“Hem vingut per a quedar-nos”, titulava una generosa crònica d’Eldiario.es del 4 de setembre de 2015. Els “alcaldes del canvi” havien celebrat a l’Estació de França de Barcelona, encara eufòrics, els cent primers dies de govern. No han aconseguit quedar-se i, malgrat haver apuntat debats necessaris i encertat diagnòstics, les solucions dels alcaldes de l’esquerra alternativa no van reeixir o fins i tot van decebre en topar amb els límits de la política institucional i la força centrípeta del sistema. Del moviment que va sacsejar els grans ajuntaments no en queda pràcticament canya dreta. A Catalunya, la CUP resisteix a Berga, i a l’Estat, dels participants en aquell acte amb Ada Colau i Manuela Carmena d'estrelles, aguanta Joseba Arison, alcalde de Bildu a Pamplona que va perdre l’alcaldia el 2019 i la va tornar a recuperar a finals de 2023 amb una moció de censura. 

Pel camí, molts canvis i més derrotes que victòries en una història que, en el millor dels casos, s’ha quedat a mitges i en altres ha estat una anècdota o miratge. Berga a banda, a Catalunya connecta amb aquella flaira l’equip de govern de Girona, liderat per Guanyem, un aliatge de la CUP i l’esquerra alternativa. El 2023 no va guanyar al PSC, però va aconseguir l’alcaldia gràcies a un pacte amb ERC i amb Junts, que, com a CiU, governava des de 2011.   

El 24 de maig de 2015 al vespre, fa deu anys, la sacsejada va ser forta i les expectatives molt altes (massa). Llistes de l’esquerra alternativa —noves formacions hereves de les places del 15-M i els indignats amb Podem al capdavant, l’antiga ICV, la CUP, i plataformes locals independents o properes a ERC— van protagonitzar la nit electoral. A Catalunya, aconseguirien les alcaldies de Barcelona, Badalona, Sabadell, Cerdanyola o Ripollet. No va ser un fenomen català. També van arribar a Madrid, València, Cadis, Saragossa o Santiago de Compostel·la. Alguns van durar només quatre anys —cas de Manuela Carmena o Dolors Sabater— i altres van accedir a un segon mandat (Colau va necessitar l'ajut antinatural de Manuel Valls). Però, dels esmentats, no en queda cap i a les seves ciutats governen els socialistes o el PP, els partits “sistèmics” com els agradava presentar-los.

Què els va donar la vara d’alcaldes?

El 15 de maig del 2011, quan més es feien notar els efectes de la crisi financera de 2008 en forma de desigualtats i retallades, milers de persones van ocupar les places. Era el moviment dels indignats i demanava, en una allau de peticions difícil de destil·lar i endreçar, més democràcia, més drets socials, més benestar o accés a l’habitatge. Allò esclatava en plena campanya de les municipals, però no va tenir efecte a les urnes malgrat l’intent de l’esquerra oficial de ser-ne el vehicle. El PP a Espanya i CiU a Catalunya van obtenir els millors resultats de la seva història mentre els progressistes, amb els socialistes al capdavant, tocaven fons i perdien feus com Barcelona, Badalona o Girona. 

Poc després emergien figures potents vinculades a l’opinió, com ara Pablo Iglesias, o als moviments socials, cas de Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Era un punt àlgid dels desnonaments i no existien els actuals mecanismes de mediació i protecció dels vulnerables que no poden pagar. Donar resposta a les urgències socials se sumava a la crisi socialista —contra el que creien, no havien tocat fons el 2011—, a la de la monarquia (Botswana, Corina, cas Nóos…) que acabaria amb l’abdicació de Joan Carles I el 2014, i al procés, que constatava l’esgotament del marc autonòmic i que va viure la primera gran fita amb la consulta del 9-N d’aquell any. 

Els malestars van trobar resposta en les candidatures alternatives del 2015, a les que ICV i altres es van sumar com van poder per no quedar arraconats, i la torrentada d’il·lusió va ser espectacular tal com es va constatar, de nou a les places, el 13 de juny quan es van constituir els ajuntaments i triar alcaldes. La CUP havia aconseguit, fins i tot, regidors a Barcelona, i Colau va ser alcaldessa amb els vots dels seus regidors, els cupaires, els d’ERC i els dels 4 regidors del PSC, que marcava el mínim històric. A Badalona, la CUP, rebatejada com Guanyem Badalona, nom també triat per Colau a Barcelona, es va beneficiar de l’efecte contagi. La ciutat, que el PP havia governat entre 2011 i 2015 amb la promesa de “netejar-la” d’immigrants i delinqüents, va passar a tenir alcaldessa anticapitalista. Sabater ho va tornar a provar, sense èxit i en coalició amb ERC, el 2019, i el 2023 el seu escó ja va ser l’únic que va obtenir Guanyem. Ara, de nou, governa amb mà de ferro Xavier Garcia Albiol: 18 dels 27 regidors són del PP.  

Com van governar?

Governar no va ser fàcil ni els èxits immediats. Es van enfocar debats com les urgències socials, la gentrificació i l’efecte en el preu de l’habitatge, el turisme, la sostenibilitat i les ciutats verdes, o l’aprofundiment democràtic intentant recuperar el control públic d’alguns serveis. En el cas de Barcelona des del minut u l’establishment va declarar la guerra a Colau i ella els va confrontar, i a Badalona van tenir autèntics problemes per controlar i fer virar l'estructura municipal. Sí que van fer iniciatives més simbòliques, com ara obrir l’ajuntament el 12 d’octubre.

A Barcelona, el repte era l’habitatge. Colau va prometre 8.000 nous pisos socials. Acabat el primer mandat, n'havia lliurat poc més de 800 tot i que tenia projectes en marxa per 4.700 més. Quan el 2023 va deixar l'alcaldia a Jaume Collboni, deixava un parc públic d'habitatge d'11.500 pisos, 4.000 més que el 2015. La meitat dels promesos tot i que n’hi havia 5.000 de projectats. Un balanç insuficient atesa la magnitud de la crisi, que ha obligat a intensificar les iniciatives per construir i regular, via ara assumida fins i tot per qui la rebutjava. No ha funcionat com s’esperava la idea de la reserva del 30% de les promocions per habitatge públic activada el 2018 i Collboni vol revisar-la.

Colau va reeixir amb superilles com la de Sant Antoni, en eixos verds com el de Consell de Cent o en la creació de Barcelona Energia, però va fracassar en les remunicipalitzacions de l’aigua o les pompes fúnebres. La contundència d’Agbar als tribunals i les complicitats de la companyia als mitjans i en organismes com l’AMB li van parar els peus. El mateix els va passar a Ripollet, on sí van remunicipalitzar serveis com la llar d’infants. Berga va assumir la gestió de la seva residència d'avis, però la va haver de tornar a externalitzar perquè no era capaç de gestionar-la.  

Madrid va voler ser, amb el projecte Madrid Central, pionera en les baixes emissions reduint els cotxes al centre. Carmena se’n va sortir i quan el 2019 el PP va recuperar l’ajuntament no ho va derogar malgrat el promès per la bona acceptació i els resultats. Sí ho va acabar fent la Justícia, fet que va provar que el consistori conservador reformulés i descafeïnés el projecte el 2021, ara batejat com a Districte Centre.

Què els va fer fracassar?

Les causes són, és clar, diverses. D’entrada quatre. En primer lloc, unes expectatives massa altes que tenien a veure un cert adamisme, com si cap govern anterior hagués tingut abans i enlloc voluntat de transformar amb òptica progressista. També la debilitat d’algunes estructures. Sovint, en política, créixer molt de pressa vol dir baixar també molt de pressa. El creixement no era sostingut ni homogeni (els Comuns mai han pogut traslladar al Parlament la seva força a Barcelona) ni va anar acompanyat de bases i organització fortes. Això també li va passar a Ciutadans. 

En tercer lloc, afegiu-hi que no satisfer expectatives tensiona els partits i d’aquí les crisis i divisions autodestructives de Podem, primer amb les anomenades confluències i després de la mateixa formació empetitint-la fins a l’actual situació. I quart, la poca flexibilitat i la manca de majories clares. Hi havia pressió per no posar-los-hi fàcil i no es van treballar bé els acords amb altres formacions d’esquerres, com el PSC, ERC o el PSOE, per construir majories operatives. Tampoc amb altres administracions, com ara les autonòmiques o les estatals, que eren clau en iniciatives reguladores. Aquestes formacions van tenir capacitat d’incidència al govern de l’Estat o al català, però no va ser fins al 2020 que Podem va entrar, ja debilitat, al govern espanyol. 

Els quatre esmentats van ser problemes fins a cert punt secundaris. N’hi va haver dos que van tenir més impacte per explicar la poca empremta dels “ajuntaments del canvi”. El principal, no vèncer la força centrípeta del sistema, entès com la burocràcia, els interessos econòmics i mediàtics, i l’establishment polític que, a poc a poc, va sortir del pou on era el 2015: el PSOE per la seva crisi interna, el PP pels escàndols, i CiU per la corrupció i les tensions del procés que la van dissoldre. Els canvis forts i ràpids que prometien els alcaldes de l’esquerra alternativa van topar amb els ancoratges, l’instint de supervivència i les complicitats entre els actors de diversa índole de l’anomenat “règim del 78” als que no van acabar d’“usurpar” mai el poder. 

L’altre va ser el terreny de joc. Els moviments socials i les formacions alternatives van creure que el municipalisme era el millor àmbit per fer notar els canvis amb l’argument de la proximitat. Però els ajuntaments són els menys competents per fer polítiques transformadores, ja que se centren força en la gestió i el marc competencial en àmbits clau és menor que l’autonòmic, l’estatal o l’europeu. Els canvis han de tenir el suport de baix, però s'exerceixen des de dalt.

Què en queda?

El record i poc més. Aquells alcaldes del canvi han desaparegut d’escena i els seus projectes estan en crisi o repensant-se. Podem i els Comuns resisteixen sota mínims als parlaments, Sumar governa però les divisions passen factura i les expectatives són dolentes, i la CUP té problemes per trobar el to després de les patacades electorals i encara ara debat si ha de tenir un rol institucional o no.

Fa deu anys es van posar damunt de la taula debats que tenien sentit i que, en algun cas i com és el cas del de l’habitatge o el dels drets de les dones, encara estan irresolts. Però ara, i malgrat les dificultats per l’accés a l’habitatge, el transport o a serveis públics de qualitat, el debat mira cap a la immigració, la seguretat o les ocupacions, terrenys adobats per la dreta, i singularment l’extrema dreta. Malgrat la fortalesa del PSC, la debilitat de l’independentisme i la de les esquerres alternatives fa témer que el 2027 els “ajuntaments del canvi” siguin, a Catalunya, els de l’extrema dreta, que, a la seva manera, també branda el reclam de canviar-ho tot i tombar l’establishment. El 24 de maig de 2015 a la nit això era impensable.