És una pràctica habitual i legítima que tots els partits han fet en major o menor mesura. Intentar pescar a dreta i esquerra amb l'esperança d'ampliar la base i que es tradueixi en un millor resultat electoral. Ho veiem ara, amb la mirada posada en les municipals. ERC ha estat la protagonista d'aquest intent d'esdevenir un partit catch-all aquesta setmana, després que Nació hagi avançat que Carles Campuzano i Francesc-Marc Álvaro ultimen un vincle estable amb els republicans a través d'una associació política. També Comunistes, que fa una dècada que col·laborà amb ERC, formalitzarà l'aliança pròximament. Partits com el PSC o Junts també participen d'aquesta estratègia.
És cert que els republicans són qui històricament ha fet aquesta aposta. Als anys noranta, quan va fer el salt cap al sobiranisme, ja va acollir partits i entitats de l'esquerra independentista. Durant el procés també va integrar, alguns vehiculats a través de partits i plataformes, dirigents catalanistes del PSC. Els mateixos socialistes mantenen una aliança estable amb Units per Avançar, partit que va impulsar Ramon Espadaler davant l'extinció d'Unió. Junts també va agafar la part independentista d'Unió a través de Demòcrates i compta amb una branca progressista a través de Moviment d'Esquerres, tots dos espais que abans havien anat amb ERC. Els grans partits intenten pescar a les seves fronteres. Però, realment, quins són els efectes d'aquests moviments?
Un moviment per arribar més lluny
De primeres, és totalment lògic que els partits grans facin aquests moviments. "Interpel·les a certs electorals que no se senten part de la marca gran", apunta Marc Sanjaume, politòleg i professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra. Sanjaume assegura que teixir aquesta mena d'acords permet "guanyar noves antenes", entès com la capacitat dels partits d'arribar a espais ideològics o fins i tot territorials on fins ara no tenien presència. Una idea que també comparteix Pau Vall-Prat, doctor en Ciències Polítiques, que apunta que és una manera de "satisfer necessitats" de certs perfils que comparteixen ideologies diferents amb el partit gran, però que tenen més similituds.
Evidentment, però, l'efecte real depèn de moltes variants. Sanjaume, per exemple, creu que en aquestes aliances és clau si es pot presentar el partit gran d'una manera diferent o amb un discurs diferent, o simplement és que es formalitza una relació que abans ja "solapava" part de l'electorat i concentrava els vots en el partit gran. Al seu torn, Vall-Prat recorda que els catch-all que apleguen moviments d'esquerra i dreta queden vinculats als resultats electorals: "Si tot va bé, tothom va de la mà; però si es complica i afloren les discrepàncies, cadascú anirà per la seva banda", adverteix.
Guanyar quadres interns
El benefici més palpable d'aquesta voluntat de pescar a tot arreu, és sens dubte, el reforçament intern del partit. "Es tracta de dotar-se de quadres interns que venen d'altres espais", afirma Sanjaume. Una tesi que comparteix Vall-Prat, que indica que aquest tipus d'aliances solen acabar amb una "consolidació interna" de personalitats o grups que ja treballaven amb la marca gran, com és el cas recent de Campuzano i Álvaro. Sanjaume, de fet, recorda que ERC ha estat "hàbil" en aquesta estratègia en els últims anys, aplegant part del sector catalanista del PSC i també personalitats sobiranistes dins dels Comuns.
Els mateixos Campuzano i Álvaro, anteriorment vinculats a l'òrbita convergent, són diputats al Parlament i al Congrés respectivament, i el primer va ser conseller. Des del PSC, Joan Ignasi Elena va ser conseller i ara és diputat dels republicans i Ernest Maragall, que ja ha abandonat el partit, va estar a escassos minuts de ser alcalde de Barcelona. Un altre exemple molt clar és que Elisenda Alamany, ara secretària general del partit, va ser diputada dels Comuns i de l'antiga Iniciativa també va venir l'exconseller Raül Romeva. Hector Sánchez Mira, de Comunistes, també ha estat senador per ERC o Joan Josep Nuet, d'EUiA, ha estat diputat dels republicans a Madrid.
- Algunes de les incorporacions de personalitats i formacions cap a partits grans
- Aleix Pérez
Però ERC no és l'únic partit que ha captat comandaments d'altres formacions. Toni Castellà, un dels fundadors de Demòcrates -el sector sobiranista de l'extinta Unió-, és vicepresident de Junts i una de les figures de pes al Parlament. A l'esquerra també hi ha Moviment d'Esquerres amb figures com l'exconseller Toni Comín o el diputat Agustí Colomines. Pel que fa al PSC, manté un acord estable amb Units per Avançar de Ramon Espalader, que en el Govern del PSC ha guanyat protagonisme des del Departament de Justícia.
En busca del votant convergent?
Molts d'aquests noms tenen en comú una certa herència de l'extinta Convergència i Unió. És la idea que aporta Vall-Prat, que recorda que Unió s'havia presentat com el partit amb el qual es tenien més possibilitats d'arribar a llocs de poder i que ara Junts, ERC i el PSC intenten absorbir part d'aquell capital polític. "La voluntat de tots tres és assemblar-se a aquella CiU que semblava capaç d'aglutinar-ho tot", apunta el politòleg. Sanjaume recorda aquella reunió del 2019 a Poblet en què quadres de l'antiga Convergència van intentar construir una alternativa però que finalment va quedar diluïda en diverses agrupacions i cap d'elles va acabar absorbint un gran volum de votants.
En tot cas, és evident que la cerca del vot convergent continua i que pot ser clau en les eleccions municipals del 2027. Sanjaume recorda que un dels interessos d'aquest catch-all és la "lògica territorial": "Intentar arribar a territoris on les marques més petites tenen un arrelament més gran". "Pels partits grans, amb més presència institucional, aquesta estratègia és important a escala local", afegeix Vall-Prat. Cal recordar que hi ha prop de 200 regidors que el 2023 van concórrer sota Ara Pacte Local, marca municipalista de l'extint PDECat, i que alguns d'ells estan sent tantejats per Junts, el PSC, ERC i fins i tot Aliança Catalana.
Rèdit electoral incert
Ara bé, més enllà que els partits grans tinguin la voluntat lògica de pescar a tot arreu, res demostra que es tradueixi amb un rèdit electoral. "Més que incorporar gent i altres partits, es tracta de saber modular el discurs per arribar a diferents sectors socials", opina Sanjaume. El professor i politòleg recorda que hi ha hagut casos de tot: ERC ha crescut recollint dirigents de diferents partits i ha millorat electoralment però també ha patit una baixada mantenint aquestes mateixes personalitats, i els Comuns no han patit massa càstig per aquesta mateixa marxa d'alguns dirigents cap a la formació republicana.
Vall-Prat també comparteix la idea que un moviment de dirigents no necessàriament ha d'arrossegar els votants encara que veu comprensible que sigui el principal objectiu de la maniobra. El politòleg afegeix que, si es tracta de grups relativament petits, encara és més difícil esperar que es tradueixi en un reforç electoral del partit gran. Tots dos experts coincideixen, doncs, en la mateixa idea: tirar la canya a dreta i esquerra no garanteix un premi electoral. "Els polítics sempre juguen a guanyar i aposten pel cavall guanyador, però un moviment de quadres no sempre implica un moviment de votants", conclou Sanjaume.
