El pessimisme estèril. Així es titulava l’article breu sobre el qual calia escriure un comentari de text a la Selectivitat de 1994, la meva. Han passat més de tres dècades, però hi ha coses que no s’obliden mai més. Hi pensava fa pocs dies en una d’aquestes reunions que partits i associacions organitzen de tant en tant amb l’objectiu de fer diagnòstics i propostes sobre l’estat del país o d’alguna de les seves ciutats. Falta poc més d’un any per les eleccions municipals i es comença a notar que, qui més qui menys, va escalfant motors.
Tristor, pessimisme, desànim i por, aquest podria ser el resum d’una bona part de les intervencions que es van anar sentint. Massa canvis, massa intensos, massa de pressa, i massa alhora. El país muta, altera el seu paisatge humà i el to de moltes places i carrers. L’economia creix, però no progressa. L’encariment de l’alimentació, l’energia i l’habitatge tensionen moltes famílies i fan molt difícil l’emancipació dels joves. La guerra sacseja el món i vivim l’arribada d’una nova tecnologia transformadora quan encara no hem paït les anteriors. Hi ha inseguretat, angoixa i malestar. Tot això i més, hi ha desorientació, manca de referents i absència de projecte.
Fa poques setmanes la consultora Ipsos, especialitzada en demoscòpia i estudis de mercat, publicava el seu AI Monitor, un informe sobre el progrés i l’acollida de la intel·ligència artificial arreu del món. Una gràfica interessant combinava l’optimisme sobre la IA dels països enquestats amb l’edat mitjana de cadascun. La correlació era directa i gairebé perfecta. Als països més vells, del Japó a Itàlia passant per bona part d’Occident, les respostes positives se situaven entre el 30% i el 50% del total. Per contra, en països més joves, de l’Amèrica Llatina a l’Índia, Turquia, Indonèsia o Malàisia, les respostes optimistes anaven del 60% al 80%. La correlació no implica una relació causa-efecte, és cert, però alguna cosa hi ha.
Una cita de l’escriptor Douglas Adams ho explica bé: “Qualsevol tecnologia que existeixi quan neixes és normal. Si t’arriba entre els 15 i els 35 anys és emocionant i revolucionària. Si s’inventa després que facis els 35 anys va contra l’ordre natural de les coses”. Els països amb menys joves i més vells tenen més dificultat per adaptar-se als canvis tecnològics i de tota mena. En un entorn de canvi accelerat com el nostre el pessimisme i el desànim davant del canvi són un perill perquè es poden convertir en una profecia autocomplerta. No és només l’edat, també cal tenir en compte el nostre benestar. La sensació prou generalitzada que hi tenim més a perdre que a guanyar, però els canvis no s’aturaran perquè els europeus estiguin incòmodes, siguem-ne conscients.
L’envelliment i el nostre benestar relatiu no canviaran a curt termini, però els canvis que venen i els reptes que plantegen tampoc no aniran enlloc. I doncs, què hem de fer? Quatre idees:
- Tenir por de la por. Girar l’esquena als canvis és més perillós que els canvis mateixos i les amenaces que comporten.
- Confiar en els joves i donar-los més protagonisme i responsabilitat. Posar-nos en mans del talent que protagonitzarà el futur, amb confiança i evitant resistències.
- Obligar-nos a invertir en futur per sobre de qualsevol altra despesa pública: escola, infraestructures, innovació i tecnologia.
- Imaginar un futur bo i convertir-lo en projecte i il·lusió compartida. Dibuixar un esbós de mapa i seguir-lo per anar endavant.
Optimisme fèrtil contra el pessimisme estèril.