És possible un Nadal sense sopars d’empresa? Quan celebrar les festes en família en un restaurant era una raresa? Quan les esglésies s’omplien, i no només per la missa del Gall? Quan rebre una panera era viscut com un gran esdeveniment? Quan anar a besar el Nen Jesús era una tradició de masses? Sí, és possible. Tot això passava, abans. Aquest 2025, s’han celebrat els 50 anys de la mort de Franco. Com va ser aquell primer Nadal sense el dictador? Les coses han canviat molt des d’aquella època d’escassetat i grisor, però quan ja feia anys que la gent anava recuperant el carrer i, dels Pastorets a la Cavalcada de Reis, com també amb les festes majors, la tristor del franquisme ja es batia en retirada.
“No hi havia sopars d’empresa ni dinars de família en restaurants perquè la gent no s’ho podia permetre. Era raríssim”, explica Bienve Moya, escriptor i un dels folkloristes que millor coneix la tradició i les festes populars. Faltaven anys perquè es generalitzessin els grans reveillons, reservats a les grans butxaques, com la que anunciava aquells dies l’Hotel Ritz (“Reveillon Ritz. En sus magníficos salones. Regalos para todos de su gran tómbola”).
Però Moya explica a Nació que el Nadal del 1975, com el dels anys immediatament anteriors, ja tenia poc a veure amb el dels anys 40 i 50, que qualifica de “molt tristos”. Una pel·lícula que retrata amb sàtira com era el Nadal de Franco és Plácido, de Luis García Berlanga. El film es va rodar a Manresa el 1961 i s’havia de titular Siente un pobre en su mesa, però la censura va detectar la ironia. Així, Siente un pobre en su mesa, era el lema d’una campanya llançada pel règim en aquells anys i que animava les famílies riques a convidar un indigent a taula per Nadal. Era la política social de la dictadura.
Moya, que és de Vilanova i la Geltrú, recorda que "en aquell moment ja començàvem el carrer per a la gent". A Vilanova, es feia la Cavalcada de Reis i uns Pastorets en els quals cada cop més el xoc entre dos còmics i el dimoni havien agafat el protagonisme sobre el Naixement. S’imposaven els elements no dogmàtics dels Pastorets. Es podria seguir l’evolució de la societat amb els canvis produïts en la representació de l’obra de Folch i Torres.
El fil de la religió
Fins i tot un esdeveniment tan present com la missa del Gall, quan les esglésies s’omplien a vessar, ja mostrava en molts llocs d’aquell 1975 una imatge ben diferent, amb recitals de poemes i joves tocant la guitarra. “A Vilanova -recorda Moya- a la Missa del Gall hi anàvem fins i tot els no-creients i t’hi trobaves un capellà rebel com mossèn Dalmau i Pere Tàpies cantant”.
Tot i que es manté en algunes esglésies, la missa de la nit de Nadal és un dels actes religiosos que més s'han perdut. "Però el dia de Nadal hi ha molta més gent a missa que altres diumenges de l'any", defensa mossèn Santi, un rector jove -té 29 anys i en fa quatre i mig que exerceix- que gestiona les parròquies de quatre pobles petits de la Terra Alta. Té la convicció que, a diferència de la Pasqua, Nadal ha "resistit més" socialment. "No passa desapercebut". Les ciutats posen llums, es decoren les cases, hi ha debat per si s'ha de posar el pessebre... "La gent potser no hi pensa en el sentit religiós, però ho fa igualment".
S'ha culturitzat la festa? "No, la religió -i en aquest cas la festa- crea cultura, i la societat ho viu". De fet, moltes de les coses que fem aquests dies -tot i estar empeses pel consumisme en què vivim immersos- surten de l'essència de Nadal: ens recorrem el supermercat sencer per omplir la taula -com més plena, millor, i que hi hagi almenys quatre canelons per a cadascú, a més dels llagostins i els galets- que compartirem amb la família, busquem temps per fer trobades amb amics -si poden ser menjant, millor-, fem regals -afluixa el moneder, no siguis garrepa- als altres...
"La família, la senzillesa, l'estima, són alguns dels grans valors que agafem de Nadal". En aquest sentit, el mossèn assegura que la tendència actual és reivindicar "el nostre Nadal". Ho atribueix al fet que cada cop hi ha més cultures diferents convivint en una mateixa societat, fet que impulsa la gent a "recuperar" el Nadal "autèntic". Ara, el Nadal religiós s'acaba veient "com una cosa nostra, d'identitat, de valors, de cultura, davant la resta". Ben al contrari que fa 15 anys, quan la moda era "paganitzar-ho tot".
Una cavalcada per l’amnistia
El Nadal del 1975 va ser molt especial. Feia només un mes de la mort del dictador. Una paraula cada dia més visible als carrers era “amnistia”. La premsa mostrava cada dia com col·legis professionals, associacions veïnals i gremis escrivien al govern espanyol exigint l’amnistia per presos i exiliats. La Cavalcada de Reis al Poble Sec incloïa una presó de cartó amb una inscripció a dins: “Amnistia!”. Per aquells dies, Manuel Fraga, vicepresident i ministre de l’Interior, declarava al The New York Times que el govern Arias planejava una reforma del Codi Penal com a pas previ a una possible amnistia.
Eren dies de conflictivitat laboral arreu. Vagues (de bombers a Barcelona) i tancament en empreses per reclamar augment de sous. Hi va haver talls de llum mentre es discutia el nou conveni a Fecsa. L’inici d’un canvi polític semblava intuir-se, mentre l’afició culer celebrava el Dia dels Innocents el 2-1 del Barça contra el Madrid. Per al 15 de gener s’anunciava un recital de Lluís Llach al Palau dels Esports. La premsa “informava” amb paraules ambigües: “Sembla propera la normalització de la seva vida professional a l’estat espanyol”. Eren altres temps. Tot i que alguns temes -de l’amnistia a la presència de l’extrema dreta, sense oblidar el patiment dels culers- semblen acompanyar per sempre la vida dels catalans. També per Nadal.
