Entrar en una càmera d'aïllament i saber que, com a mínim, hi passaràs 21 dies. D'aquests, els primers seran per rebre fàrmacs com ara quimioteràpia o radioteràpia -el que també s'anomena condicionament- per preparar el sistema immunitari fins que arribi el dia zero: la infusió de les cèl·lules del moll d'os. Aquest és, a grans trets, el procés a què s'enfronten totes les persones que, per diferents motius, un dia reben la notícia que han de rebre un trasplantament de medul·la per curar-se. Aquest procediment que l'any passat es va poder fer a 3.619 persones a l'Estat -és a dir, gairebé deu cada dia- fa només cinquanta anys que és una possibilitat terapèutica a casa nostra.
Aquest divendres 22 de maig farà cinquanta anys del primer trasplantament de moll d'os a Espanya i a Catalunya, i que es va dur a terme amb èxit a l'Hospital de Sant Pau l'any 1976. Una nena de 13 anys amb leucèmia aguda va ser la primera catalana a sotmetre's a aquest procediment. Concretament, la pacient va rebre un trasplantament de la seva germana bessona. El cas va ser tot un èxit clínic i, tres setmanes després, la pacient va rebre l'alta en remissió completa de la malaltia. Fins avui, el Sant Pau ha fet més de 4.000 trasplantaments, consolidant el seu programa de trasplantaments com un dels més prestigiosos i "amb més trajectòria, expertesa i reconeixement internacional".
L'equip mèdic pioner l'encapçalava el doctor Andreu Domingo Albós, hematòleg fundador de la Unitat d’Hematologia Clínica de Sant Pau i principal impulsor del projecte. Juntament amb altres doctors com Josep Cubells i Isabel Badell, l'hospital va obrir el camí per convertir el que fa cinquanta anys era una tècnica experimental en una eina terapèutica essencial per tractar diferents càncers hematològics, com ara leucèmies, limfomes i mielomes, així com immunodeficiències i altres malalties hematològiques greus.
- Les bessones del trasplantament del 1976
- Hospital de Sant Pau
En el marc d'aquesta fita, l'hospital va celebrar ahir dimecres a la tarda un acte commemoratiu als Jardins del Recinte Modernista Sant Pau amb els professionals que van fer possible aquell primer trasplantament, així com amb pacients, familiars i testimonis. Sota el lema "50 anys, milers de vides", l'efemèride pretén posar en valor els avenços assolits fins avui.
"Gràcies, gràcies i gràcies pel regal de poder viure"
La Maragda Pobleta (Sabadell, 1976) és una de les persones que ha rebut un trasplantament de medul·la a l'Hospital de Sant Pau en aquest mig segle d'història. En declaracions a Nació, la pacient explica com va viure aquest procés i com aquesta vivència ha canviat la seva perspectiva de la vida. Després de rebre tres línies de quimioteràpia diferents per a la leucèmia mieloide aguda que patia, la Maragda va rebre la bona notícia: ja no hi havia malaltia. Per poder curar-se del tot, però, calia fer un últim pas; un trasplantament de moll d'os. L'octubre del 2024 va entrar finalment en una càmera d'aïllament per rebre el trasplantament d'un donant de nacionalitat alemanya que era compatible amb ella al 100%.
"Quan vaig entrar estava en xoc. Em van dir que hi hauria d'estar unes quatre setmanes i això em va impactar moltíssim, però com que estava en un moment de supervivència, vaig pensar: 'Vinga, què he de fer?'", relata la Maragda. Un cop ja era en una de les habitacions, es va adonar que no tot seria qüestió de motivació. "Vaig tenir molts dubtes sobre si podria tirar endavant" -admet la pacient- "però també recordo molts moments de lluita". "Quan vius una situació com aquesta t'adones que ets més fort del que creus, et sorprens", afegeix.
- Maragda Pobleta, trasplantada l'octubre de 2024 d'un donant internacional
- Hospital de Sant Pau
D'altra banda, la Maragda també reconeix que, abans de ser diagnosticada de càncer, desconeixia completament aquest procediment. "Abans del trasplantament, em van explicar el bo i el dolent que pot passar durant i després. Tot això també té un procés d'acceptació per a tu mateixa". La realitat és que cal esperar mínim dos anys per afirmar definitivament que el tractament ha estat un èxit, període en què, a més, l'organisme pot rebutjar les cèl·lules del donant i derivar en complicacions cròniques i mortals.
Quan mira enrere, la Maragda recorda amb orgull la seva actitud, així com el suport que va rebre per part de familiars, amics i personal sanitari. Té clar que l'equip del Sant Pau li ha "salvat la vida". "Són àngels per a mi", assegura. Però el seu agraïment més gran és per a una altra persona. "És aclaparador pensar que una persona que no et coneix de res et pugui regalar el que et queda de vida. M'he plantejat molts cops què li diria al meu donant, però mai trobo les paraules. Gràcies, gràcies i gràcies pel regal de poder viure".
Com és el procés de trasplantament de moll d'os?
Tot i que avui dia és un procediment completament habitual, encara hi ha molta desconeixença sobre el trasplantament de moll d'os: no es tracta de cap intervenció. El primer pas, en cas que no es tingui un emparentat compatible, és cercar un donant. Un cop localitzat, cal fer les proves corresponents per comprovar la compatibilitat immunològica amb el receptor. És llavors quan es realitza l'extracció de les cèl·lules mare del donant mitjançant una punció al maluc o via sang perifèrica.
Abans que el pacient rebi aquestes cèl·lules, però, cal una preparació. “L’objectiu és preparar el moll d’os i deixar-lo, com diem nosaltres 'buit', perquè pugui rebre les noves cèl·lules i que aquestes comencin a produir-ne de noves i sanes", explica el doctor Albert Esquirol. Després de fer aquest "condicionament", el pacient entra en el que s'anomena "fase de neutropènia", és a dir, que es queda a zero de defenses. És aquest el motiu d'ingressar en una cambra d’aïllament "amb un entorn el més estèril possible i amb vigilància intensiva per part d’Infermeria”, afegeix el doctor.
Un cop el cos està preparat, arriben les cèl·lules del donant -de qualsevol part del món- en un maletí per administrar-les al pacient. "És com si fos una transfusió de sang", assenyala la doctora Irene Garcia. "Aquestes cèl·lules faran un llarg camí, arribaran al moll d’os i, al cap d’unes setmanes, ajudaran que el pacient es recuperi”. Després d'una etapa de seguiment i vigilància, el pacient recupera les defenses i, en la majoria de casos, pot tornar a la rutina. Tot i això, la Maragda confessa que ara veu la vida des d'una altra perspectiva i reconeix que la persona en què s'ha convertit és diferent de la que era abans: "La vida després d'un càncer és molta acceptació".
