He escrit diverses vegades que ningú té la fórmula màgica per frenar una puixança de l’extrema dreta que alimenta l’actual context polític i social, també al nostre país. Quan les seves idees i els seus líders tenen presència a les institucions i als mitjans, tant normalitzar-los com aplicar-los el cordó sanitari tenen contraindicacions. No es tracta només de combatre'n les mentides i discursos d’odi i estigmatitzadors amb els vulnerables. Es tracta, sobretot, d’encarar les causes de fons i els dèficits socials, i de tenir alternatives tant generoses com exigents en els drets i els deures dels migrants, per exemple. El debat sobre la immigració (com es gestiona i quins són els seus límits i efectes) és, ens agradi o no, damunt la taula juntament amb el de la seguretat. Més quan, a tocar l’equador del mandat als ajuntaments, els partits ja pensen en les municipals.
Hi ha qui nega els problemes, qui mira de resoldre’ls sense fer més soroll del compte, i qui accepta el joc de sobredimensionar-los pensant que així les seves solucions, menys agressives tot i que en la mateixa línia, seran més acceptades i aturaran possibles transvasaments de vots als ultres. És el que, amb una resposta dura al procés o desacreditant el feminisme, va fer el PP de Pablo Casado quan buscava preservar una clara hegemonia en el camp de l’espanyolisme i de la dreta. No els va funcionar i Vox és ara una realitat consolidada. Si les coses no canvien, Alberto Núñez Feijóo només podrà ser president de bracet de Santiago Abascal. Cap enquesta dona al PP més de 160 escons (xifra que els permetia somiar a tenir-ne prou amb Junts i el PNB) i en calen 176 per a la majoria absoluta.
El que va fer Casado en els anys de gestació de Vox és el que fa mesos que fan Junts i els seus dirigents, nerviosos perquè intueixen l'ascens d’Aliança Catalana. Sílvia Orriols mira de fer forat amb la immigració i la delinqüència, que monopolitzen la seva oferta política, i busca recollir el desencís independentista malgrat que no se li coneix cap proposta realista o treballada per fer efectiu l’estat propi.
Demà, al Parlament, es debat una moció d’Aliança per prohibir l’ús del hijab, el nicab, el burca, el burquini, la xaila, el khimar o el xador —els consideren tots ells discriminatoris i Orriols s'hi refereix com a “parracs”— en espais o centres públics. Ahir, Junts es va afanyar a convocar un excepcional off the record amb la premsa per explicar que hi votaria que no perquè el text “destil·la odi” però per traslladar que defensaran, i que així ho diran als seus alcaldes, prohibir el vel islàmic integral "per raons de discriminació de gènere i seguretat", així com qualsevol altre vel en escoles i instituts en l'educació obligatòria. És el que fa anys que es fa, per exemple, a França, on la gestió de la diversitat no els acaba de funcionar. Donen a entendre que es podrà gestionar en el marc del traspàs de les competències d’immigració que, si es concreta, caldrà veure quina capacitat normativa atorga a Catalunya.
La primera pregunta de tot plegat és si al nostre país l’ús d’aquests mocadors representa un problema de convivència i si és millor prohibir-los (amb el risc, per exemple, que algunes dones se sentin violentades o prefereixin quedar-se a casa) o si cal garantir les eines necessàries per decidir i actuar en llibertat. Si es vol fer el debat, cal incorporar-hi matisos, consensos amplis i voluntat de suma i no de buscar titulars per projectar contundència. L’extrema dreta sovint converteix en problemes de primer ordre qüestions que són anecdòtiques. És el cas de les ocupacions delinqüencials, un fenomen a combatre, però que Junts ha alimentat amb entusiasme amb oficines municipals per donar-hi resposta, per exemple. És un toll (el 96% dels menys de 10.000 habitatges ocupats a Catalunya estan buits, segons el mateix partit) al costat de problemes oceànics com ara l’accés a habitatge, els sous baixos, la segregació escolar, les llistes d’espera a la sanitat o els dèficits del transport públic.
Amb el vel als instituts, les ocupacions —les denúncies han baixat un 21% des de 2020, segons Interior— o el dret a l’empadronament, que alguns dels seus alcaldes limiten i volen regular de forma més restrictiva, Junts sembla disposada a acampar en el marc de debat que beneficia a l’extrema dreta, que podrà aparèixer com l’original davant la còpia. L’argument és que no fer-ho i ser “tous” és “woke” o “bonista”. Però jugar al “dolentisme” alimenta el monstre i després ho lamentaran.
Avui no et perdis
- Junts proposa prohibir el vel integral a Catalunya; per Sara Escalera.
- El moviment d'Illa amb Israel: pressió d'Europa, foto pels Comuns i reticència independentista; per Bernat Surroca Albet.
- Les famílies del Cercle es preparen per ungir Teresa Garcia-Milà com a nova presidenta; per Pep Martí i Vallverdú.
- Memòria nacional: Joan Comorera; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
- La sequera provoca l'extinció més gran de papallones a Catalunya; per Arnau Urgell Vidal.
El passadís
Josep A. Duran i Lleida ha refet plenament la seva vida professional després d’una llarga carrera política. Gestiona una acadèmia de nous lideratges i col·labora amb la patronal Foment, que presideix Josep Sánchez Llibre, amb qui són inseparables des dels temps d’Unió. Però sobretot està focalitzat en els negocis. Duran és conseller dels aeroports del Brasil, és soci del bufet Colls —vinculat a la família de la seva esposa— i del consell assessor de la consulta d’assumptes públics Burson. Aquests dies ha fet una incursió a l’esfera de la política per carregar contra la reducció de la jornada laboral i demanar als grups polítics que la tombin. Ho feia en qualitat d'un altre càrrec que ocupa, el de president de la patronal dels supermercats, Asedas, que a Catalunya està vinculada a Foment. Va assegurar que la mesura tindria uns costos de 630 milions per als súpers i va carregar contra Yolanda Díaz, a qui va enviar una dura missiva acusant-la de projectar “imatge negativa” del comerç. Duran no havia tingut relació amb el sector, però fa dos anys que defensa els interessos de les grans cadenes.
Vist i llegit
A "La insuportable soledat de Gaza", el periodista Andreu Claret critica des de les pàgines d'El Periódico l'actitud de la Unió Europea davant l'ofensiva d'Israel contra el territori controlat per Hamàs. Claret, molt curós en recordar que va ser molt contundent quan els islamistes radicals van perpetrar els seus atacs del 7 d'octubre, reclama una intervenció ferma de la UE. L'autor explica que ha estat reticent a qualificar de "genocidi" el que fa el govern de Netanyahu a la Franja, però admet que potser el terme és l'indicat recordant la definició de genocidi de la Convenció de Drets Humans de 1948. Aquesta considera actes d'aquest tipus els que pretenen destruir totalment o parcial un grup ètnic, nacional o religiós i, de fet, el Comitè de Drets Humans de l'ONU ja l'ha usat. "No és això el que succeeix a Gaza?", es pregunta de forma retòrica.
El nom propi
La directora de cine Carla Simón (Barcelona, 1986) és sinònim d’èxit i d’històries humanes ben trenades. Després de donar glòria al cinema català amb Alcarràs, que va guanyar l’Os d’Or al festival de Berlín el 2022, ahir va triomfar al festival de Cannes. El passi del seu darrer treball, Romería, va recollir onze minuts d'aplaudiments ininterromputs en un certamen on el públic pesa molt. El film, que tanca una trilogia sobre la seva família i que és un homenatge als seus pares, morts de sida, competeix ara per la Palma d’Or. Podeu llegir aquí la peça que escriu Víctor Rodrigo.
