Josep Lluís Trapero no és un policia qualsevol. És d'aquelles figures que, més que pertànyer al món de la política -en forma part, de manera inequívoca, des que va atendre la trucada de Salvador Illa per ser director general de la Policia-, s'han acabat convertint en figures de la cultura popular. Va ser gràcies al seu bueno, pues molt bé, pues adiós -després que un periodista s'enfadés perquè no estava responent en castellà- que va arribar al gran públic. Feia només uns dies dels atemptats del 17-A de Barcelona i de Cambrils, i la resposta dels Mossos va generar una onada de simpatia cap al cos. A l'eficàcia comunicativa s'hi va sumar un carisma natural que, ara, està en qüestió. 

Perquè bona part dels qui el van elogiar el 2017 són els mateixos que ara es posen les mans al cap quan han vist que els Mossos han enviat agents infiltrats a les assemblees de docents, revoltats davant del Govern per les condicions laborals i en peu de guerra contra l'acord signat amb CCOO i UGT. L'error de càlcul és majúscul, perquè el professorat ja estava encès davant les dificultats per negociar amb l'executiu, i també havia aparegut una altra qüestió espinosa: la prova pilot perquè agents de paisà patrullessin en 15 escoles del país. La infiltració ha acabat esquitxant Trapero, i per això bona part dels grups parlamentaris -també els Comuns- en demanen el cessament. 

Parlar del major, en certa manera, és parlar de què ha passat en aquest país en l'última dècada. Va saber guanyar-se la confiança de Carles Puigdemont, que és qui en va acabar promovent el nomenament com a major l'abril del 2017, en plena recta final cap al referèndum. Participava de dinars a la Costa Brava amb l'entorn de l'expresident -va tocar la guitarra sota l'atenta mirada de Pilar Rahola, en algun d'aquests àpats-, i el seu enfrontament amb Diego Pérez de los Cobos -a qui l'Estat va enviar a Catalunya per reprimir el referèndum saltant-se qualsevol cadena competencial- va fer pensar que estava al costat de l'1-O. El judici al procés va permetre conèixer de quina part estava. 

Entremig, això sí, va arribar al seu pic de popularitat amb la resposta als atemptats del 17-A. No tothom dins de la conselleria d'Interior d'aquell moment, ja en mans de Quim Forn després de la sortida de Jordi Jané, van elogiar el seu paper. L'operació gàbia pensada per detenir Younes Abouyaaqoub no va funcionar -va poder escapar-se de Barcelona i fugir fins al Penedès, on va ser abatut-, i en la intersecció política-policial del departament es va criticar -sempre de portes endins- no haver dimensionat l'explosió a les Terres de l'Ebre, on els terroristes planificaven un atemptat a gran escala. Tanmateix, però, la comunió entre Mossos i ciutadania va ser aquells dies més forta que mai. 

Trapero, bon comunicador i amb capacitat de prèdica mediàtica, va ser absolt per l'Audiència Nacional en el judici per rebel·lió. En el judici paral·lel que hi va haver uns mesos abans al Tribunal Suprem ja va quedar clar que no va col·laborar amb l'1-O i que tenia un pla per detenir Puigdemont. Ell mateix se n'hauria encarregat. Els qui van visitar aquells dies Soto del Real, on estaven empresonats els consellers, encara recorden la reacció que van tenir en arribar a la cel·la aquella jornada. El major és una figura sacralitzada -hi ha raons per tenir-ne bona consideració-, però quan es fa el salt a la política la fiscalització és més gran. Sobretot ara que, a la pràctica, és viceconseller d'Interior.