem d'un pacte molt positiu però arriscat- i la pressió interna d'ERC. No estava disposada a facilitar que Pujol garantís la perpetuïtat del projecte de CiU. Es van continuar fent coses importants. 

Què canvia en l'expresident quan perd la majoria absoluta?
A partir del 1995 hem de començar a buscar suports parlamentaris, i a partir del 1996 hi ha una certa geometria variable que també es juga en política espanyola. Alguns plantejaments s'han de moderar, però no recordo que en educació, polítiques socials o inversió hi haguessin canvis. El 1999 es guanyen unes eleccions molt justes, amb una majoria que permet pactar amb el PP i amb ERC. El fet que Pujol i CiU fossin molt centrals permetia no trobar-se incòmode en els dos acords. Ara això s'ha perdut. 

Al final del pujolisme va passar una cosa que també està passant ara: el focus es va desplaçar a Madrid. Es va perdre l'autocentrament?
Es van tenir situacions molt complexes de gestionar, com el Pla Hidrològic Nacional. Tot i haver intentat comprometre des de la política catalana la governança de la política espanyola, en aquells moments no va tenir una bona reposta, com tampoc passa en aquests moments. Et trobes amb unes dificultats estructurals, i hi has de fer front.

Quin pòsit deixa Convergència?
Ara el pòsit és bastant feble. Tenia clares algunes convicions i fortaleses: cohesió social, progrés econòmic, equilibri territorial, prestigi internacional, autoestima des d'un punt de vista simbòlic de les nostres modestes estructures d'estat -TV3, policia pòpia, sistema de salut-, polítiques ambientals. CDC tenia molt clar que havia d'equilibrar Barcelona amb la resta del país. Avui en dia, costa trobar regidors de Junts a bona part de la regió metropolitana. Convergència va ser un partit amb gran capacitat d'integració i de síntesi. 

Va ser un error fer-la desaparèixer?
Això es llegirà amb més perspectiva històrica, però la meva opinió és que sí. Em vaig posicionar de manera fefaent en les executives i als consells nacionals. Molts partits a Europa i a Espanya han tingut problemes que han hagut de suturar quirúrgicament -males praxis, errors en la gestió d'algun problema derivat del finançaments dels partits-, i no veig que el PSOE o el PP hagin canviat de nom. En el concepte de Convergència hi havia bona part de la nostra filosofia política. 

Convergència acaba per diverses caues que tenen a veure amb la corrupció i el finançament il·legal, com el cas Palau o el 3%, i n'hi ha d'altres, com el trencament amb Unió i el procés. El que més pesa és la corrupció?
Per les persones que van prendre la decisió, és evident que són casos que s'han d'abordar. Alguns encara estan sota instrucció judicial i ja veurem com acaben, tant des del punt de vista de la família del president com des de punt de vista del finançament del partit. És evident que CDC afronta una concatenació de dues o tres crisis importants. No vaig compartir algunes de les decisions a partir del 2012, però les entenc, i les respecto. Fins al 2015 -em vaig quedar fins aquell any- en sóc responsable. 

Pujol compartia que no calia carregar-se CDC?
Hi ha alguna trobada o reflexió en aquesta línia de dir qeu potser no havíem hagut de fer desaparèixer la marca. Del PDECat es passa a Junts, i és evident que hi ha hagut un procés molt important quue no té res a veure amb els errors polítics sinó amb decisions estratègiques i històriques del país que també hi influeixen. Soc dels que penso que si haguéssim mantingut Convergència, algun valor afegir tindríem en aquests moments. 

Enterrar el partit equival a enterrar el llegat de Pujol?
No crec que ell ho interpretés així. No és un subterfugi o una justificació, però si Pujol no hagués estat el representant d'un projecte polític singular i atípic en la política espanyola, és possible que no s'haguessin produït les intervencions d'estructures d'Estat per destruir-lo. 

Aquest mes hi ha el judici contra la família. Creu que es va ser massa indulgent, o que es va mirar cap a una altra banda per protegir el pare de rumors sobre comissions il·legals i casos de corrupció que afectaven els fills? Se'n parlava sovint. 
Se'n parlava, però sobretot a finals dels noranta i a principis dels 2000. La família ho està patint de manera molt crua, fins i tot injusta, perquè no acabo d'entendre que, si hi ha hagut alguna gestió que no s'hagi fet correctament -i que si s'acaba demostrant haurà de tenir responsabilitats-, hi hagi tota la família. Hi ha hagut un atac desmesurat. No es va produir cap denúncia formal. Jo, com a secretari d'organització de CDC, mai vaig estar al capdavant de les finances, però les coses es van portar amb raonable correcció. 

Fins a quin punt la confessió és un llast que provoca el final de CDC?
La confessió és una sorpresa pel 99% dels militants i de la gent de Convergència. Més que un llast, és una condició d'entorn. 

A vostès i al president Pujol, els seus adversaris electorals, sobretot el PSC i ERC, els acusen de tenir un sentit patrimonialista del poder. 
El partit menys sectari que hi ha hagut els últims trenta anys a Catalunya és CDC. El que menys ha instrumentalitzat les institucions. La superioritat intel·lectual de Pujol i la seva grandesa política desbordava els adversaris, i això és evident que pot donar una certa sensació d'estar ocupant la centralitat arreu. 

Els hereus de Pujol han estat a l'alçada?
No, no ho hem estat. Era impossible estar a l'alçada de Pujol. S'han comès alguns errors, alguns de projecte de partit i d'altres que van més enllà de CDC. Si comparem la Catalunya d'ara amb la dels anys noranta o els 2000, tinc la sensació que té algunes febleses, més enllà dels canvis que hi ha al món. 

El procés és una evolució o punt d'arribada del pujolisme o bé un punt de ruptura amb ell?
El procés és un salt discontinu en relació al pujolisme, que tenia una certa coherència, una certa adaptabilitat i, sobretot, el que no volia era ruptura. Pujol era molt conscient que les ruptures, des de molt punts de vista, no són prou positives per a un país sense estructures d'estat. Anem cap a un escenari, lamentablement, en què el concepte d'integració i de cohesió del pujolisme s'ha perdut. Anem més aviat cap a discursos d'altres forces que polaritzen i fracturen, i situen elemens d'esquerda preocupants per al país.