El que fa anys que hauria d'haver passat, passarà finalment aquesta tarda. Encara no ho podran fer on toca (a Barcelona) i ho hauran de fer a Brussel·les, però el president de la Generalitat, Salvador Illa, es reunirà amb Carles Puigdemont, líder de Junts i, per tant, de l'oposició, tot i que no hagi assumit formalment aquest càrrec. Feia temps que dirigents socialistes i de la formació nacionalista temptejaven el terreny. Illa no tenia clar que ho hagués de fer mentre no s'amnistiés Puigdemont i estigués "fugit" a ulls de la justícia espanyola, i l'expresident sempre ha demanat que les seves reunions amb dirigents socialistes tinguin contingut i no siguin només "una foto".
[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]
De "contingut", Puigdemont en té amb el PSOE (l'aplicació de l'amnistia, els pressupostos generals de l'Estat, el català a Europa o les competències sobre immigració que encara esperen ser tramitades al Congrés), però no en té, si més no formalment, amb el PSC. El president català sempre diu que es va "casar" per quatre anys amb els seus socis, ara aspira a tenir pressupostos i ahir va explicar a la ràdio que la prioritat és aprovar-los amb els dos partits d'esquerres.
Però el PSC, ERC i els Comuns sumen per la mínima al Parlament i si no hi ha hagut sociovergència a les diputacions de Tarragona, Lleida i Barcelona i a algun ajuntament important és perquè Junts no ha volgut i no perquè ho hagin rebutjat els socialistes, que no volen tancar-se cap porta. Illa i Puigdemont no es posaran d'acord en els pressupostos o el finançament singular, però tots dos tenen pressions de l'establishment econòmic per fer acords sobre el turisme, l'aeroport del Prat, els impostos o l'habitatge i que el PSC no estigui obligat a anar més a l'esquerra del que volia i va prometre.
Més enllà dels acords que puguin o no sortir de la reunió i dels escenaris de futur que pugui dibuixar, és important el que implica. Per més que Jordi Turull tirés ahir de forma poc comprensible aigua al vi, implica l'imprescindible reconeixement al lideratge de Puigdemont al capdavant de la seva opció política i és un pas més en la "normalització" que el PSC promou i que no ha volgut donar fins que el Tribunal Constitucional validés l'amnistia.
I és important que, contràriament al que semblava i encara que sigui d'acord amb la Moncloa, el primer líder socialista a reunir-se amb Puigdemont des del 2017 sigui el president de la Generalitat i líder del PSC i no el president del govern espanyol i secretari general del PSOE. Va estar a punt de passar que Sánchez es reunís amb Puigdemont a la capital comunitària aprofitant una cimera de caps de govern. Que ho hagués fet abans que Illa hauria estat un clar menyspreu de tots plegats a la política catalana i a les seves institucions d'autogovern. Tothom hauria de donar la benvinguda a la reunió d'avui i desitjar que en vinguin moltes més. El pròxim pas és que sigui a Barcelona i per poder parlar de tot.
Avui no et perdis
- Carles Puigdemont i Salvador Illa, dos «estranys» a Brussel·les; per Oriol March.
- Junqueras assegura que Junts s'ha interessat per la proposta de finançament d'ERC: «És un pas endavant»; per Sara Escalera.
- Sánchez descarta convocar eleccions encara que naufraguin els nous pressupostos; per Oriol March.
- Anàlisi: Així reconnecta l'independentisme amb els joves al Quebec; per Marc Sanjaume.
- L’arquebisbe Planellas projecta Tarragona com a referent de l’Església més catalanista; per Pep Martí i Vallverdú.
El passadís
La direcció del PP haurà de decidir en pocs dies el nom del seu senador autonòmic. Lorena Roldán ha hagut de triar entre continuar a la cambra alta o mantenir l'escó al Parlament, que és el que ha fet, ja que el partit no vol que una persona acumuli aquestes dues representacions. Qui la succeirà? Aquests dies circulen molts noms i el designat donarà moltes pistes de qui talla realment el bacallà al PP. Si Feijóo volgués assenyalar el seu nom favorit entre el PP català, el regidor de Barcelona Daniel Sirera tindria molts números. Com també l'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol.
En canvi, en el segon rengle de dirigents té força Juan Milián, actualment també regidor a Barcelona i un home amb bons contactes a Madrid, en l'entorn de FAES. L'advocat i diputat al Parlament Pere Lluís Huguet és un altre finalista. Anar al Senat li agradaria, ja que li va costar molt abandonar l'escó al Congrés per anar a les llistes catalanes. El que és difícil és que el nou senador sigui algú de la confiança d'Alejandro Fernández, el president del PP català a qui Gènova es mira de reüll. Si no fos així, Isaac Martín, fill de la burgesia de la Barcelona alta i catòlic fervent, tindria alguns números.
Vist i llegit
El genocidi que l'estat d'Israel està perpetrant a Gaza inclou l'apagada informativa. Per això els periodistes que informen sobre el terreny s'han convertit en objectiu militar. Reportes Sense Fronteres (RSF) ha quantificat pràcticament en 250 els informadors morts durant el conflicte. Hi ha diverses campanyes, internacionals i locals, per denunciar aquest atac a la llibertat de premsa en el marc d'aquesta campanya militar. Ahir, a RTVE Noticias, portaven la veu de familiars dels darrers periodistes assassinats. Els testimonis, colpidors, relaten com les cartes enviades als familiars tenen un to pòstum i d'un enorme coratge. El reportatge, que signa Ebbaba Hameida, recorda que les agències internacionals AP i Reuters a més de RSF i Nacions Unides han demanat investigacions independents sobre què va passar i l'assumpció de responsabilitats.
Celebrem (o no!)
Just avui, 2 de setembre, es compleixen els 80 anys exactes del final oficial de la Segona Guerra Mundial. Després de la rendició d'Alemanya i Itàlia, les dues primeres potències de l'Eix, el Japó va mantenir uns mesos la guerra. Les bombes atòmiques americanes del 6 i el 9 d'agost contra la població civil a Hiroshima i Nagasaki van marcar l'epíleg del conflicte i pocs dies després l'imperi nipó es va rendir. No ho formalitzarien fins al dia 2 davant el general americà MaCarthur i els representants de la resta de potències aliades a bord del cuirassat Missouri. El final del conflicte global va donar lloc a un nou ordre que ha durat fins fa ben pocs anys. Sobre el seu final, els perquès i les conseqüències escrivia fa poc el catedràtic Antoni Segura Mas al diari. Us aconsello molt recuperar la seva anàlisi. Així es va rendir el Japó i ho va explicar el NoDo, l'informatiu franquista que s'emetia a les sales de cinema.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
