Juan Manuel Moreno Bonilla ha edificat bona part de la seva carrera política al voltant de vendre's com un moderat, malgrat que va ser el primer baró del PP que va pactar amb Vox. En el seu cas, per convertir-se en president andalús després de les eleccions del 2018, que van servir per constatar la irrupció de l'extrema dreta a les institucions. Nascut a Barcelona, de formes suaus i partidari -en el seu dia- que Soraya Sáenz de Santamaría agafés el relleu de Mariano Rajoy al capdavant dels populars, va obtenir una majoria absoluta esclatant fa quatre anys. Ara l'ha perdut i té davant seu una oportunitat d'or per demostrar que la llegenda de la moderació és certa.
De moment, Moreno Bonilla ja ha dit que vol governar sol, perquè la diferència entre el PP i Vox és de 38 escons. Tanmateix, l'extrema dreta ja ha deixat clara quina seria la via d'incidència en aquesta legislatura: la "prioritat nacional". Ara que potser han de pactar, al president de la Junta de l'Andalusia ja no se l'anomena Moruno Bonilla, un d'aquells malnoms que només a Santiago Abascal li poden semblar una bona idea. La "prioritat nacional" és un dels problemes que tindrà Alberto Núñez Feijóo si algun dia aterra a la Moncloa de la mà de Vox, perquè el concepte el converteix en presoner dels ultres i li marca l'agenda. De moment, en altres autonomies ha estat exactament així.
El cicle electoral forçat pels populars arreu del mapa autonòmic ha servit per constatar tres dinàmiques: que el PP no pot prescindir de Vox a l'hora de governar -dins i fora dels governs-, que el PSOE no surt reforçat enlloc -més aviat el contrari- i que les apostes per enviar ministres a les urnes només va funcionar amb Salvador Illa a Catalunya. L'últim episodi ha deixat molt tocada la figura de María Jesús Montero, que tot i guanyar vots respecte les últimes andaluses ha vist com treia el pitjor resultat de la història del PSOE a la comunitat. Tant vetar la cessió de l'IRPF a Catalunya, tant negar-se a complir acords validats per Ferraz, i el PP quasi treu el doble de diputats que ella.
Perquè el PSOE fa massa temps que celebra que Feijóo estigui en mans de Vox, en lloc de trobar la manera de tenir majories. A l'Aragó ja es va veure que el regionalisme pujava, i ara s'ha constatat a Andalusia. Hi ha una certa vida a l'esquerra dels socialistes -la tesi Gabriel Rufián va funcionar aquest diumenge al sud de l'Estat-, però de moment no n'hi ha prou -ni molt menys- per frenar la dreta i l'extrema dreta. Pedro Sánchez pot continuar aspirant a guanyar Feijóo, però rarament podrà governar. El suport electoral a Catalunya serà alt -res agrada més que un candidat socialista pretesament simpàtic; que ho preguntin a José Luis Roríguez Zapatero-, però segur que no en tindrà prou.
En un context complex com aquest, si Moreno Bonilla decidís complicar la vida al PSOE -i també als sectors més abrandats del seu partit- ho tindria senzill: integrar-los dins l'equació de la governabilitat per deixar fora de joc Vox. Un moviment tàctic que, almenys durant unes setmanes, serviria per posar els socialistes davant del mirall. Perquè, si tan important és que l'extrema dreta no governi, quin argument tindria Montero per vetar la investidura del president andalús? Si vol demostrar que és un moderat, si vol demostrar que té futur com a líder centrista i si vol demostrar que no li fa por Isabdel Díaz Ayuso, segur que pensarà -com diuen els consultors amb més ínfules- out of the box.