Ahir al migdia van acabar les jornades del Cercle d'Economia a Barcelona. La trobada és cada cop més concorreguda i mediàtica i els grans ponents que venen a lluir-se van prenent protagonisme i espai al networking entre socis i convidats que històricament havia facilitat reunir-se fora de la capital. El plat fort dimarts va ser Albert Núñez Feijóo i el d'ahir Pedro Sánchez. En la seva conversa amb la presidenta de l'entitat, la discreta i prudent Teresa García-Milà, un i altre han mostrat cares diferents i ofert pistes de quines són les seves pretensions.
Sánchez no passa un bon moment. La rèplica amb tocs grotescos del PSOE a les clavegueres de l'Estat és una tortura que se suma a l'impacte del cas Zapatero i dos dels socis de la investidura, Junts i el PNB, volen eleccions. Ell necessita temps per redreçar la situació i no té cap incentiu per anar a eleccions. Per això ahir va reiterar el compromís amb l'amnistia, el finançament de Catalunya i el compliment dels acords i va exhibir un full de ruta per acabar el mandat en forma de pressupostos.
S'intueix una jugada clara: Sánchez activa ara la maquinària per fer pressupostos (no n'aprova cap des de 2023), els tindrà a punt per entrar al Congrés a principis del curs vinent, que començarà portant la iniciativa si supera el match ball d'aprovar al Congrés el sostre de despesa, i a la tardor se sotmetran al debat de totalitat. Si aconsegueix superar-lo (difícil atesos els interessos contraposats i els càlculs electorals de tots els seus socis sense excepció) esgotarà legislatura i farà eleccions a l'estiu, quatre anys després de les del 23 de juliol de 2023. Ell no les va guanyar, però atiar el papus de la dreta espanyolista a la Moncloa li va valer perquè el PP i Vox es quedessin a les portes de la majoria absoluta i després va prometre als socis d'investidura el que podia complir i el que no. A tots els va anar bé creure-re'l perquè ni volien la dreta ni unes noves eleccions.
Si no té pressupostos, és possible que torni a fer el mateix que el 2019: convocar eleccions immediatament dient que aquells pressupostos socials i expansius eren la seva alternativa a un govern del PP i Vox i que necessita més marge i temps perquè Espanya se'n surti. Es votaria a finals de 2026 o a principis de 2027. El PNB respiraria tranquil perquè té pànic a la coincidència de les municipals i forals i les generals.
Sánchez té molts problemes. No sé si, com deien ahir alguns dels que el van escoltar "és un mag", però té discurs i, com a mínim i a falta de grans propostes, té un pla i voluntat de complir els acords més rellevants segons diu. Veurem què passa amb el finançament català (IRPF inclòs), que hauria de quedar resolt a la tardor.
Núñez Feijóo és una altra cosa. Aquesta setmana les coses no li han sortit bé. Pressionava el PNB i Junts perquè se sumessin a una moció de censura "instrumental" per arribar a la Moncloa -amb Vox, és clar- i convocar eleccions de la presidència del govern estant. És una drecera per la que no volia pagar cap peatge i l'alternativa a no transitar-la és, calculen al PP, que Sánchez continuï rostint-se amb els escàndols de corrupció que la dreta anima i la manca de compromís dels seus socis. Li ha sortit malament perquè Junts li ha tornat una pilota enverinada: si vol alguna cosa ha d'anar a Waterloo. Final de la cançó de l'enfadós de la moció de censura.
Però el més rellevant que deixa la trobada del Cercle és l'actitud displicent de Feijóo amb els empresaris i amb la societat catalana. Cap crida, cap oferta, cap proposta... Mariano Rajoy ja va descobrir l'any 2011 -després dels anys del Majestic i d'un resultat espectacular de José María Aznar a Catalunya el 2000- que es podia presidir Espanya sense un bon resultat a Catalunya. Si allò va ser un fet aleshores, ara encara és més factible en un context més fragmentat i condicionat per Vox. Feijóo no té una proposta per Catalunya i no té tampoc ganes de seduir l'establishment català, que sol tenir tendència a donar-se-les de més important del que realment és pels polítics i els seus homòlegs de Madrid.
Aquest sector, a més, ha abraçat el PSOE i el PSC com una alternativa tranquil·la a l'agitació del procés i que, malgrat les polítiques en temes com l'habitatge, els permet fer negocis. Però ara el veuen a les acaballes i temen que un govern espanyol amb Vox com el que prepara el PP pugui tibar de nou les coses i revifar el procés. A Feijóo li dol que pensin que ell no serà, arribat el cas, capaç d'embridar Santiago Abascal.
Els empresaris i altres actors rellevants continuen posant catifa vermella al líder del PP perquè els agrada el que diu sobre habitatge o impostos, perquè el veuen protagonitzant un Majestic que no tornarà perquè els números no donaran o perquè els connecta amb els seus homòlegs madrilenys. La dreta espanyola faria bé de comptar amb l'establishment català, és clar. Però no està disposat a pagar cap peatge -encara que sigui ben poca cosa- per satisfer-lo; la prioritat és entendre's (i sumar majoria absoluta) amb Vox. No hi ha més cera de la que crema.
Avui no et perdis
- Exclusiva: Cop d’autoritat de l’arquebisbe de Tarragona: Planellas va fer recular Omella amb el català; per Pep Martí i Vallverdú.
- El paper del «presi» i les pressions a Marchena: què revela el sumari de les clavegueres del PSOE?; per Lluís Girona.
- De desconvocar manifestacions a una vaga indefinida: els escenaris que obre la consulta docent; per Gerard Mira.
- Qui és J. L., la terapeuta dels Andic a qui assenyala la jutgessa?; per Marc Orts i Cussó.
- Interactiu: Com reduir les emissions? 12 mesures per fer-ho de manera immediata; per Arnau Urgell Vidal.
El passadís
El ple del Parlament d'ahir va estar marcat per les defenses constants d'Illa davant les explicacions que li demanaven tots els partits de l'oposició pels escàndols del PSOE. Però fins i tot en els plens més tensos hi ha espai per a l'anècdota. En les preguntes dels diputats als consellers, Albert Dalmau va protagonitzar un moment que va generar un moment distès a la cambra. El conseller de Presidència responia al diputat d'ERC i secretari general adjunt del partit, Oriol López, que se situa a la penúltima fila de la cambra. Dalmau, en aquell moment, va veure la seva mare a la tribuna del públic convidat i va aprofitar per saludar-la. Ella també va aixecar la mà per retornar-li la salutació. "Qüestions personals", bromejava Dalmau.
Vist i llegit
El diari Público ha investigat la concessió de les "medalles de la vergonya", els guardons atorgats per Joan Carles I als membres de la junta militar de l'Argentina en el transcurs de la visita que va fer a aquell país el novembre del 1978, en plena dictadura militar. El general Jorge Rafael Videla va rebre el Collar de l'Orde d'Isabel la Catòlica i altres dignataris d'aquell règim que va causar milers de desapareguts, com el sinistre Emilio Massera, també van rebre una medalla. Arran de l'article, el diputat d'EH Bildu Jon Iñarruti va preguntar al govern espanyol per la seva retirada. Fa uns dies, com informa Público, l'executiu va contestar amb un seguit de dades com la condemna feta pel consell de ministres dels crims de la dictadura. Però l'estat espanyol no bada boca sobre la retirada dels guardons als criminals argentins. Ho explica Danilo Albin.
La cançó
Ahir va començar al Fòrum de Barcelona el Primavera Sound, que serà el plat fort cultural del cap de setmana. El festival, que atreu cada cop més visitants estrangers, preveu que gairebé 300.000 persones passin pel recinte o per alguna de les sales. Manaran The Cure o Kneecap i la presència de grups locals és petita, però n'hi ha que valen la pena. Avui, a més de Bad Gyal ho faran Renaldo & Clara, a qui costa força trobar al cartell però que té una proposta musical poderosa. El grup de pop que lidera Clara Vinyals acaba de publicar el treball "L'Encant". Us deixo el tema Gener. Bon cap de setmana!
