Dissabte al matí, el Govern va convocar la primera trobada de municipis rurals. El despoblament a l'interior conviu també amb un problema d'habitatge: als pobles hi ha cases que es degraden i també costa trobar-ne. Per això va anunciar una inversió de 20 milions d'euros fins al 2029. Es volen rehabilitar 100 habitatges cada any per reintroduir-los al mercat a preu assequible a 608 municipis. A la mateixa hora, desenes de milers de persones es manifestaven per denunciar la precarietat de l'ensenyament posant l'accent en els salaris, la reducció de ràtios i de la càrrega laboral per atendre la diversitat de les aules. Tot plegat s'ha traduït en una davallada dels resultats acadèmics i pèrdua de qualitat a la xarxa pública.

És evident que 20 milions d'euros en tres anys per afrontar el problema de l'habitatge i el despoblament rural és una quantitat gairebé ridícula perquè, si em permeteu el col·loquialisme, no arribarà ni a l'ungla del peu. I també que el sistema públic educatiu necessita -a més de determinació i autoexigència- una forta inversió per garantir la igualtat d'oportunitats atacant la segregació i l'abandonament escolar. Però ni el Govern (ni el de Salvador Illa ni cap dels anteriors) té una màquina d'imprimir bitllets a les golfes de Palau.

Aquest executiu, com els anteriors, fa el que pot amb els recursos que té i disposa d'un marge d'actuació escàs. Es pot gestionar millor, és clar, i marcar prioritats diferents, també. I si es tenen pressupostos tot pot ser més fàcil, sí. Però és allò que se'n diu la xocolata del lloro. Gran part dels més de 40.000 milions d'euros de pressupost català estan compromesos d'entrada en partides com personal i la Generalitat té un deute de 90.000 milions, bàsicament amb l'Estat que després d'un acord entre el PSOE i ERC s'ha compromès a reduir-lo en un 20%.

La situació és surrealista -dramàtica si es miren les urgències socials i per transformar- perquè les estretors i el deute conviuen amb un dèficit fiscal anual (la diferència entre els impostos que paguem a l'Estat i ens retorna) que supera els 22.000 milions d'euros cada any i que, d'eixugar-se o reduir-se significativament, sí que donaria marge real d'actuació. Són dades de 2023 perquè l'actual Govern, del PSC, no ha actualitzat l'estimació i l'Estat no ofereix -tot i el compromís polític de fer-ho- dades de càlcul de la balança fiscal, així com tampoc les de l'execució dels pressupostos estatals per territoris en un exercici d'opacitat injustificable. 

Catalunya és, ras i curt, un país que no pot disposar de l'esforç fiscal dels seus ciutadans per atacar el desequilibri territorial, el col·lapse dels serveis públics i les infraestructures, acollir i integrar com cal a qui arriba, fomentar la natalitat i fer polítiques de família, o rellançar la indústria. Avui es reuneix, tal com us explica Bernat Surroca, el Consell de Política Fiscal i Financera, l'òrgan del ministeri d'Hisenda on s'escolta a les autonomies sense deixar-los-hi decidir res. El govern del PSOE encara negocia amb ERC i el Govern una proposta per fer extensiu el finançament català a la resta, que es queixaran amargament del suposat privilegi català. La ministra i vicepresidenta María Jesús Montero intenta ara no complir els acords que Illa i el PSOE van signar i ratificar fa poc més d'un any. No vol lesionar les seves expectatives (que ja són poques) a les andaluses de la primavera i tampoc esmenar un statu quo que perjudica Catalunya, el País Valencià i les Balears.  

Per arribar a bon port, caldrà que Sánchez hi posi diners (com a mínim 20.000 milions addicionals) però complir els compromisos sobre recaptació i capacitat normativa i, sobretot, en matèria d'ordinalitat perquè Catalunya deixi de sortir malparada d'una suposada solidaritat que esdevé un espoli impropi en un model mínimament federal. El nou finançament ha de ser realment nou, no un pedaç. Si no és així, Catalunya continuarà gestionant molles i li serà impossible afrontar els reptes que ja l'atropellen i els que venen.

>> Aquesta setmana és la dels cinquanta anys de la mort de Franco. Anirem publicant continguts especials per entendre l'impacte que va tenir la seva mort i com ha evolucionat el nostre país i els dèficits de les polítiques de memòria. Franco va morir al llit i això no va ser perquè sí, sinó perquè, senzilla i malauradament, no van córrer davant dels grisos tots els que diuen que ho van fer. Hi havia molta por. N'hem parlat amb historiadors i activistes i també hem repassats algunes pel·lícules del franquisme. Us aconsello també les opinions, amb imprescindible visió crítica i una aportació personal i entenimentada, de Montserrat Tura i Sebastià Frau. 

Avui no et perdis

• Anàlisi: El judici al fiscal general, un regal enverinat per a Feijóo; per Roger Pi.
• El misteri de la Policia Nacional espanyola als desnonaments: 24 casos a Catalunya en un any; per David Cobo.
• Víctor Font, el primer en saltar al «ring» electoral contra Laporta: com es prepara l'oposició?; per Guillem Delso.
• Fer l’amor en català: paraules tendres i obscenes per als moments més calents; per Bernat Castanyer Colomer.
• Entrevista a Àrtur Martínez (la Fúmiga): «Els homes han de callar la puta boca i escoltar més»; per Guillem Maneja.

El passadís

Mal rotllo sindical a la manifestació d'ensenyament el dissabte. La idea era que fos unitària, però la negativa d'alguns sindicats a incloure, a més de demandes laborals i referides a la qualitat educativa, la necessitat de preservar el model educatiu en català basat en la immersió va enrarir l'ambient. La Intersindical, que és la cinquena força sindical a la pública per darrere de la CGT i per davant de la UGT, se'n va despenjar en considerar-ho una renúncia. El sindicat independentista es va manifestar amb bloc propi i quan, a banda, van situar una pancarta a la capçalera amb el lema "Més inversió i més immersió" alguns delegats de CCOO els van fer fora a cops acusant-los de trencar "la unitat".

Vist i llegit

En política està tot inventat es diu sovint. I és cert que el que fan alguns polítics a l'hora de comunicar-se a vegades hi ha qui ja ho ha fet a l'altra punta del món. Ara, molts dirigents i els seus equips miren a l'alcalde socialista de Nova York, Zohran Mamdani, o d'arribar al públic més jove a través de TikTok tal om us explicava Neus Climent en aquest reportatge. Però hi ha qui ho fa de forma grollera. És el cas de la candidata del PSPV, la ministra Diana Morant. El consultor valencià Jordi Sarrión-Carbonell va deixar en evidència en una piulada a X com havien copiat per un acte aquest cap de setmana un cartell de Mamdani. "Potser seria més intel·ligent per al PSPV copiar les estratègies de campanya de Mamdani que han sigut exitoses més que els cartells", afirmava.

Pilota a l'olla

"Golejada d'Euskadi, victòria de Palestina", titulava ahir una crònica després del 3 a 0 de la selecció basca contra els palestins dissabte a San Mamés. L'ambient va ser de luxe i la reivindicació nacional i la solidaritat amb un poble que pateix es van fer sentir de valent i de forma massiva a Bilbao. El vídeo amb l'ambient que van fer els companys de Naiz és una bona prova i el final amb l'estadi ple i cantant el Txoria txori de Mikel Laboa emociona a qualsevol. El partit per l'oficialitat i la pau va ser un èxit i també ho hauria de ser el que demà, a l'Estadi Olímpic a dos quarts de set, jugarà Catalunya contra els palestins. La venda d'entrades s'ha animat tot i les dificultats i ja s'estan venent també les de l'anella superior. Omplir demà seria una bona manera de demostrar el tarannà solidari i pacifista del nostre país i d'animar la reivindicació de l'oficialitat de les seleccions catalanes.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]